Jordi Pujol vs. Raimon Obiols

11.12.2013

Per què estudiar les memòries dels nostres polítics? Quin interès té l’anàlisi d’aquests textos per als Estudis Catalans? De quina manera ens ajuden a comprendre la nostra cultura? Voldria proposar que l’interès d’aquests textos no rau en veure’ls com a simple document històric (que confirma o desmenteix fets reals, o ens revela aspectes secrets o desconeguts dels esdeveniments), ni tampoc en el seu hipotètic valor en tant que textos literaris, sinó en les dislocacions, lliscaments i fractures del relat autobiogràfic en aquests textos: aquestes dislocacions en el discurs ens permeten assolir una comprensió més rica dels processos històrics i culturals, perquè revelen el paper que hi juguen els afectes i les passions (i no només la racionalitat política), i perquè mostren que els projectes d’institucionalització que relaten són sempre parcials i les identitats que en resulten són per definició precàries i inestables. Almenys això és el que defensaré aquest dijous al seminari internacional “Institucions i identitat en la cultura catalana de la normalització”, organitzat pel grup Identi.Cat de la UOC.

 

Jordi Pujol.

 

En els últims anys han estat publicades les memòries de dos actors clau de la política catalana dels anys 80: Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya, i Raimon Obiols, cap de l’oposició socialista al Parlament de Catalunya. Tots dos textos autobiogràfics —les Memòries de Pujol, concretament el segon volum Temps de construir (1980-1993) (2009) i El mínim que es pot dir (2013) d’Obiols— ens ofereixen una mirada privilegiada sobre un període decisiu en el procés de “reconstrucció nacional”, el desplegament de les polítiques que després anomenaríem de “normalització cultural” i l’establiment d’una identitat catalana legitimada per les noves institucions democràtiques.

Al mateix temps, però, en aquests textos no només trobem una mirada retrospectiva sobre l’acció política, social i cultural dels dos autors sinó també una reescriptura del passat nacional col·lectiu que s’articula amb un relat de la construcció dels autors com a subjectes, un relat que justifica o legitima els seus respectius projectes polítics. En aquest sentit l’ús del passat que es fa en aquests textos autobiogràfics esdevé crucial en la constitució d’unes identitats polítiques que són per definició inestables. En tots dos textos el relat se centra en grans assoliments (l’obra de govern en el cas de Pujol, la construcció de la unitat socialista en el cas d’Obiols), però alhora cerca estratègies per amagar conflictes, fracassos i febleses polítiques. Ometre esdeveniments crucials com la LOAPA o el referèndum de l’OTAN, o explicar triomfs o derrotes en funció de la “voluntat del poble” o “la correlació de forces” permet a Obiols suturar la ferida política del fracàs electoral en sèrie del PSC. L’ús narratiu de les anècdotes per part de Pujol li permet construir un relat clar i comprensible, però que sutura aspectes importants de la complexitat social i emmascara les ambigüitats i les febleses sobre les que es bastia el projecte pujolista. En tots dos casos, l’horitzó d’una possible fractura social a Catalunya al llarg de línies lingüístiques i ètniques apareix com el símptoma dels principals antagonismes en el període de la normalització (la relació amb Espanya, l’establiment de les definicions dominants sobre la identitat catalana, etc.), així com el fantasma de la impossible plenitud dels respectius projectes polítics.

 

Raimon Obiols

 

Així doncs, tot analitzant aquesta articulació de relats subjectius i polítics i explorant el diàleg intertextual entre els textos de Pujol i Obiols, anem trobant algunes claus per entendre els principals conflictes que travessaven la societat catalana en el període de la normalització cultural, uns antagonismes que en el moment actual prenen formes noves mentre entrem en una altra fase en el conflicte entre Catalunya i Espanya.

 

 

Josep-Anton Fernàndez és director acadèmic del Màster Universitari d’Estudis Catalans de la Universitat Oberta de Catalunya. És membre del projecte de recerca “Funcions del passat en la cultura catalana contemporània” del grup Identi.Cat de la UOC.