El punt de llibre

13.10.2012

Em quedaven dos capítols per acabar el llibre i el desenllaç encara era imprevisible. Llegia de pressa per poder-lo acabar però sols em quedaven quatre parades per baixar i de ben segur l’hauria de deixar fins a un altre moment. Vaig aixecar el cap un segon quan es van obrir les portes a la parada d’Alfons X, em van distreure els plors d’un nen. Llavors va passar. Va ser un instant, una bufetada, una buidor de cor. El món se’m va enfonsar.

 

 

Per la porta que tenia davant meu van entrar junts un home i una dona, ella amb cara trista, serena, conformada; ell en cadira de rodes i en un estat lamentable, se’l veia aliè a tot el que l’envoltava. Vaig retrocedir vint-i-cinc anys en un segon.

Em deia “esquirolet”, era  molt alegre i sempre anàvem junts a tot arreu. Érem joves i feliços. La mare deia que era un noi simpàtic i honest i això, venint d’una mare, era important.. Un dia va arribar a casa una carta on m’oferien una beca per ampliar els estudis d’anglès a Londres. Es tractava de passar quatre mesos intensius a la capital anglesa, justament els mesos d’estiu. Em vaig alegrar molt de rebre aquella carta perquè sempre m’havia fet il·lusió anar a un altre país, aprendre nous costums i ampliar els estudis, però també em va entristir el fet d’haver-me de separar de la meva família, i d’ell en particular. Tot i que teníem plans per a l’estiu, quan li vaig plantejar la situació no hi va posar cap entrebanc, tot al contrari. “És el teu desig i una bona oportunitat, t’esperaré, un estiu passa ràpid”, em va dir.

Però no em va esperar, a poc a poc les seves cartes van deixar d’arribar amb la puntualitat dels inicis i les trucades reflectien alguna cosa que jo no volia ni imaginar-me. Quan vaig tornar a casa passat l’estiu i la mare em va venir a buscar a l’aeroport, no li van caler gaires paraules per explicar-me la situació.

Abans de marxar em va fer un regal amb molta il·lusió, un punt de llibre. Havia dibuixat un mapa d’Europa amb un puntet vermell a Catalunya, un altre a Anglaterra i un immens espai al mig, on havia escrit: No m’oblidis “esquirolet”. Jo n’hi vaig regalar un altre de semblant.

Vaig abaixar la mirada i el vaig buscar dintre del llibre que llegia, estava més malmès pel pas dels anys, però encara es podia veure el dibuix i la dedicatòria. Sempre l’he conservat.

Ara el tenia davant meu, en una cadira de rodes i no m’ho podia creure. Feia anys que no en tenia notícies, m’havien dit que s’havia casat i que vivia fora de Barcelona. Duia a la mà una carpeta que recolzava sobre els genolls, vaig veure que era d’una clínica oncològica. La seva cara i el seu cos estaven desmillorats, però jo el vaig reconèixer a l’instant.

El metro s’aturava, era la meva estació i havia de baixar. Em vaig aixecar, vaig agafar la bossa i el llibre i em vaig aturar un moment davant d’ell a la plataforma mentre el metro anava perdent velocitat, no sabia què dir, no sabia què fer. Llavors la carpeta li va caure a terra i em vaig ajupir per recollir-la i tornar-l’hi. El vaig mirar i vaig somriure abans de deixar-la al mateix lloc on era. Ell també em va mirar, sols un instant, el suficient per veure que els ulls li brillaven.

Alguns papers sobresortien de la carpeta, amb el cop s’havien mogut, però el que sobresortia més que cap altra cosa i amb molta claredat era el punt de llibre que jo li havia regalat. El punt de llibre! Era fantàstic! Ell també el portava!

Les portes es van tancar i em vaig trobar dreta a l’andana mirant el metro que marxava fins que es va perdre dins del túnel. Em vaig asseure en un banc intentant reaccionar, respirava fort, el cor em feia mal i al cap d’uns minuts, quan em vaig quedar sola, vaig plorar desconsoladament.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Comentaris
  1. És un relat emotiu, creïble, senzill i ben explicat. El desenvolupament avança de manera ordenada, descobrint mica a mica la història passada. M’agrada.

  2. Un conte molt emotiu i amb un argument molt ben estructurat que manté l’expectativa del desenllaç des de la primera línia.
    Felicitats per a l’escriptora!!

  3. MARIBEL DE DONDE ENCUENTRAS TANTA INSPIRACION TAN BIEN AMUEBLADA, ENHORABUENA POR TUS RELATOS MARAVILLOSOS. ALEX

    • Ei Alex, que bé que m’escriguis un comentari tan bonic. Em deixes molt contenta. Això m’anima a seguir en projectes com el que estem fent conjuntament. Gràcies.

  4. M’ha agradat molt. m’ha entristit una mica, perque m’ha fet recordar els trens que he deixat passar i que quan en prens consciència et queda el desconsol, com a la protagonista. NO DEIXIS MAI D’ESCRIURE!!!

    • Gràcies Paquita pel teu comentari. Tots deixem passar coses que ja no recuperarem mai. Sort que tenim el desconsol i els amics per consolar-nos. La vida però encara ens guarda alguna cosa que segur no deixarem passar.

  5. M’agrada molt la teva manera d’escriure. Aquest l’he trobat d’una gran sensibilitat i m’ha emocionat. Em quedo en ganes de llegir el proper.

    • Gràcies Lourdes, m’agrada això que dius d’una gran sensibilitat. És el que pretenia però no sempre ho aconsegueixo.

  6. Fantàstic relat Isabel, et felicito pel teu talent ocult. I jo sense saber que tinc una companya que és una artista!