Instruccions per a un amor perfecte

Vostè i jo, com a membres en actiu de la hipermodernitat, és ben possible que hàgim arribat a una conclusió vital: que la quotidianitat no pot estar a l’alçada de la utopia romàntica i que la irritació del dia a dia mata la passió. Els més exigents fins i tot arribaran a la conclusió que tenir tractes amb la realitat mata el somni.

Des d’aquesta convicció s’explicaria per què tanta gent prefereix l’espai oniricovirtual per crear relacions fantasmes. Una de les pensadores més influents per interpretar el present, la sociòloga Eva Illouz, ho anomena precisament així, fantasma, perquè igual que un membre amputat, no hi és però te’n notes.

Així, la sociologia ha detectat que molta gent prefereix relacions que neixen, es desenvolupen i moren en línia. Com si s’hagués fet realitat la sentència de sant Agustí: jo sóc dos i estic en cadascun d’ells, per complet. Així hi ha qui pot comprar a l’hipermercat un feixuc dissabte al matí, renyar les criatures, enfadar-se amb el marit i, simultàniament, fer missatges d’alt contingut eròtic i emocional amb algú que no coneix, o que veu prou de tant en tant per no matar el somni.

Aquesta dissociació, convergència de temps i simultaneïtat –una en estat pur i pixelat i l’altra en carn i ossos– deu ser fruit de la multitasca a la qual tant ens hem acostumat, com passar d’una finestreta a l’altra o llegir un hipertext a la pantalla i passar a una altra realitat. Saltem d’un món a l’altre a través d’un mòbil que sempre portem a sobre.

Hi ha també qui prefereix relacions a llarga distància, tipus “jo a París i tu a la Patagònia”, perquè la relació amb una mitjana de 15 dies a l’any pot sobreviure amb unes condicions perfectes. Hi és tot: poder somiar amb l’altre, enyorar-lo, escriure-li, enviar-li cançonetes, i compartir quatre dies amb mig any per endavant per rememorar des de la idealització.

Els casos més impressionants són els de les persones que mai han vist el seu amor, que després de molts estira-i-arronses, tot i que no s’han trobat mai, finalment un dia decideixen posar punt i final a la seva relació, però després encara hi ha més espai per a la història: un d’ells la segueix tenint present en el dia a dia. Gràcies a la xarxa pot veure quina música escolta a l’Spotify, quan s’ha connectat a facebook, si ha penjat fotos del seus amics, quina és la darrera obra de teatre que ha vist o què opina sobre la guerra de Síria. Pot comprovar cada dia si ha fet una piulada, i aconsegueix estar amb el fantasma del seu antic fantasma. Així té una companyia diària, molt més activa que les relacions reals acabades, i amb contacte zero, que només tenen el cadàver de les fotos descolorint-se de llocs on van estar junts.

Pot fer riure, però qualsevol que hagi tingut un/a ex amb un compte al facebook sap de què li parlo.