Interpretant el sentiment i els anhels

1.09.2015

La percepció al més precisa possible de la realitat social, i la capacitat de trobar els instruments adequats per donar resposta als problemes que aquesta té plantejats, són sens dubte la clau de l’èxit de tota proposta i de tota formació política. Per contra, la insuficient connexió amb les inquietuds de la gent i amb els estats d’ànim col·lectius és, sobretot, el que n’explica el fracàs. ¿Quantes vegades no hem sentit dir als polítics, després d’uns mals resultats electorals, que han de sortir dels despatxos i baixar al carrer? ¿Quantes vegades no els hem sentit dir, en l’amarga nit d’una derrota a les urnes, que han captat el missatge que els envia la ciutadania?

Proclamació de la República  al balcó del Palau de la Generalitat de Francesc Macià, 14 d'abril 1931.

Proclamació de la República al balcó del Palau de la Generalitat de Francesc Macià, 14 d’abril 1931.

Encara que, precisament, potser el que més en qüestió s’ha posat en els darrers temps és el paper dels partits polítics com a mediadors entre la gent a qui representen i les institucions que han de governar. La profunditat de la crisi present, així com la resposta contra la ciutadania que s’hi ha donat des d’un govern al dictat de les institucions europees, és el que explica sens dubte l’important capgirament en les eleccions municipals del 24 de maig passat a tot Espanya, un capgirament l’abast del qual no podrem calibrar fins que no es completi el cicle electoral actual. Un capgirament on, i això és potser el més significatiu, l’èmfasi s’ha posat no tant en l’oposició dreta/esquerra, sinó en la disjuntiva nova/vella política.
I malgrat les protestes en part justificades per part dels representants de la “vella” política sobre l’adamisme ocasional dels “nous” polítics (de l’apel·lació a la novetat com a valor ja se’n reia fa molts anys un chansonnier francès avui mig oblidat, Maurice Chevalier, que cantava «C’est nouveau, c’est rigolo»), el cert és que les formes de representació política i de participació democràtica estan abocades, a tot arreu, a una mutació profunda. En són exemple la campanya electoral que va portar Obama a la presidència dels Estats Units, amb l’extraordinària capacitat de mobilització popular que va suposar, o el fet que a Itàlia, un país amb una inveterada cultura política, ja no quedi pràcticament cap força política que s’anomeni partit –tret de la que està governant, que va adoptar precisament el nom del partit d’Obama, el Partit Democràtic, després de dir-se coses com L’Olivera o La Margarida!
A Catalunya, on governava un partit (Convergència Democràtica) que no s’ha dit mai partit i que va ser fundat més com un moviment que com un partit, un polític particularment intuïtiu com Pasqual Maragall ja va formular, als anys noranta, la necessitat d’ampliar els límits i les formes de fer política d’un partit tradicional com el PSC (particularment des que l’aparell n’havia pres les regnes en el congrés de Sitges de 1994), al mateix temps que comprenia que l’esquerra només podria vèncer Pujol a les urnes si passava a ocupar «l’espai central» de la política catalana i, per tant, del catalanisme. L’entrevista que el lector trobarà en aquest número amb el politòleg Josep M. Vallès, que va formar part destacada, amb la plataforma Ciutadans pel Canvi, de l’intent d’eixamplar l’espai electoral dels socialistes a Catalunya, constitueix un recordatori de la conveniència de revisitar la figura ja retirada de Pasqual Maragall, el llegat del qual tendeix a créixer en la mateixa mesura que s’oblida la desqualificació a què el van sotmetre els adversaris i la desconfiança amb què se’l van mirar tants dels seus companys.
Maragall ha estat assenyalat, públicament i sobretot en privat, tant per part de la dreta com del mateix PSOE, com a responsable principal, encara que no pas únic, de l’actual procés sobiranista a Catalunya. L’acusació sembla un cas típic de confondre les conseqüències amb les causes. En tot cas, les transcendentals eleccions que viurem el dia 27 d’aquest mes serviran per constatar, sens dubte, qui ha interpretat millor «el sentiment i els anhels», per dir-ho en la vella fórmula de Macià, dels ciutadans de Catalunya.

Editorial de L’Avenç núm 415, setembre de 2015