Israelians, palestins, kurds, quítxues

La construcció d’un poder és indispensable, necessària, però també la realitat ens diu que el poder dels Estats és una qüestió terrible, tràgica.

Hi ha una tragèdia per escriure, però que en realitat potser mai cap home no tindrà la capacitat de fer-ho amb prou pols. Shakespeare ho intentà. És la història de les relacions dels pobles amb el poder, amb el poder polític efectiu que, en tenir-ne la mínima oportunitat, els pobles es construeixen, per fer respectar i per fer-se respectar; car, si no ho fan o no ho poden fer, tots tenen molt clares les conseqüències a què s’exposen. És un fet, fins ara la història dels homes i de les dones, la història dels pobles ha tingut com un del eixos centrals llur participació o no en el poder. Sabem, efectivament, que la construcció d’un poder és indispensable, necessària, però també la realitat ens diu que el poder dels Estats és una qüestió terrible, tràgica.

Els homes moderns concebem com un dels elements fonamentals de la justícia política en el món, ho diuen declaracions polítiques de tota mena, el dret de tots i cadascun dels pobles a ser lliures, independents; a organitzar-se  segons llur criteri i a disposar d’un poder efectiu. Aquesta és la visió retòrica, declaratòria i filosòfica, però ens consta que la realitat no ha estat així i que avui dia tampoc no és així. Més enllà, doncs, de les reunions de saló que els grans polítics, és a dir les grans potències, els grans poders, fan períodicament als quatre punts cardinals, el fet és que en realitat als quatre punts cardinals el poder continua essent exercit massa sovint d’una maner injusta, despòtica, criminal. Més aviat predomina el principi inconfessat que tots els pobles tenen dret a fer minvar i a torçar el poder dels altres pobles per incrementar el propi. Els consta als tibetans, als kurds, als quítxues, al berebers i ens consta, també, d’una manera molt propera, a nosaltres, els catalans. Els israelians, ara amb un Estat recent, i amb segles de persecució arreu, i els palestins, sense Estat, i amb una odissea de malastres al darrere, són una mostra de com la necessitat de poder per continuar existint com a pobles pot convertir la vida de la gent en un infern. Tots ells són manifestacions d’aquesta necessitat de l’home que anomenem poder polític, força, que ha estat i continua essent una qüestió terrible, tràgica.

El poder, la força constitueix una part inherent de l’home. Tan inherent i tan natural com la possessió de peus o braços. L’home ha conviscut durant segles amb la força i ha procurat sempre de fer-la servir per als seus interessos, per a les seves idees, per als seus déus. La ilíada i El mahabaratta demostren la vinculació estreta, profunda i esfeïdora dels homes i de les dones amb la força. L’organització en poder ha estat fins ara una forma necessària i terrible de la vida de l’home, de la vida dels homes. Una forma que trobem en qualsevol fragment d’aquest llegat  que anomenem història. Els kurds, els quítxues, els berèbers tenen dret a tenir i a disposar dels sistemes propis de decisió i de poder que els pertoca, els catalans, també, però hi ha diverses forces que ho impedeixen. Durant anys i durant segles. El poder pot ser esfereïdorament terrible. Pot moure centenars d’exèrcits de combatents del cel i de la terra, com a El mahabaratta, o pot provocar la por, l’angoixa contínua i l’anul·lació de les persones. La mutació del coratge en covardia, de la llibertat en esclavatge. És així com entre els homes el poder actua d’una manera terrible, tràgica.

Hi ha encara molts polítics  que creuen o volen creure que el seu país té dret a tenir el màxim de poder, però que el país del costat no té cap dret a tenir-lo Ara bé, no és negant el drets dels altres pobles a ser lliures que contribuirem a avançar cap a un home més respectuós dels altres i d’ell mateix. Tanmateix, justament per estar al costat del dret de cada poble a decidir el seu passat, el seu present i el seu futur, als catalans ens cal indispensablement un poder, un Estat. Ens cal ser lliures. Poder defensar-ho democràticament a totes les tribunes. No aconseguirem grans coses. Però serà la gota d’aigua al costat d’altres gotes d’aigua que van fent camí. És clar que cadascú pot escarrassar-se pel seu compte en la defensa d’aquesta qüestió, i és bo i indispensable que ho faci, però a la fira de mostres de les organitzacions internacionals, només amb l’opinió personal ho tens malament per defensar amb una mica d’eficàcia els més apedregats. El món no és com volem, ens consta i ens costa d’acceptar-ho, però mai no serà negant a l’un allò que té l’altre que arribarem a avançar pel camí de la concòrdia humana. No serà mai carregant de culpes l’un i descarregant-ne l’altre que ens arribarem a fer un mapa dels problemes reals. Car el poder en el món actual continua essent indispensable, indispensable i terrible, tràgic, inserit en el nucli humà, i no ens en podem desresponsabilitzar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació