Editant Jo confesso

23.06.2012

Jaume Cabré

La tardor del 2010, Jaume Cabré ja s’atrevia a confessar, amb una espurna d’inquietud als ulls, que estava acabant una nova novel·la. Contravenint la seva reserva, afegia en veu baixa: “És llarga”. “I a quina època la fas passar?”, li preguntava. “A la segona meitat del segle xx, però no només…”. S’acostava aquell moment crític per a un creador obsessiu que significa donar una obra per acabada, abandonar el món i els personatges que ha fet créixer de mica en mica, en aquest cas durant vuit anys. Superats els recels del pare protector, un dia del gener del 2011 vaig rebre un document de word que començava així: “Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable”. Una frase que prepara el lector per a una obra intensa i extensa, el marxapeu d’una catedral. La novel·la, com s’ha dit, és la confessió d’Adrià Ardèvol, un barceloní nascut a finals dels anys quaranta, fill únic, superdotat i poc estimat en una família amb massa secrets. Jo confesso també és el periple accidentat d’un violí, que recorre uns quants segles de la història d’Europa. I, d’una manera o d’una altra, és un intent de comprendre el mal de la humanitat. Jo confesso és tot això i molt més, perquè la voracitat narrativa i l’ambició de totalitat de Cabré fa que cada història en desplegui diverses i que cada idea en contingui d’altres. El lector s’hi perd de gust, endut per la curiositat, atrapat per qualsevol ramificació argumental, sabent que l’estructura de la novel·la no el deixarà esgarriar-se mai del tot. Hem definit alguna vegada Jo confesso com una “novel·la de novel·les”, però no es tracta d’un encadenament d’històries, perquè aquí avancen totes alhora, de manera que el lector les té totes presents, les viu com un tot, com una sola història, amb una profunda unitat i continuïtat. He dit que el lector viu les històries, perquè el virtuosisme tècnic i l’experimentació narrativa de Cabré no l’allunyen mai de la història ni dels personatges, no frenen la implicació emotiva. La lectura de Jo confesso emociona, diguem-ho clar. La novel·la sap triar els detalls concrets que donen vida i, al mateix temps, indaga en grans temes com la culpa i el perdó, la memòria, l’amistat, la traïció… Aquesta combinació de vida i abstracció és una de les claus de l’èxit en un públic divers. El reconeixement que la novel·la està aconseguint a tot Europa, llengua a llengua, em sorprèn i no em sorprèn alhora. En qualsevol cas, és el millor que ens podia passar, perquè Jaume Cabré és un valor literari segur i perquè és un ambaixador generós. En un sopar amb periodistes italians, Cabré s’esplaiava parlant de Mercè Rodoreda, comparava El Gattopardo amb Bearn, suggeria lectures… En sortir, alguns periodistes comentaven que no només havien descobert un dels grans escriptors europeus, sinó que havien descobert una cultura.

 Twitter: @JosepLluchPuig

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris