Joan Crexells i l’espectador de futbol

10.05.2017

A banda de decepció i alegria, últimament les derrotes i victòries del Barça m’han despertat una veu crítica en contra de la meva condició passiva en relació amb el futbol. Fins a quin punt és bo fer d’espectador? Aquesta és una pregunta que Joan Crexells (1896-1926), que molts situaran als antípodes del món futbolístic, ja va formular en alguns dels seus articles a La Publicitat.

Crexells, personatge polièdric que es movia entre el periodisme, les humanitats i l’economia, es va preocupar també de la relació que la societat europea mantenia amb l’esport. Ell va viatjar molt per Europa i va passar llargues temporades a Anglaterra i Alemanya, països on es va fixar atentament en l’actitud que les seves societats tenien al voltant de diverses activitats esportives. Per ell, certes parts elitistes d’Anglaterra, com la universitària, i sobretot el gruix general de la societat alemanya eren exemples a seguir ja que no es conformaven amb la contemplació passiva de l’esport, sinó que reivindicaven la seva pràctica regular, fins al punt, en el cas alemany, d’arribar a fer manifestacions per demanar instal·lacions apropiades per practicar-lo.

Com a model oposat a aquests referents, Crexells prenia la deriva que el futbol anglès havia patit, passant a ser tan sols un divertimento. En un dels seus articles, on descriu com va viure un dia de partit entre l’Arsenal i el Chelsea, parla sobre com per al públic anglès el futbol ha esdevingut una píndola de felicitat per oblidar la dura jornada de treball. Aquest espectacle londinenc, com apunta Conrad Vilanou i Torrano en el seu article “Joan Crexells i l’Esport”, representava per ell “un aspecte més d’un estil de vida decadent, propi de l’home-massa que patia una pregona crisi”.

Crexells defensava l’esport com un dels pilars fonamentals en la formació educativa de la societat catalana, no només per als obvis beneficis en la salut física, sinó també per al millorament d’alguns aspectes morals a través de la pràctica del fair play:

“Educar els joves en l’esport perquè a cada moment de la vida actuïn amb aquella claredat i noblesa que anomenem esportivitat, vet aquí una noble finalitat moral de l’esport. Que quan es plantegi una qüestió qualsevol, en lloc de cercar en llur memòria quina és la regla moral i legal que s’hi pot aplicar, hi apliquin habitualment el seu sentit esportiu”.

Segons Crexells, doncs, l’esport ha de ser un estímul integral per la persona, tant físic com moral, i no una excusa per esbargir-se. Aquesta visió és una mostra de l’esperit inconformista i reivindicador de Crexells, que a través dels seus articles periodístics feia pensar el lector sobre l’estat de certs aspectes socials, culturals i polítics del país. L’articulista esportiu actual és l’exemple oposat, limitant-se a lloar la màgia del joc de Messi i poca cosa més, sense atrevir-se a fer cap crítica en contra de la posició indirecta que l’espectador mitjà manté en relació amb el futbol. La seva és una actitud periodística d’acontentament que ven el futbol com una píndola que estimula la passivitat de la nostra societat i oblida per complet el sentit del futbol i l’esport que reivindicava Crexells, que podria resumir-se amb la següent frase del seu article “Los ejercicios del sport”: “L’esport és per a ésser fet, i no per a ésser contemplat, almenys, no per a ésser contemplat per gent que és exclusivament espectadora”.