in-indè!

11.09.2012

Arriba al Passeig de Gràcia brandant l’estelada i la pancarta, amb aquell bullir de sang, amb aquella emoció, amb aquelles ganes de reclamar, d’exigir, de prendre d’una vegada allò que és seu, de compartir amb centenars de milers de cors un crit unànime, in-indè-indè-pendèn-cià!, in-indè-indè-pendèn-cià!, deixant-hi la veu, escurant fins l’últim replec de l’ànima per fer plegats el cim.

Però alguna cosa no funciona. Una noieta passa al seu costat amb mitja rialla i un ramat de guiris s’atura, treu cadascú el seu àifon, el seu àipad i fins i tot algú, la seva càmara de fotos que només fa fotos, i el retraten com si ell fós la façana de la Casa Batlló, allà al costat mateix, per cert. I s’adona que està sol, que ell és l’únic de la mani, que no hi ha pancartes, ni cartolines, ni estelades. Ni crits, ni gralles. Ni cançons. S’adona que els turistes van amunt i avall com si res i que bars i pica-tapes són oberts i plens a vessar.

No sap que al matí hi ha hagut un senzill acte institucional i que, en general, la gent és a la platja aprofitant que encara fa prou bo. És onze de setembre, sí, però l’emoció, el bullir de sang i les ganes de reclamar li han jugat una mala passada. Ha oblidat que, des de fa un any, Catalunya és un estat normal. I, precisament per això, la vida, ara, és normal.