Idees per a una ofensiva contra la mutilació intel·lectual organitzada

29.06.2017

«No cal ser massa agut per adonar-se que aquest ordre de prioritats persegueix l’atròfia de la perspicàcia necessària perquè els subordinats s’emancipin»

L’associació Col·lectiu Pere Quart, integrada per professors de secundària i universitat de llengua i literatura catalanes, va organitzar el passat dimarts dia 20 de juny, a l’Ateneu Barcelonès, una taula rodona amb el títol «Un segle 21 sense humanitats?» per reflexionar sobre les causes i els efectes del menyspreu i el desmantellament orquestrat de la formació humanística als estudis secundaris i superiors, tant des del sector públic com privat. Veus de referència com la del perequartià professor de literatura Jaume Aulet, l’historiador Xavier Diez, l’escriptora Patrícia Gabancho, la filòsofa Marina Garcés, el filòsof i pedagog Gregorio Luri i l’historiador de l’art Joan M. Minguet van abordar aquest fet aportant algunes de idees útils per afrontar aquest assalt sistemàtic a l’educació humanística camuflat de pretesa (perquè de nou no té res) innovació pedagògica.

Des de la dècada dels 80 ençà ha anat quallant fins a convertir-se en credo la idea que la literatura i les humanitats en general són activitats per a esnobs rendistes, del tot supèrflues per als aspirants a augmentar el «capital humà» d’un món que glorifica la capacitat productiva, independentment de si el producte suma o resta valor al patrimoni material o immaterial d’una societat. El credo, però, no és res fins que no esquinça els límits del discurs i es materialitza en lleis, com ara el currículum basat en competències, i en pràctiques socioculturals, com el programa d’aculturació Escola nova 21, l’exemple aparentment més sublim en educació que ens ofereix – com no podia ser de cap altra manera – La Caixa i la seva estratègica aliada Fundació Bofill.

El model d’ensenyament estructurat entorn competències bàsiques posa el focus en els procediments obviant la càrrega significativa que aporta el context (continguts). No cal ser massa agut per adonar-se que aquest ordre de prioritats persegueix l’atròfia de la perspicàcia necessària perquè els subordinats s’emancipin. Si no, com s’explica que les escoles d’elit mantinguin el focus en els continguts en lloc de en les competències bàsiques – que molt sagaçment Jaume Aulet ha definit com «allò bàsic per competir» – i persisteixin en l’estudi de les disciplines humanistes? Tant o més eloqüent que això és el fet que, al laboratori tecnològic més gran del món, Silicon Valley, triomfin les escoles sense tecnologia a les aules.

No. Les humanitats no són inútils, són perillosament essencials. Cursos com els d’emprenedoria o educació financera, per contra, tenen l’objectiu de mantenir el 99% de la població en la condició de serfs voluntaris d’un sistema literalment depravat. Aquest «innovador» programa educatiu – tal com apuntava Minguet usant l’art com a exemple –  eixampla les infraestructures i perfecciona les velles tècniques d’inoculació de la cultura opressora en les ments vulnerades – i per això vulnerables – de la majoria oprimida. D’aquesta manera és formen – com descriu Diez –  treballadors sol·lícits i disciplinats, aptes per a un treball canviant, precari i sovint absurd, políticament confosos i indefensos, socialment desorientats i incapaços d’articular un mínim de pensament crític; que és el resultat d’un procés rigorós i ardu de reconeixement dels diversos nivells de profunditat pels quals és travessada una veritat sempre incompleta, i no – com volen fer-nos creure –  l’habilitat d’optimitzar un producte comercial detectant-ne els punts febles o les adversitats del mercat.

És només a través de les humanitats, de fet, que hom s’endinsa en allò que queda de problemàtic, de silenciat, de pendent, recordava Garcés. És a través d’una afinada mirada humana, que hom pot enfocar allò que ha estat invisibilitzat, normalitzat, pel discurs i per les pràctiques socioculturals atiades pels autèntics rendistes del sistema. És la sensibilitat que les disciplines humanístiques ens ajuden a desenvolupar el que ens permet captar i enllaçar els signes que signifiquen i nodreixen el que és humanament transcendent (la vida, l’ànima, la humanitat, la natura, l’univers…) i, tal com reconeixia Gabancho, configurar expectatives coherents i aprendre a perseguir-les. En definitiva, la història, la filosofia, la literatura, les llengües clàssiques o la història de l’art són essencials per comprendre com funciona el món i són la clau de volta per transformar-lo.

No és per casualitat – seguia Luri – que l’humanisme fos contemporani de la revolució científica: el coneixement neix del diàleg permanent entre els llenguatges naturals, que ofereixen una visió sui generis de l’experiència humana, i els llenguatges formals, que regulen i estructuren els conceptes. La distinció entre ciències i lletres, doncs, és una dicotomia falsa i interessada que cerca parcel·lar el coneixement fins a fer-lo irrellevant. Es tracta, per tant, que des de cada matèria, de ciències i de lletres, els alumnes adoptin una perspectiva complementària per a una lectura profunda, sempre inacabada però audaç, del món del qual formen part i sobre el qual intervenen indefectiblement.

Hi ha una contenda aferrissada i subreptícia pel sentit de l’experiència humana i hem vingut a denunciar-la i a exercir el deure moral de cadascú de nosaltres de garantir l’emancipació de les persones i dels pobles, perquè   és immoral i estúpid mutilar la intel·ligència dels infants i joves que trepitgen les aules del sistema públic i públic concertat d’educació. No volem criar animals de granja vestits amb roba de marca i amb un smartphone a la mà. Volem – com reconeixia Aulet – que els alumnes somriguin malèvolament, perquè això voldrà dir que són capaços de desemmascarar els Maquiavels que han après a mantenir el món sota els seus peus a còpia d’usurpacions de tangibles i intangibles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

18 Comentaris
  1. Ja em perdonareu, però els professors de secundària que vaig patir a història, filosofia i literatura més aviat em van fer agafar al.lèrgia (amb les seves preferències subjectives i puntuacions arbitràries) a totes aquestes matèries, que he hagut de redescobrir pel meu compte com a adult.

    No deixem perdre aquests continguts valuosíssims, d’acord. Però que l’aula sigui un espai on es puguin intercanviar punts de vista diferents, i no un petit reialme on un escriptor/filòsof/historiador frustrat imposa el seu cànon a una colla d’adolescents indefensos.

    • Noi, si vas tenir la mala sort de tanta gent incapaç, ho lamento.
      Però deus entendre que no tots els profes són els teus i, sobretot, que si no s’ensenya amb criteris clars a triar lectures, a llegir-ne el significat, a compartir les idees, a valorar-ne l’abast artístic… si, en fi, qui ensenya és una “màquina” (potser burocràticament perfecta) que no estima els textos que treballa, és impossible que els faci estimar.
      I llavors, és clar, surten aquests alumnes frustrats, que retreuen amb rancúnia a tots els profes (també als que no van tenir, als que no coneixen, als que no han llegit ni escoltat!) que n’hi hagi que són filòsofs, escriptors, historiadors que escriuen i que, per tant, potser no són tan frustrats.
      Cert que tothom parla del ball segons li va, i que no totes les parelles fan agradable la dansa… En sap greu per tu, noi.

  2. L’article és esplèndid. Una proposta de reflexió que, dissortadament, els qui haurien de llegir no llegiran.
    És admirable observar que malgrat la política de terra cremada que practica la prepotent Conselleria ja fa anys (amb l’inestimable ajut de La caixa, els Bofills, els Escola Tova 21 i les guàrdes psicpretorianes respectives) encara queda gent de diferents nivells de l’ensenyament i fins alguns teòrics que no estan a la venda, que defensen el sentit comú amb un argument incontestable: sense literatura, sense la força de l’idioma creatiu, sense la difusió d’idees i sentiments, sense una ciutadania a qui s’obrin les portes del pensament, la reflexió i la sensibilitat, el nou país que volem crear serà un país vell, trist, analfabet, a mans de les elits de sempre. Sense literatura no hi ha cultura ni noció del passat que compartim. Sense literatura no hi ha fonaments per al futur que volem.
    Ens volen mesells, incultes. I només uns pocs semblen disposats a plantar cara.
    Gràcies!

  3. Agraït per la crònica excel·lent d’una taula rodona que hauria d’haver tingut més ressò. La qualitat i l’interès del que s’hi va dir queda perfectament reflectit i articulat gràcies a l’habilitat expressiva i intel·lectual de la cronista. Sols hi afegiria dues consideracions de Gregorio Luri: l’educació de l’atenció és un dels problemes bàsics de l’ensenyament i l’observació que el nostre fracàs escolar és un fracàs lingüístic.
    Per cert, la taula rodona està disponible completa al canal Youtube de l’Ateneu: https://www.youtube.com/watch?v=JdnRKqBOPEQ

  4. Si l’adreça electrònica indicada no us permet accedir a la taula rodona completa, recorreu a:
    Ateneu Barcelonès – Youtube.
    Hi trobareu el vídeo “Un segle XXI sense humanitats”.

  5. Sóc el pare d’un alumne que estudia en una bona escola de la part alta de Barcelona. Tant la meva dona com jo estem molt satisfets que el col•legi on estudia el meu fill sigui un centre innovador i hagi implantat el treball per projectes amb molt bons resultats. Com ho fan tantes escoles que han entès que cal adaptar-se als canvis que s’estan produint en els temps que vivim. Que aquests canvis els promou Escola Nova 21 i els secunda La Caixa i la Fundació Bofill, com diu l’article? Benvinguts siguin. Nosaltres com tantes famílies volem un ensenyament pràctic per als nostres fills d’acord amb les exigències del mercat laboral. Està molt bé que hi hagi especialistes en filosofia, en literatura, en art, però no pretendran que els nostres fills deixin de formar-se en matèries més apropiades com ara la informàtica, l’ànglès, l’emprenedoria… La formació humanística és més adequada per a persones que puguin permetre’s el luxe de plantejar-se com funciona el món mentre altres el fan girar. Un luxe que satisfà a molts professors de l’antiga escola que, per por a perdre els seus privilegis, defensen les classes magistrals i ridiculitzen qualsevol mena d’innovació pedagògica

    • El comentari sintetitza tan bé en poques paraules el problema de fons i il·lustra tan clarament el panorama que… no pot ser que sigui una opinió real. I, si no, és que realment estem més fotuts del que ens pensem. Per sort hi ha una marca textual que delata l’afany paròdic: està massa ben escrit!

      • Ui, acabo de llegir els altres comentaris de la mateixa persona. I m’adono, desconsoladament, que en el fons aquest, de comentari, tampoc no està tan ben escrit. Hi falta el punt final, precisament.

        Conclusió: realment… estem molt fotuts.

  6. És ben bé que els del Núvol teniu ganes de rebre clicks publicant articles amb fonaments tan lamentables com aquest, que acusa la Fundació Bofill d’anorreament intel·lectual quan és la promotora de la major col·lecció de textos filosòfics en català. Potser caldrà superar tanta amargor de l’immobilisme que es nega a avançar si volem fer un país amb dignitat, amb pensament crític i amb un aprenentatge de les humanitats que no sigui memorística inútil sinó construcció del pensament.

  7. Contents els acòlits de l’Estafa Nova 21, han cobrat l’extra i, seguint les consignes, obedients, formalets, la Laura i el Joan Pere Ramon es mostren estómacs agraïts que esperen seguir mantenint la moma, que no els faci fora el cap de personal guai que els té col.locadets!
    Si tot va com ha d’anar, però, esperem que a partir de l’1 d’octubre vagin a evangelitzar lluny…

    • Benvolguda Roser,
      Sóc empresari i em ve de família. Mai no he cobrat cap paga extra i espero no haver-ho de fer mai. Li recomano que respecti a tantes famílies que confien i opten lliurement per una escola moderna i de futur per als seus fills. No bubti que després de l’octubre vindrà el novembre i seguiran havent concepcions educatives carques i immobilistes com la que vostè representa. Però, sortosament, també n’hi haurà d’avançades. O es pensa vostè que després de l’u d’octubre viurem en el país de les meravelles? Em sembla detectar en el seu comentari massa litertura i poc sentit pràctic. Trepitgi de peus a terra, dona.

      • Joan Pere, és clar que a vós us convé que el vostre plançó es formi en empreneduria, anglès (com el Trump) i totes aquestes coses pràctiques que han de contribuir a afermar el negoci (a la zona alta, és clar).
        També queda clar que sou un ferm defensor que les mesas de l’any passin sense cap conseqüència, com els bons innovadors de La Caixa i els de l’Estafa Fofa 21. Que no us interessa en absolut què passi al país, mentre els vostres “emprenguin” sense noses i amb mà d’obra barata que no sàpiga llegir (sobretot que no entengui els contractes escombraries que el vostre descendent haurà après a redactar -horror: amb lletres!!!-).
        No ensenganyem: vós, els del 21 innovadors, la Caixa, la Bofill i tants consells dpadministració, pertanyeu al món que combatem els meus. Potser feu com aquell baixet de veu aflautada i “vencereu, però no convencereu”. Però al cap d’un temps, quan hagi passat la febrada, nosaltres, la racionalitat i la dignitat, encara serem aquí.
        O sigui que aprofiti el temps, que des no dura siempre i el día que es vega que la Conselleria i la seca tropa van despullats (la Consellera no, sisplau!), la rallada serà histórica.

  8. Ei, Laura Simó!
    La Fundació Betnat Metge edita clàssics. La Fundació Bofill els percaça i abat sempre que pot.
    La cosa de la literatura i del llegir té aquestes coses. (Els Bofills editaven clàssics quan l’Aznar era recluta).
    No et traumatitzis per la rectificació, ara. Em sabria greu que haguessis d’anar al psicòleg per culpa meva…

  9. Laura, reina. Una cosa és la Fund. Bermat Metge (editora deld clàssics que us fan tanta por, immobilistes i antics com Homer, Ovidi i tants passats de moda) i l:altra la Fund. Bofill, que va col.laborar a editar llibres de debò fa moooolt temps, quan l’Aznar era un recluta.
    És el que té no posar-de al dia llegint (i entenent!) els autors literaris de veritat. Últimament els Bofills s’han tirat a la ciència esotèrica i ocultista tan ben pagada.
    No et traumatitzis, però :la cosa es cura amb lectures literàries… Un esforç, va, que tu pots!!

  10. El senyor Joan Pere Ramon se sent satisfet d’haver-se conegut i d’orientar el seu fill pel camí de la més atrevida ignorància. Sens dubte, el seu plançó arribarà lluny, com un Trump o un Rajoy qualsevol.
    I, sí, en èpoques remotes (als anys 80) la Fundació Bofill patrocinava una col·lecció modèlica de textos filosòfics en català. Caldria preguntar-se on han anat a parar els seus ideals humanístics de temps llunyans. Ara fomenten plans educatius com l’Escola Nova 21, que ignoren les humanitats i que s’omplen la boca amb la tecnologia i l’emprenedoria; perquè, a la fi, desitgen “formar” alumnes com el bon fill del senyor Joan Pere Ramon.

  11. Sense dubtes una conferència esplèndida. Felicitats a l’Associació Col·lectiu Pere Quart i a l’Ateneu Barcelonès per posar-la a disposició de tots aquells que no vivim a Barcelona i de tots aquells que ni tan sols sabíem que va tenir lloc i l’hem trobat (accidentalment, o no) a la xarxa.

    Una reflexió preciosa la de la Marina Garcés en relació als tres punts necessaris: temps, espai i atenció. Llàstima que des de les aules de secundària on intentem potenciar a diari l’estima per la reflexió i l’argumentació no tinguem prou temps per dedicar a aquests aspectes. Crec que és la clau. Cada cop es demana que els professors de secundària treballem més i més coses a l’aula (i ben encertadament, val a dir. És una època en què els nens són realment esponges amb una necessitat imperiosa de connectar i raonar), però ens oblidem del concepte TEMPS, i de vegades amb prou feines podem encabir tot allò que el Departament ens demana, com per encara potenciar les altres mil coses que nosaltres mateixos considerem necessàries. Tenim una gran pressió social que ens demana que formem petits savis, però que oblida que l’experiència i trobar aquell text en el moment vital concret és la millor escola de la vida. Gràcies per confiar en nosaltres, intentarem no decebre, però no ens jutgeu si no ens en sortim.

    I ara una reflexió més profunda.
    Realment ho tenim “fumut”, ho estic veient. I això no ho dic per les aportacions dels conferenciants, que han provocat en mi aquelles ganes impetuoses d’aplaudir des de la solitud del menjador de casa meva, sinó pels comentaris que apareixen (sempre, invariablement) en aquest tipus de publicacions. Som molt poc respectuosos amb les aportacions i opinions d’altri, i és més: amb les ignoràncies d’altri (de nou, gràcies Garcés per l’apreciació entre les ignoràncies estúpides i les ignoràncies sàvies). Personalment desconeixia les activitats de la Fundació Bofill (arran dels vostres comentaris ja me n’he informat, gràcies), però l’agresivitat i el llenguatge eminentment polític i de classe obrera amb els quals vehiculeu el vostre missatge acaben crispant tot tipus de debat profund i necessari que requereix el tema. Per convéncer l’oponent primer cal entendre les seves raons i exposar perquè les nostres són més valuoses. Sense respecte no hi pot haver diàleg.

    De nou, moltes gràcies als ponents i a l’organització per fer-nos arribar aquest material tant reflexiu.

  12. Gràcies, Marina, per la teva crida a la calma. Realment ho tenim fumut si per defensar l’esperit crític i humanista hem de recòrrer a generalitzar, simplificar, exagerar, al “cherry picking”, i a l’atac ad hominem, figures totes elles incloses en el catàleg de fal·làcies.

    Com bé diu l’article, la veritat sempre és incompleta. I penso que és incompleta, com a mínim, la interpretació que fa del concepte de “competència”, que sovint es confon amb el de competitivitat. També trobo a faltar la referència a l’estudi que li permet afirmar que les escoles d’elit mantenen el focus en els continguts.

    Sí que estem d’acord, penso, que la missió de l’educació hauria ser la formació de persones i ciutadans, més que de treballadors. Però és obvi, observant fenòmens recents, que ni estudi obligatori de la filosofia ni la lectura de molts llibres no garanteix l’extensió del pensament crític; com estudiar ciència tampoc no garanteix l’aplicació del mètode científic. El model preeminent de debat continua sent el de trinxeres, on acceptar l’argument de l’oponent és vist com una derrota o traïció, i qualsevol argúcia sembla vàlida per desacreditar-lo.

    L’aprenentatge basat en projectes, malgrat l’ombra d’alguns dels seus promotors, té en les seves bases el desenvolupament del pensament crític, de la comunicació, la col·laboració i la creativitat. Per fer-ho proposa reduir i transversalitzar el curriculum per així poder profunditzar en un anàlisi rigorós de la realitat, on el docent deixa de tenir el paper de transmissor de coneixements per promoure un ambient d’aprenentatge, establint criteris de qualitat i plantejant preguntes perquè l’aprenent construeixi coneixement amb rigor. Us sona el mètode? Res de nou, però innovador si desplaça a un sistema basat en la disciplina, la compartimentalització, el tractament superficial de conceptes i l’assimilació de dades i procediments. Una altra cosa és l’aplicació que se’n faci, que dependrà, entre d’altres factors, de la formació humanista del professorat.

    Diuen que el verb llegir no admet la conjugació de l’imperatiu. Jo hi afegiria altres verbs: filosofar, per exemple. Deixarien els nadons de gatejar si no veiessin ningú caminar, i en canvi els llegíssim contes sobre persones que caminen en països llunyans? Debatem, doncs, però amb rigor i respecte.

  13. A propòsit del comentari de Joan Pere Ramon. Estarà d’acord amb mi que fer girar el món no és cap cosa irrellevant ni insubtancial precisament. Abans cal prendre decisions importants que tenen a veure amb el compromís i la sort de la raça humana, per saber cap on ha d’orientar-se aquest moviment, a qui respon, a qui beneficia. No fer-ho implicaria un risc segur de caure en una orientació caòtica al servei d’una minoria “selecta”, que ho és tant com d’opresora. Ras i curt, els qui mouen el món haurien de fer-ho pel bé de la humanitat i no en contra seva, a favor d’uns pocs privilegiats. Aquestes són les úniques opcions i per aixó les humanitats són tant importants, doncs en ensenyen i ens recorden aquest patrimoni comú que tenim, que ens fa humans. Si aquest patrimoni cultural compartit el desconeixem, en base a què ens podriem sentir humans, llevat dels que poguem sentir dels continguts instintius, d’altra banda, tan problemàtics?