Javier Cercas. Impostures variades

Javier Cercas acaba de publicar ‘El impostor’, una novel·la sobre la figura d’Enric Marco. Enric Gomà l’ha llegit i intenta escatir què vol dir l’autor quan parla de ‘los retoños de la morigerada burguesía catalana’. També se sorprèn que Cercas escatimi la presència de l’idioma i dels topònims catalans en una novel·la que transcorre a Catalunya.

No sé on vaig llegir que Javier Cercas se sentia perseguit pels periodistes i articulistes del diari El Punt o El Punt Diari o El Punt Avui o El Punt d’Honor (és una capçalera tan canviant) i després també vaig llegir (no sé on, tampoc, hauria de començar a repetir ‘bicicleta, cullera, poma’) que l’escriptor Josep M. Fonalleras li tenia (o havia tingut) molta mania, tírria o enveja a Javier Cercas. O una cosa semblant. Com diu la dita, gironí menja gironí.

També molts abrandats independentistes van posar Cercas en el punt de mira quan va declarar que una possible independència de Catalunya li provocava por i quan va declarar en una entrevista en un mitjà italià que els nacionalismes desemboquen en genocidis o matances o atrocitats diverses, idea que després va desmentir. També ha publica articles perplexos en contra l’independentisme i ha anat opinant ça i lla (i excusin el medievalisme) sobre aspectes polítics catalans. He d’advertir que mai no estic gaire d’acord amb les seves opinions polítiques, llegides en entrevistes i articles, i que Anatomía de un instante em va semblar un exculpació de la Corona del cop d’estat del 23 de febrer del 1981. Això és, un besamans, una reverència, una genuflexió. Però tampoc no exigeixo a cap escriptor o artista haver de combregar amb les seves idees polítques. Si fos així, no podria admirar les obres de Boadella, Sánchez Mazas, Miguel Villalonga o Mossèn Llorenç Riber. Ni tampoc les d’Antoni Tàpies. Ni les interpretacions d’Alfredo Landa ni José Luis López Vázquez. En tinc prou amb fruir del seu art o dels seus escrits literaris, quan l’escriptor desplega el seu bon estil. Per això m’he llegit de gust molts llibres i articles de Cercas, des del Xavier Cercas que publicava a la secció De l’any vuit i el dia del Diari de Barcelona (la rellegeixo de tant en tant, me la vaig fotocopiar) al Javier Cercas d’El País.

Tot aquest preàmbul més llarg que l’obra de la seu és per deixar clar que no participo d’aquest pim-pam-pum. De Cercas, en discrepo sovint, i encara que no seria capaç de donar la meva vida perquè pogués defensar les seves idees, com assenyala l’adagi de Voltaire, sí que seria capaç de pagar una ronda en una cerveseria. Alguns m’ho agrairien.

M’acabo de llegir El impostor de Cercas i m’ha sobtat com l’autor escatima la presència de l’idioma i dels topònims catalans en una novel·la que transcorre majoritàriament a Catalunya. Qualsevol diria que Joan Antoni Samaranch encara ocupa el Palau de la Diputació, com es deia llavors. Als unionistes, que tenen tot el dret del món a tenir por o disgust o abraçar la Benemèrita amb totes les seves forces, se’ls hauria de demanar una mica de contenció en alguns aspectes. Als independentistes, entre els quals m’hi compto, també, naturalment. De fet alguns aspectes són simètrics, situats a banda i banda de la xarxa (de tennis o internàutica, tant és).

A la novel·la El impostor, ¿calia citar un article de Sílvia Barroso amb el títol de Mentiras publicat al diari El Punt, quan el tìtol devia ser Mentides (o algun altre, ho desconec), mentre que altres paraules o títols els conserva en la llengua original? Sembla que el català és un idioma que s’ha d’amagar.

En els topònims catalans, la novel·la és un autèntic desgavell: ‘Les Corts’ però ‘La Trinidad’. ‘Gracia’, ‘La Prosperidad’. ‘Sant Andreu’ però ‘Santa Coloma de Gramanet’, en comptes de ‘Gramenet’. ‘Les Franqueses’ però ‘Sant Adrià del Besós’ (i no ‘de Besòs’),

Els carrers de Barcelona, no es poden dir en la seva forma oficial, la catalana: la ‘calle de la Luna’, la ‘calle Diputación’, la ‘avenida Icaria’, la ‘calle Rosellón’, la ‘calle Lepanto’, la ‘plaza Universidad’, la ‘rambla de Cataluña’. Fins i tot el carrer Nou, que durant la República va recuperar el seu nom popular, com en la transició democràtica, Cercas, en un episodi ambientat a la República, l’ha d’anomenar ‘calle Conde del Asalto’. Un topònim que molts lectors d’ara desconeixen a quin carrer pertany. Més sort té un carrer de ‘Hospitalet’ (i no ‘L’Hospitalet’): “calle General Sanjurjo (hoy Martí Julià), en Collblanc”. No ens enganyem, el general Sanjurjo s’hauria estimat més Collblanch.

Ja durant la postguerra, una cruïlla impossible: “en el cruce de Travessera de Gracia y Mayor de Gracia”. Travessera? En un altre moment, “Travessera de Les Corts”, quan el topònim s’escriu “Travessera de les Corts”. No hi falta l’entranyable ‘Montjuich’, referit al turó de Barcelona (no sé si el turó de Girona correria la mateix sort).

Som cap al 1990 i Cercas encara escriu ‘calle Pelayo’, com si encara ens trobéssim en ple règim de Franco. Sobre els noms de carrers, una de dues, segons el meu criteri: o es recullen les formes oficials del moment en què transcorre l’acció (durant la Guerra Civil tindríem un ball de noms) o bé es posen en la forma oficial actual.

La diferència entre el castellà i el català sembla que Cercas no la tingui clara. A la pàg. 292, escriu, sobre una carta d’una professora d’història de Ripoll a l’Amical de Mathausen: “La carta que acabo de transcribir (o más bien de traducir del catalán) es notable”. En què quedem? L’ha transcrit o l’ha traduït? Són dues accions que no tenen res a veure. Transcriure és escriure una còpia d’un text. Traduir, tots sabem què és.

En un terreny més ideològic, Cercas designa els Fets d’octubre com “la algarada catalanista”. Tampoc no és ben bé això, em sembla: ‘algarada’, segons el diccionari de la RAE, és un “tumulto causado por algún tropel de gente”. Entenc que els contraris a la independència vulguin desacreditar qualsevol intent secessionista (i el del 1934 es desacredita sol), però els Fets d’octubre no és raonable considerar-los un simple tumult provocat per un allau de gent. Entre altres raons perquè el va provocar el President de la Generalitat.

Té gràcia que Cercas escrigui ‘milhombres’ en un sentit equivocat. Amb el diccionari de la RAE a la mà, la definició de milhombres és “hombre pequeño y bullicioso y que no sirve para nada”. Però Cercas, que està parlant de Raül, el seu fill, l’escriu en el sentit català: milhomes, que és “qui es creu apte per a tot, que en tot vol intervenir, de tot vol saber, etc.” i també “noi que vol fer l’home”, que diria que és el cas.

Però Cercas realment sorprèn quan escriu (el paràgraf és llarg):

“En casa de Marco, por ejemplo, algunos de aquelles retoños de la morigerada burguesía catalana vivieron con pasmo iniciático la revelación de una realidad desconocida: durante las fiestas de Nochebuena o Nochevieja de la familia Belver, en las que Marco reinaba con su autoridad incontestable en medio de un guirigay de gritos, tacos y alegría inimaginable en sus propias casas, algunos de ellos comprendieron que aquellos inmigrantes paupérrimos del sur de España, que des de los años cincuenta inundaban Cataluña, estaban cambiando por completo la faz de su país, y que éste era mucho más complejo de lo que sospechaban.”

Deunidó, quin partit van treure ‘los retoños de la morigerada burguesía catalana’ de l’enrenou de la Nit de Nadal. Perquè els catalans, sembla, per Nadal acostumen a callar com uns morts, ningú no aixeca la veu, no es diuen paraulotes i l’alegria és escassíssima. Segons apunta Cercas, les celebracions de Nadal dels catalans són fúnebres. Una vegada més el tòpic: els catalans, uns avorrits.

Cercas no s’atura aquí i escriu, sobre ‘los retoños de la morigerada burguesía catalana’ després d’haver conegut aquesta festa bullanguera (o bacanal orgiàstica) que és la Nit de Nadal i de Cap d’Any dels immigrants: “Ese descubrimiento quizás influyó en que algunos acabaran lanzándose al activismo social y político”. Però, en quina direcció? En quin partit o moviment polític o social o cultural es dediquen a recollir ‘el guirigay de gritos, tacos y alegría’? On s’ha d’anar? A Societat Civil Catalana? Ciutadans? El Partit Popular? La FAES? La redacció d’El País? Podemos? A casa de Paco Marhuenda? De La Maña? Tenia pensat passar aquestes festes de Nadal amb la família (que no són el súmmum de crits –alguns n’hi ha-, paraulotes –poques- i alegria –fem el que podem i ens en sortim prou bé-). Però potser canviaré d’idea.