Infinit

21.08.2012

Van passar uns quants minuts abans que els primers passatgers comencessin a palesar, mitjançant el mil·lenari recurs expressiu de l’arrufament de celles, l’estupefacció que els abordava. Molts d’ells, fins aleshores abstrets per les seves respectives distraccions, se sorprenien de l’excessiva i inversemblant quantitat de temps que havia transcorregut des de l’instant en què el metro havia penetrat les pregoneses del túnel. Tan sols calia apel·lar a l’aritmètica i a la lògica empírica més elementals per concloure que ja feia estona que haurien d’haver arribat, com a mínim, a la següent estació. Però, ben al contrari, seguien vagarejant per l’obscuritat erma d’aquells paratges sense que cap indici els confirmés – o desmentís- que acabarien assolint la meta prevista.

De la gestualitat delatora de torbació es va passar a les reaccions verbals. Eren, sobretot, comentaris replets d’obvietats, divagacions imprecises i, com a tal, prescindibles. El metro semblava voler ajornar la seva compareixença a la pròxima parada i això no podia atribuir-se a un problema mecànic, a una variació del recorregut o a cap de les temptatives d’hipòtesis que els allí presents van exposar amb vestigis de titubeig a la veu. No es perfilava cap explicació disposada a complaure els capricis categòrics del sentit comú i la coherència. L’ única opció que els restava era la d’esperar que la conjuntura els deparés algun canvi.

El pas de les hores va desvetllar les ineludibles necessitats fisiològiques i va engendrar, conseqüentment, una aura de disputa. Hi havia un grup reduït de persones que, per raons exclusivament pertanyents a l’atzar, estaven proveïdes d’un assortiment de queviures, més o menys abundant segons el volum de la compra, i es recolzaven en unes sobtades conviccions individualistes per justificar la seva reticència a compartir-los. La pressió coercitiva del sector majoritari, els qui no disposaven de recursos nutritius, va encarregar-se, tanmateix, de garantir un repartiment equànime. Amb tot, la solució no deixava de ser provisional: els aliments no durarien més de tres dies, encara que fossin sotmesos a un racionament estrictíssim. Pel que fa a les activitats excretores, igualment mereixedores de gaudir d’un esment dins el relat, el darrer vagó es va destinar íntegrament a aquest tipus d’ usos.

Tal com s’ha anunciat en el paràgraf precedent, les provisions van esgotar-se al cap de setanta-dues hores exactes. A partir d’aquí, es va implantar el que en llenguatge col·loquial anomenem la llei del més fort. Les pràctiques caníbals van convertir-se en una eina essencial de supervivència i la xifra de passatgers vius va anar minvant a un ritme desbocat. Les pèssimes condicions higièniques i la progressiva manca d’aigua van corroborar aquella tasca devastadora. Ben aviat, no hi va quedar ningú allí; el metro ja no era res més que un mer dipòsit de cadàvers, excrements, orina i putrefacció deambulant sense rumb per les vies d’un túnel infinit.