Lluny

16.08.2012

Ella va anar a petar al seu blog per pura xamba. Va deixar-li un comentari  sarcàstic, que per força l’havia de picar. “Sí, Bach i Haendel jugaven a les cartes els dissabtes a la tarda, i els pingüins viuen al Pol Nord”. Ell, que per cada gram de sentit de l’humor tenia mig quilo d’orgull, va mossegar l’ham. Es va iniciar un teva-meva que es va allargar fins que ell va rebre al seu perfil del Facebook una petició d’amistat d’ella.

Aviat van passar dels comentaris als murs respectius als missatges privats, i d’aquí a les llargues xatejades que van seguir, hi va haver un pas petit. No tenint prou amb les hores robades al son, ell li escrivia amb l’Iphone durant el temps que invertia cada dia a cobrir amb metro la distància que hi ha entre Vall d’Hebron i Bogatell. Ella ho feia amb la Blackberry durant els trajectes amb rodalies Renfe entre Cardedeu i Sants Estació. Van tastar el Twitter, però les piulades els deixaven amb gust de poc i, entre xats i e-mails va arribar el dia en que van voler que aquelles paraules es convertissin en sons. Es van donar els mòbils l’un a l’altre, i, distorsionades i tot per la mala cobertura, les seves veus es van reconèixer i es van agradar.

El primer Skype va ser encara tímid. Empolainats en la soledat dels seus pisos, no sabien què dir-se ni quin posat fer. El segon ja va ser més informal. Al cinquè s’enviaven petons ensucrats i es van desitjar al sisè, però no va ser fins al vuitè que la calentura els va fer dir-se porcades davant de la webcam.

La rutina va arribar abans que no es pensaven. Ella va trobar que el blog d’ell s’havia tornat massa pagat de si mateix, es llegia els posts d’esma, i encara. A ell, li va començar a semblar que els e-mails d’ella eren curts i ensopits. Ella s’enyorava de la tendresa dels primers xats. Ell, n’estava fart d’ejacular davant d’una pantalla. Es van distanciar. Es van refredar. No es van oblidar.

Un vespre, en entrar a l’escala de casa seva, ell va trobar un sobre a la bústia, enmig de l’avorrible paperassa de sempre. Duia un segell i estava escrit amb una cal·ligrafia senzilla i neta. El seu nom i la seva adreça, al davant. Al revers, el nom i l’adreça d’ella.

Es va endur aquell objecte insòlit escales amunt, fins al seu pis. A peu dret en la penombra del rebedor, va estripar el sobre i en va extreure una carta. Tot d’una, es va trobar encarat a dotzenes de lletres suaument dibuixades amb tinta blava sobre un full de color blanc trencat. Formaven paraules conegudes que xiuxiuejaven sons i li entraven pels ulls com petons diminuts. El paper va ser el primer que va tocar d’ella. Del full se’n desprenia una sentor lleu, com de llimona. Va ser la primera olor.

Els dies següents van arribar més cartes. I al desconcert que li van provocar aquelles noves sensacions, es van afegir els dubtes: ¿Cóm seria la seva pell?¿i l’aroma? ¿cóm seria el seu gust?

A cada nova carta, els dubtes anaven sent reemplaçats per la certesa d’un desig. Una tarda, aquell desig ja va ser massa fort, fins i tot per a ell. Amb la carta a les mans, va sortir de casa seva d’una revolada.

Ja era fosc. Va conduir sense parar fins al poble d’ella i va anar a trobar el seu carrer.

El número que hi havia a l’adreça no existia.

Va tornar al seu pis, va guardar la carta en un calaix, i se’n va anar a dormir amb l’única seguretat que l’endemà rebria una nova carta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. genial aquesta història d’amors impossibles, o només possibles mentre no siguin del tot carnals! molt bona la revifalla sensual del tacte i l’olor de la carta!
    Enhorabona!

  2. Retroenllaç: El Premi Núvol arriba a l’equador | Núvol