El jugador de bàsquet amb tres braços

26.08.2012

La temporada que s’havia acabat havia sigut nefasta per a l’equip de la capital. Les coses no podien seguir així. El president del club va canviar tres vegades d’entrenador, va substituir sis jugadors de la plantilla, fins i tot, va contractar un psicòleg. Res no va funcionar. Van quedar quarts en una lliga que havien guanyat moltes vegades.

El president es va reunir amb el director esportiu per tal de buscar solucions. Es van proposar fitxatges de renom, però no hi havia gaires diners. El negoci de mantes del president no anava gaire bé tampoc aquells últims mesos.

Finalment van decidir trucar a tots els observadors de jugadors del club que tenien repartits arreu del món. Mirarien de trobar alguns jugadors joves, desconeguts i amb talent, que costessin pocs diners. Era arriscat, però era la única sortida per tornar a guanyar al cap de poc temps.

Van trucar als millors observadors, però cap els parlava de jugadors fora de sèrie. Va ser al cap d’una setmana quan un caçatalents que tenien a Kartikhakstan (ni tan sols el recordaven) va trucar al club parlant d’un jugador impressionant. Amb només quinze anys, feia 2 metres 10 d’alçada i era àgil com un gat. I el millor de tot és que tenia tres braços i tres mans que dominava perfectament.

El club va decidir portar-lo a la ciutat per veure’l jugar. No van caldre més de deu minuts de partit per adonar-se que Domatov seria el millor jugadors del continent. El nou entrenador va decidir incorporar-lo al primer equip directament. De fet, aviat es va convertir en el seu millor jugador. Va aprendre l’idioma ràpidament, i els seus companys l’apreciaven molt.

Van guanyar sense dificultats els primers quinze partits de la temporada següent. El jugador dels tres braços era el líder de totes les estadístiques: punts, rebots, pilotes robades, etc. No va ser fins a l’entrenament del partit contra el màxim rival que van començar els problemes. Domatov va notar com un dels tres braços es descontrolava. Feia gestos inesperats, despectius, bruscos, agressius, provocadors… No ho podia controlar. Cap dels metges del club no ho entenia.

Estava clar que no podia jugar en aquelles condicions. L’equip va perdre molts partits a partir d’aquell dia, i sense Domatov tampoc van poder guanyar la lliga.

Els metges van estudiar el cas però no sabien com solucionar-ho. Domatov va visitar els millors especialistes de tot el món, però cap no va poder esbrinar les causes d’aquell descontrol motriu. El jugador es va haver de retirar als setze anys.

Eren les vuit del vespre i Domatov llegia el diari tranquil·lament assegut al seu vell sofà. Amb la seva tercera mà aguantava la llauna de cervesa. No va ser fins als quaranta anys que va poder tornar a dominar aquell maleït braç. Massa tard per poder tornar a jugar a bàsquet.

Ara vivia sol al seu apartament atrotinat. Una notícia li va cridar l’atenció aquell vespre. El seu exequip havia fitxat un jugador jove amb un cap immens: deien que tenia dos cervells i que seria el millor jugador del continent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Retroenllaç: Contes d’estiu a Núvol | Núvol