Joana Raspall, Apis mellifera

22.02.2013

Un divendres del juliol del 2011 vaig conèixer la Joana Raspall. Va anar així. Com que era estiu i a l’editorial fèiem jornada intensiva, jo plegava puntual i marxava de seguida cap al poble per reunir-m’hi amb la família. Però aquell dia dues companyes, la Muntsa i la Laia, havien quedat per dinar amb un amic, un tal Francesc, per parlar de la possible publicació d’un volum de poesia de la Joana Raspall. Em va bastar el fet que no m’hi haguessin convidat per sentir una necessitat irrefrenable d’apuntar-me a aquell àpat. Es tractava de pensar entre tots plegats possibles estratègies per trobar-li editor. Nosaltres, que n’estàvem rodejats! Jo sabia vagament qui era la Joana de sentir dir als meus fills el seu nom sencer, cada cop que recitaven, amb la immancable cantarella infantil, algun dels seus poemes. Però diria que ni m’havia pres la molèstia d’associar la poetessa amb l’autora dels diccionaris. Així, el meu interès personal en la seva obra no passava de la mera curiositat: el que em va semblar interessant d’aquella trobada entre col·legues va ser l’existència d’una associació d’amics de la Joana Raspall, constituïda en Eixam* gràcies als esforços i la generositat d’un mestre d’escola, aquell Francesc que ara seia amb nosaltres a la terrassa del restaurant. Abans d’acabar el gaspatxo ja estava seduïda no només per la figura de la Joana, sinó també i sobretot per la capacitat d’entrega del Francesc a la causa de la Raspall i la seva obra: actes commemoratius, pàgina web, cerca d’editors, celebració de l’imminent centenari… Tot, gratis et amore. Acostumada a tractar diàriament amb els egos immensos dels escriptors, m’admirava que algú pogués portar la seva capacitat d’admirar algú altre tan lluny: al centre mateix dels seus interessos personals, al lloc d’on brollen les satisfaccions íntimes. Acostumada en la vida empresarial a conèixer el costat més ambiciós i mesquí de la gent, no m’acabava de creure que algú pogués actuar en la vida amb l’únic mòbil de servir algú altre. Quina mena d’estrany vincle unia aquell mestre d’escola amb la poetessa de Sant Feliu de Llobregat?

Acte inaugural de l'Any Joana Raspall, celebrat ahir a la Sala Ibèria, amb motiu del centenari de l'escriptora i poetessa santfeliuenca.

Ho vaig intuir aquella tarda, en la improvisada visita que vam fer tots plegats a casa la poeta. Ens hi vam presentar amb una simple capsa de galetes, sense avisar. Segur, Francesc? Una senyora tan gran… Que sí, no us preocupeu, hi ha confiança, si no es troba bé ens ho dirà i llestos. La Joana ens va rebre amb els braços oberts. Vam berenar, ens va recitar en francès, ens va dedicar alguns llibres per als nostres fills, ens va explicar com va arriscar la vida per salvar llibres en català, l’any 39, vam parlar de poesia… De fet, molt agradable però res que d’alguna manera no estigués en el guió de l’amfitriona que estava acostumada a ser. El que em va agradar d’aquella tarda va ser presenciar aquella bonica, atípica i gratuïta amistat entre l’home jove i l’anciana, plena de respecte, tendresa, alegria, complicitat. Em va fer l’efecte que tots dos pertanyien a la mateixa espècie, l’Apis mellifera, units per la mateixa causa, la mel (la poesia), conformes ella i ell en el seu paper de reina i obrera respectivament, individus transcendits i aliats en favor del bé comú (el rusc, l’eixam, la llengua, el país, els nens…).

Vaig arribar al poble molt tard. Vaig donar el llibre dedicat als meus fills. Els vaig dir que me l’havia regalat una abella. Però qui, mare, la Joana Raspall, la de debò? I llavors el gran va dir, perquè ell també havia entès qui és la Joana:

–Dóna’m una flor, / jardiner que regues / el jardí florit.

 

*Eixam d’Amics de la Joana Raspall, on col·laboren desinteressadament moltes altres persones (professors, editors, crítics…), amb vol constant i laboriós.