Contra la desolació cultural

2.10.2012

Imaginem un país normal, amb una llengua pròpia i ben arrelada en tots els àmbits i les esferes de la societat; amb una cultura rica i florent en totes les disciplines plàstiques, des de la més visual i sensorial fins a la literària. Pensem en els seus escriptors, en aquells creadors que aboquen en la llengua del país unes històries, més o menys originals i més o menys emocionants, explicades per mitjà d’una combinació insòlita de mots el resultat de la qual és el grau d’estranyament just perquè, segons els grans teòrics de la literatura, es produeixi el miracle d’una joia literària. Ens estem movent, suposo que ja s’ha entès, en l’escenari d’una hipòtesi ideal, gairebé utòpica.

Ara centrem-nos en els escriptors d’aquest país hipotètic, anem enrere resseguint la seva trajectòria vital i professional fins als anys de formació, quan encara no estaven prou madurs per compondre res publicable. Els demanarem com han arribat a adquirir el do, aquesta capacitat tan preuada d’encertar en les combinacions de paraules per construir una obra literària sòlida i admirable. Uns quants potser ens confessaran cofois que a sis o set anys ja escrivien incansablement. Sí, però, i l’estil? ¿Ja el duien incorporat de sèrie en algun recambró secret del cervell? El talent és el talent, d’acord; però l’estil s’aprèn, oi? L’estil es forja, es perfecciona i, fins i tot, se supera.

L’enyorat Jesús Moncada, un dels grans escriptors i traductors d’aquest país nostre que aspira a ser normal, com el país de la hipòtesi que acabo de plantejar, va escriure amb tan sols deu anys un plagi de Cinc setmanes en globus de Jules Verne, i com a autor es reconeixia deutor de les bones lectures que el van marcar de jove, entre les quals hi havia, per descomptat, un bon grapat de traduccions: Camus, Huxley, Pavese, Sartre, Lawrence i un llarg etcètera enmig del qual brilla amb una refulgència especial El Gattopardo de Lampedusa.

I ara fem un esforç més i pensem la literatura d’aquest país nostre sense Homer, sense Shakespeare, sense Montaigne, sense Molière, sense Dickens, sense Flaubert, sense Joyce, sense Pessoa, sense Zweig, sense Faulkner, sense McCullers, sense Beckett, sense Salinger, sense Svevo i sense Calvino, sense Vian i sense Gary, sense Cheever i sense Yates, sense Magris i sense Modiano, sense Auster i sense Murakami, sense Tolkien i sense Orwell, fins i tot sense Rowling i sense Martin. ¿Us la imagineu, la desolació cultural en què viuríem en un país sense traduccions literàries?

Durant molts anys s’ha menystingut l’ofici del traductor des del sector editorial, amb l’excusa raquítica que una bona traducció és aquella que aconsegueix fer oblidar al lector que és, precisament, una traducció. No fotem. No menystinguem també el lector, que segurament ja és prou intel·ligent i perspicaç i ja fa temps que s’ha adonat que ni Melville ni Yourcenar ni Buzzati ni Márai ni Capote van escriure res en català.

Fa quatre dies llegia, en el peu de foto d’un article de la secció de literatura d’un setmanari de prestigi en llengua catalana, una frase que em va ferir l’ànima: «x, autora de la novel·la y, traduïda per l’editorial f.» En aquesta fórmula grinyola alguna cosa, oi? ¿Cal suposar que l’editorial x té un equip de traductors en plantilla que es dediquen a traduir novel·les en l’anonimat a canvi d’un sou? No. Cal suposar deixadesa. La mateixa deixadesa que han demostrat moltes i prestigioses publicacions culturals en ometre els noms dels traductors de les obres literàries que ressenyaven en les seves pàgines; la mateixa deixadesa que han demostrat moltes i prestigioses editorials en ometre els noms dels traductors en les fitxes dels llibres que anunciaven en els seus catàlegs; i finalment, la mateixa deixadesa que han demostrat moltes i prestigioses llibreries d’arreu del país en ometre els noms dels traductors en les dades dels llibres que exposaven en les lleixes virtuals dels seus webs.

Bona part del sector editorial (bona part, no tot) ha tingut un comportament mesquí amb els traductors; ha esmerçat energia a esborrar tant com ha pogut la figura del traductor, no fos cas que algú arribés a la conclusió que aquesta figura és imprescindible. El sector ha estat cruel i malalt amb els traductors, sí, i d’aquesta malaltia se n’ha ressentit la qualitat de les traduccions, conseqüència més que lògica d’unes condicions pèssimes i, en alguns casos, tiràniques. El sector ha estat malalt, sí, però per fortuna, a poc a poc, comença a corregir el seu comportament, i cada cop són més les editorials que posen en la portada dels seus llibres el nom del traductor de l’obra; cada cop són més les publicacions culturals que no s’obliden d’esmentar el traductor de la novel·la que ressenyen; cada cop són més els llibreters que inclouen els noms dels traductors en les fitxes dels llibres que volen vendre; i per fi, cada cop són més els lectors que demanen qui ha traduït la nova edició d’aquell clàssic o la nova novel·la del gran autor de moda.

Cada cop veig més clar que l’exercici d’aquest ofici meu és un acte de fe i de militància, i per tant d’estima i de passió; de lluita, al capdavall, per la bona salut i pel progrés de la nostra cultura literària, la d’aquest país que necessita un model de llengua bo i consolidat. Amics editors, sigueu còmplices amb els traductors en la tasca d’importació de bona literatura estrangera. Tenim una missió i ens necessitem mútuament per acomplir-la. No s’hi val l’excusa de la crisi. Afinem i esmolem plegats aquesta eina, imprescindible per a la bona salut literària d’una llengua, que és la traducció.

 

Castellterçol, 29 de setembre de 2012

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris