«No cal ser massa agut per adonar-se que aquest ordre de prioritats persegueix l’atròfia de la perspicàcia necessària perquè els subordinats s’emancipin»
L’associació Col·lectiu Pere Quart, integrada per professors de secundària i universitat de llengua i literatura catalanes, va organitzar el passat dimarts dia 20 de juny, a l’Ateneu Barcelonès, una taula rodona amb el títol «Un segle 21 sense humanitats?» per reflexionar sobre les causes i els efectes del menyspreu i el desmantellament orquestrat de la formació humanística als estudis secundaris i superiors, tant des del sector públic com privat. Veus de referència com la del perequartià professor de literatura Jaume Aulet, l’historiador Xavier Diez, l’escriptora Patrícia Gabancho, la filòsofa Marina Garcés, el filòsof i pedagog Gregorio Luri i l’historiador de l’art Joan M. Minguet van abordar aquest fet aportant algunes de idees útils per afrontar aquest assalt sistemàtic a l’educació humanística camuflat de pretesa (perquè de nou no té res) innovació pedagògica.
Des de la dècada dels 80 ençà ha anat quallant fins a convertir-se en credo la idea que la literatura i les humanitats en general són activitats per a esnobs rendistes, del tot supèrflues per als aspirants a augmentar el «capital humà» d’un món que glorifica la capacitat productiva, independentment de si el producte suma o resta valor al patrimoni material o immaterial d’una societat. El credo, però, no és res fins que no esquinça els límits del discurs i es materialitza en lleis, com ara el currículum basat en competències, i en pràctiques socioculturals, com el programa d’aculturació Escola nova 21, l’exemple aparentment més sublim en educació que ens ofereix – com no podia ser de cap altra manera – La Caixa i la seva estratègica aliada Fundació Bofill.
El model d’ensenyament estructurat entorn competències bàsiques posa el focus en els procediments obviant la càrrega significativa que aporta el context (continguts). No cal ser massa agut per adonar-se que aquest ordre de prioritats persegueix l’atròfia de la perspicàcia necessària perquè els subordinats s’emancipin. Si no, com s’explica que les escoles d’elit mantinguin el focus en els continguts en lloc de en les competències bàsiques – que molt sagaçment Jaume Aulet ha definit com «allò bàsic per competir» – i persisteixin en l’estudi de les disciplines humanistes? Tant o més eloqüent que això és el fet que, al laboratori tecnològic més gran del món, Silicon Valley, triomfin les escoles sense tecnologia a les aules.
No. Les humanitats no són inútils, són perillosament essencials. Cursos com els d’emprenedoria o educació financera, per contra, tenen l’objectiu de mantenir el 99% de la població en la condició de serfs voluntaris d’un sistema literalment depravat. Aquest «innovador» programa educatiu – tal com apuntava Minguet usant l’art com a exemple – eixampla les infraestructures i perfecciona les velles tècniques d’inoculació de la cultura opressora en les ments vulnerades – i per això vulnerables – de la majoria oprimida. D’aquesta manera és formen – com descriu Diez – treballadors sol·lícits i disciplinats, aptes per a un treball canviant, precari i sovint absurd, políticament confosos i indefensos, socialment desorientats i incapaços d’articular un mínim de pensament crític; que és el resultat d’un procés rigorós i ardu de reconeixement dels diversos nivells de profunditat pels quals és travessada una veritat sempre incompleta, i no – com volen fer-nos creure – l’habilitat d’optimitzar un producte comercial detectant-ne els punts febles o les adversitats del mercat.
És només a través de les humanitats, de fet, que hom s’endinsa en allò que queda de problemàtic, de silenciat, de pendent, recordava Garcés. És a través d’una afinada mirada humana, que hom pot enfocar allò que ha estat invisibilitzat, normalitzat, pel discurs i per les pràctiques socioculturals atiades pels autèntics rendistes del sistema. És la sensibilitat que les disciplines humanístiques ens ajuden a desenvolupar el que ens permet captar i enllaçar els signes que signifiquen i nodreixen el que és humanament transcendent (la vida, l’ànima, la humanitat, la natura, l’univers…) i, tal com reconeixia Gabancho, configurar expectatives coherents i aprendre a perseguir-les. En definitiva, la història, la filosofia, la literatura, les llengües clàssiques o la història de l’art són essencials per comprendre com funciona el món i són la clau de volta per transformar-lo.
No és per casualitat – seguia Luri – que l’humanisme fos contemporani de la revolució científica: el coneixement neix del diàleg permanent entre els llenguatges naturals, que ofereixen una visió sui generis de l’experiència humana, i els llenguatges formals, que regulen i estructuren els conceptes. La distinció entre ciències i lletres, doncs, és una dicotomia falsa i interessada que cerca parcel·lar el coneixement fins a fer-lo irrellevant. Es tracta, per tant, que des de cada matèria, de ciències i de lletres, els alumnes adoptin una perspectiva complementària per a una lectura profunda, sempre inacabada però audaç, del món del qual formen part i sobre el qual intervenen indefectiblement.
Hi ha una contenda aferrissada i subreptícia pel sentit de l’experiència humana i hem vingut a denunciar-la i a exercir el deure moral de cadascú de nosaltres de garantir l’emancipació de les persones i dels pobles, perquè és immoral i estúpid mutilar la intel·ligència dels infants i joves que trepitgen les aules del sistema públic i públic concertat d’educació. No volem criar animals de granja vestits amb roba de marca i amb un smartphone a la mà. Volem – com reconeixia Aulet – que els alumnes somriguin malèvolament, perquè això voldrà dir que són capaços de desemmascarar els Maquiavels que han après a mantenir el món sota els seus peus a còpia d’usurpacions de tangibles i intangibles.