I tota la resta és vida

29.06.2014

Neus Canyelles és una magnífica escriptora que llibre rere llibre va construint un absorbent retrat de la perplexitat i l’estranyament d’una persona dotada d’una sensibilitat molt particular davant d’un món particularment agressiu, absurd i desdenyós amb els sentiments, i molt en particular amb l’amor. Sebastià Alzamora escriu sobre el relat de contes ‘Mai no sé què fer fora de casa’, de Canyelles. Avui dediquem l’speaker’s corner a Canyelles amb Teresa Costa-Gramunt, Xavier Serrahima, i aquest article d’Alzamora.

Neus Canyelles

M’agrada repetir de tant en tant que la literatura només adquireix sentit complet quan sorgeix de la vida per després tornar cap a la vida: és a dir, quan un text (un relat, un poema, una novel·la) permet que el lector tingui una experiència vital que no hauria tingut si no l’hagués llegit. La literatura entesa no com una imitació de la vida, sinó com una ampliació de la vida. Llegir una ficció hauria de ser una vivència tan intensa, i tan transcendent, com un enamorament, una malaltia, una llarga conversa entre dos amics o un atac d’ira amb terribles conseqüències.
Podria semblar que aquest plantejament exclou d’entrada qualsevol exercici metaliterari, en la mesura que la literatura que fabula o especula sobre la mateixa literatura pot aparèixer com un mer artifici que pot més o menys divertir els connaisseurs, però que per la seva naturalesa esdevé una proposta innòcua, que no ha d’aportar de significatiu res al cabal d’experiències de qui la llegeix. Un entreteniment simpàtic, o esnob, o elegant, o tot alhora, però poca cosa més.
Doncs bé, Neus Canyelles demostra, als setze relats de Mai no sé què fer fora de casa, que la conciliació d’aquestes dues concepcions de la literatura no tan sols és possible, sinó que també pot ser extraordinàriament fèrtil. El punt de partida de cadascun d’aquests contes és netament metaliterari: es tracta de setze versions (en el món de la música en dirien covers) d’altres tants relats diguem-ne estel·lars de la literatura occidental moderna, deguts, cadascun d’ells, a un autor o autora diferent. Trobem, doncs, arguments de Maupassant, de Txèkhov, de Cpote, Nabòkov, Zweig, Ginzburg o Bukowski. Fins aquí podríem pensar que ens trobem davant d’un experiment, potser d’un exercici escolar, a càrrec d’algú que, com Neus Canyelles, és u a lectora contumaç i que ha sentit la necessitat d’expressar a través de la pròpia escriptura el seu agraïment i homenatge a una col·lecció de textos que en algun moment l’han impressionat.

Però els contes de Mai no sé què fer fora de casa van molt més enllà que això. L’argúcia metaliterària només és un pretext al servei del creixement i la maduració d’una de les veus més singulars, interessants i (si se’m permet dir-ho així) commovedorament belles de la literatura catalana actual. Una veu que ja coneixíem d’un altre llibre de relats, Els vidres nets, i de les excel·lents novel·les Cap d’Hornos, L’alè del búfal a l’hivern i La novel·la de Dickens. Neus Canyelles no es limita a versionar els relats originals dels quals parteix: més aviat diria que els vampiritza, els du cap al seu terreny i els tria d’acord amb els seus interessos, els allunya del món de cadascun dels seus autors i els instal·la amb exactitud i una envejable perícia estilística i narrativa dins el seu propi món. Per posar un dels exemples més extrems, Bukowski segons Canyelles ja no és Bukowski: és Canyelles. I Neus Canyelles és una magnífica escriptora que llibre rere llibre va construint un absorbent retrat de la perplexitat i l’estranyament d’una persona dotada d’una sensibilitat molt particular davant d’un món particularment agressiu, absurd i desdenyós amb els sentiments, i molt en particular amb l’amor. La literatura és només la talaia des de la qual es contempla aquest espectacle. Tota la resta és vida, passada per una escriptura que fa venir ganes d’aplaudir en acabar la lectura de cada relat.