Instruïm o ensenyem?

25.07.2012

Acabo de llegir l’article de l’Antoni Dalmases sobre ensenyament. A part de pensar que té més raó que un sant en tot el que hi diu i en com ho diu, m’ha fet reflexionar sobre l’evolució de l’acte d’ensenyar, sobre quin ha de ser el paper del mestre en tot això tan complex que és tenir a les teves mans un grup de criatures i transmetre’ls coses. Quines?

Començo. Podria elucubrar sobre les essències de la pedagogia i embrancar-me en disquisicions i mètodes… Podria si en sabés un munt, que no en sé gaire, i si m’interessés fer-ho, que tampoc. Jo crec molt en la intuïció i en les ganes de fer la feina bé, més que no pas en les grans teoritzacions. Estic força segura que, d’aquesta actitud meva davant la vida, en té gran part de responsabilitat la manera de fer de l’escola on vaig estudiar fins als 10 anys, que descriuré a continuació.

Vaig néixer l’any 1957. En aquell moment, hi havia poquíssimes escoles públiques o instituts a Barcelona, de manera que proliferaven les escoles privades situades en baixos d’edificis o en pisos. A banda, qui podia, anava als centres privats religiosos –la majoria- o laics escampats per la ciutat, però concentrats bàsicament de Diagonal en amunt.

Els de la meva generació havíem de començar la primària als 6 anys i acabar-la als 10; després, venien sis anys de batxillerat i el COU. Quan vaig fer cinc anys, els meus pares em van portar a l’escola Edelweiss –que ja no existeix-, situada al barri de l’Eixample de Barcelona, just davant del cine Astòria –que crec que també ha desaparegut-, al carrer París. El centre ocupava el principal i el primer pis de l’edifici, connectats entre ells per una escala interior. El pati era la terrassa del darrere del principal i un espai més gran voltat d’edificis, al qual accedíem baixant unes escales. Com podeu comprovar, no complíem ni una de les instruccions del Departament d’Ensenyament/Educació. A propòsit: per què no en diem Departament d’Educament? Amb la fusió dels dos noms acontentaríem tothom i ens evitaríem els canvis que motiven les alternances polítiques. (Si us semblo irònica, no ho he fet bé: volia ser ben sarcàstica!)

Tornem al tema. Passat l’any de parvulari, vaig anar a la classe 1 de primària. Hi convivíem nens i nenes de 6, 7 i 8 anys. (A la classe 2, hi havia els de 9 i 10 anys.) Érem 12 o 13 de cada edat i curs, i ocupàvem una fila de pupitres cada grup. Teníem una sola mestra per a tots – la Isabel Cunill-, que es multiplicava i ens atenia perfectament, mentre nosaltres l’escoltàvem amb atenció i respecte: quan hi havia rum-rums, feia una mirada als xerraires i tothom callava… Més o menys com ara, però això de la veneració a la feina i a la persona del mestre mereixeria un article sencer que, si l’escrivís jo, seria impublicable.

A tall d’exemple: arribàvem al matí i ja hi havia feina escrita a la pissarra per a un grup, la mestra feia llegir no sé què al segon grup i explicava la lliçó al tercer. I feia la roda tot el matí. Dit així pot semblar una bogeria, però funcionava: jo mateixa, vaig aprendre, abans d’hora, les taules de multiplicar només sentint els grans i, a sumar i restar tota sola, fixant-me en les explicacions… De fet, acabava ràpid les meves feines per poder estar pendent del que feia la senyoreta Isabel amb els cursos superiors. No sóc cap intel·ligència preclara, sinó una persona normal, a qui un entorn concret va desvetllar la curiositat per saber-ne més de tot. De tant en tant, a més, la mestra ens feia posar barrejats i els grans ajudaven els petits a fer coses concretes… Tot això entre els anys 1963 i el 1967, en ple franquisme!

Estic convençuda que aquest sistema només podria ser bo i estimulant per a tots: si a mi em va anar tan bé, no podria ajudar els nens d’avui? Ens saltaríem gaires normes aplicant-lo? Jo crec que la més important, no: aquella que interpreta el magisteri com una tasca artesanal, de filigrana, autèntiques puntes de coixí on el detall és igual d’important que el conjunt, és a dir, entén l’ensenyament com un tot integral. Exposant el meu cas personal vull dir que hi ha moltes maneres d’ensenyar; el que cal és que convergeixin (l’ús del verb és del tot innocent, que consti) cap al punt que acabo d’explicar… Justament com feia la senyoreta Isabel amb tots nosaltres.

Per acabar, un comentari: si la Maria Montessori o l’Alexandre Galí aixequessin el cap, es tornarien a morir, però de pena: jo voldria saber si algun cap pensant dels que tenen la capacitat de decidir sobre aquests temes en saben res, del seu mestratge: no en tinc proves –com en Dalmases-, però dubtes molt raonables, sí.

Montserrat Palau i Bargalló. Professora de català per a adults