José Carlos Llop a Alexandria

29.03.2016

No diguis que va ser un somni. No, José Carlos, no ho va ser. Va passar mentre tombava el segle. Encara recordo la furiosa gropada insòlita per mi a la ciutat submergida. I la botella d’Azpilicueta, el criança triat per tu. Una conversa literària i un posat hipostasiat. James Salter ja estava publicat a Espanya, segons els entesos triat per Julieta Lionetti. I la història de fa vint anys s’ha anat esmicolant en dosis fragmentades de desmemòria. La realitat es redueix a les tres textures de la ficció i el que en queda són novel·les reals o cròniques novel·lades. Tot està travessat per punts foscos o cecs, com en diuen els moderns, i sovint no sabem quina és la pregunta. El jo i el lloc són una al·lusió. Una quimera que només pot compartir qui accepti el joc de miralls de l’autor, el narrador i el protagonista de Reyes de Alejandría. Un jo gens heideggerià que aquí conflueix en la veritat de les seves mentides. Tot comença i acaba en aquesta santíssima trinitat, de manera que la imaginació és el sedàs creatiu.

Portbou, 1978

Portbou, 1978

Cal haver-se empassat molta sal del Mediterrani per entendre i acceptar el joke. És impossible que un crític madrileny o un catedràtic murcià o una novel·lista asturiana, posem per cas, ho puguin entendre. Carregats de bona fe, en buscaran les claus, però no en trobaran el pany. Barcelona i París com a melics d’un microcosmos que són el de la pròpia criatura, esdevinguda personatge, pulsió lacaniana des del bulevard Saint-Michel, l’epicentre del terratrèmol vital, senil, desencantat. I l’aigua de mar que ho porta i s’ho emporta tot, finestral obert a les músiques i les poesies del món. Un lletraferit de les Hurdes en diu Discoplay i Círculo de Lectores, però tampoc ho pot entendre. No puc fer el salt als anys setanta de cop. M’aturo a mig camí. Torno a veure i beure un glop de l’Azpilicueta.

Convé refractar aquesta novel·la davant d’El Japón en Los Ángeles, el dietari de José Carlos Llop dels anys 1996 i 1997, i publicat el 1999. Només cal llegir la “Nota” que l’encapçala i que dóna moltes pistes: “Sóc un turista de mi mateix”. Exacte. Per fer turisme pels escenaris contra-culturals i post-culturals de Reyes de Alejandría no pots tenir més de seixanta anys i has d’haver-te empassat uns quants glops d’una forta garbinada de tarda. Al poble, a casa, manaven les cintes de Las Grecas i Camilo Sesto. Als bars s’imposaven Jimmy Hendrix, John Mayall i Eric Clapton, més coneguts i reverenciats que Johann Cruyff. Els hippies venien de Finlàndia en colla (Timmo, Matti i Passi), ocupaven els racons de les platges i s’inflaven a les terrasses de tancs (gerres de litre i mig) de cervesa. Amb ells Neil Young sol o amb David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash eren els putos amos: “Love is coming”. Estaves en el rotllo o no hi estaves. I la veritat no eren els canutos de xocolata ni Crazy Horse, sinó el cavall blanc intravenós. El que es va endur amb fúria una bona corrua d’amics i coneguts, que avui tindrien seixanta anys.

Em pregunto ara si en Ceto i tants altres col·legues que es van quedar en el camí havien tingut mai un llibre a les mans. Quan me l’hi veien, se’n fotien. Bob Dylan i Ezra Pound no podrien competir mai en aquell territori ni compartir-lo. Per no parlar de Cavafis, Eliot, Gil de Biedma o Ferrater. Els versos impresos eren sospitosos, perquè amb ells no es podia galopar, ni tampoc amb els de Burroughs. També ho era el compromís polític del llefiscós post-franquisme, ple de suqueros ben avesats només al suquet de Can Narra. Quan estaven lúcids se sabien la discografia sencera i ordenada de David Bowie: pobre de tu que no tinguessis una opinió clara i contundent sobre el que representava l’ascendència i caiguda de Ziggy Stardust i les aranyes de Mart!

Se’t van dur a Barcelona, de farra i per viure-hi, a un concert de Neil Young i a un pis del carrer Hospital, on les lloses de les escales i de les habitacions es vinclaven amb el més mínim i màxim moviment. Sols hi havia putes, macarres i menestrals per congeniar. I entre pico i pico uns anaven a robar discos a Castelló i uns altres a sostreure llibres a la Francesa, en el benentès que l’àcid Lou Reed sempre era molt més potent que el de Baudelaire. Sad song. Jo no ho compartia, però dissimulava. Ara, com que tot és passat, hem tornat a la caverna per recuperar els mites. Tenim islamisme, nacionalisme i molta imbecil·litat. El llibre de les il·lusions ja no té déus ni àngels caiguts ni prínceps d’Alexandria. Les lletres de la cançó són impostades. ¿On deu ser Bruce Chatwin? I de Gore Vidal no se’n recorda ni Barbara Bush, que el va batejar com l’Anticrist. Ningú sap el que és una capsa de baquelita; ningú sap jugar al mahjong; i fins i tot els escriptors més refistolats fan servir barbarismes insòlits aleshores com soslayar, obviar o cotidianeidad.

Jaime Gil de Biedma | Foto: Bernardo Pérez

Jaime Gil de Biedma | Foto: Bernardo Pérez

Quan arribes als seixanta i no has oblidat res d’això, aquesta novel·la és esplèndida i et fa vibrar. M’agradaria saber a quanta gent pot arribar i commoure. Potser als lectors i crítics francesos de la solapa, més civilitzats. Potser a la dotzena de fans d’El Japón en Los Ángeles, un dietari amb tantes frases, curtes i llargues, que semblen escrites per l’ocasió present. Al capdavall, Reyes de Alejandría no deixa de ser una etapa molt intensa d’un viatge turístic que l’autor va començar fa molts anys al voltant d’ell mateix i que no ha defallit fins ara.

Obro a l’atzar les poesies de Cavafis i em trobo aquests versos: “En el curs de la meva joventut dissoluta / es formaven els designis de la meva poesia, / el circuit del meu art es perfilava”. No trobo millor síntesi per explicar el sentit d’aquesta novel·la de la meva vida mentre faig l’última glopada d’Azpilicueta i fujo d’Alexandria com l’emperador Antoni, com José Carlos, com totes les ànimes perdudes, sense mirar enrere però sabent el que s’hi queda.