Jo voto etcètera

4.06.2012

Anna Punsoda

 

Entenc que Jo confesso vol jugar i de fet juga a la lliga dels més grans. Admiro el domini de la llengua del Jaume Cabré i sobretot la força, la paciència i l’ambició que calen per imaginar i per acabar una obra com aquesta. El que passa, però, és no vaig poder llegir-la d’una tirada, vull dir passant-m’hi hores als vespres sense començar una altra obra entremig. Tinc pendent acabar-la aquest estiu, és clar, però de moment era massa dilatada per les lliçons que me n’enduia. Vaig gaudir la novel·la de l’Eduard Márquez, que en forma de mosaic i alçant la catifa d’una família fa un retrat dels nens dels anys seixanta i dels joves dels vuitanta a Barcelona. L’últim dia abans de demà va interessar-me en part perquè eren una generació i uns escenaris que em resultaven mig extòtics i en part perquè l’autor té el que se’n diu una bona tècnica narrativa. Amb tot, votaré Primavera, estiu, etcètera de la Marta Rojals, perquè vaig creure’m els escenaris, els personatges i les relacions que s’hi establien, perquè va interessar-me l’ús que feia del llenguatge i -per què no dir-ho?- perquè va parlar-me directament d’un món molt proper al meu. Quantes vegades, d’ençà que vaig llegir-la i algú de Concabella em diu ‘aviat no et coneixerem’ faig una creueta? Quantes vegades no he pensat desconsolada que ‘estic sooooola’ i immediatament m’he posat a riure imaginant l’Èlia a la falda d’aquella tieta enjoiada i petonera? Quantes vegades, quan m’agafa la gelosia, no he tret ferro a la situació recordant el ‘No t’ho prenguis malament però el teu home em posa calenta’? No sé perquè ho feu vosaltres, però jo generalment llegeixo novel·les per modificar-me, perquè em descobreixin alguna cosa d’aquest món de mones que ja intuïa però no m’havia formulat. I la novel·la de la Rojals fa exactament això, enfoca una part de món, amb els seus rituals, els seus homes i dones corrents i les seves relacions, i ho reprodueix tot d’una manera viva. Ho reprodueix sense dramatitzar-ho més del que la situació ni la consistència interna dels personatges li permeten, sense moralitzar explícitament i sense entaforar-hi exhibicions erudites que no vénen a tomb. Si hagués de dir alguna cosa sobre la seva veu narrativa, diria que és una veu genuïna.  I no sé a vosaltres però a mi, cansada de veus toves o de veus que imposten la del seu autor preferit, em sembla un punt molt important a tenir en compte.