I ara, què en farem, de la Sagrada Família?

19.01.2016

L’editor de Fragmenta, Ignasi Moreta, lamenta que l’arquebisbat de Barcelona hagi prohibit a mossèn Lluís Bonet conduir visites espirituals a la Sagrada Família. És un indici inequívoc que al temple expiatori de Gaudí els feligresos han de passar per caixa com tothom.

Interior de la Sagrada Família

Interior de la Sagrada Família

No conec personalment mossèn Lluís Bonet. Sé que fa molts anys que és el rector de la parròquia que hi ha a la cripta de la basílica, i em consta el seu entusiasme per tot el que fa referència al temple de Gaudí, entusiasme reforçat sens dubte pels vincles de la seva família amb el temple. Em sembla que si hi ha algú que pastoralment té alguna cosa a fer a la Sagrada Família és mossèn Lluís Bonet. Un dels últims cops que he estat a la Sagrada Família (no recordo si va ser quan hi vaig acompanyar la psicoanalista Marie Balmary o quan hi vaig dur l’egiptòleg Jan Assmann) el vaig veure mostrant-la a un grup de fidels. Ho vaig trobar la cosa més normal del món. Gairebé una obvietat. Ara, el bisbat li prohibeix continuar-ho fent.

La notícia és, però, coherent amb la política de l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach a la Sagrada Família. Al gener del 2011, pocs dies després de la consagració del temple per Benet XVI, vaig publicar aquest article a Foc Nou:
“Sobre la basílica de la Sagrada Família s’han dit moltes coses. Se’ns ha parlat de la fe de Gaudí. De la simbologia de cada pedra. De l’atri dels gentils. Dels retaules oberts a la ciutat. De la consagració. Del papa. De les monges de l’altar. De tot i de res. Però ningú no s’enfronta a la pregunta clau: i ara, ¿què en farem?

¿Què farem de la Sagrada Família? Se suposa que l’Església no construeix parcs temàtics, sinó esglésies. Se suposa que la solemne consagració papal es feia per remarcar el caràcter religiós de la construcció, no pas ad maiorem gloriam de l’arquebisbe de torn. Se suposa que tots els esforços que han fet nombroses generacions de catalans i japonesos per alçar la basílica tenen alguna cosa a veure amb les necessitats pastorals de la ciutat. ¿O no?

De moment, l’únic que sabem és que la consagració no ha canviat res. La parròquia de la Sagrada Família continua estant amagada a la cripta, amb una dinàmica independent de la nau, que no en depèn. La Sagrada Família en si no és una parròquia, i per tant no té rector ni comunitat. Però tampoc no és una catedral, i per tant no té canonges. Però és que sembla que ni tan sols no sigui una església, perquè no té horari de misses. ¿Què és, pastoralment parlant, la Sagrada Família? ¿Quin projecte eclesial hi ha al darrere? ¿Què en farem, a partir d’ara? ¿Per què l’hem consagrada? ¿Per què la volem, més enllà d’atraure el turisme de postal?

Simptomàticament, la web oficial de la Sagrada Família (www.sagradafamilia.cat) només parla de tarifes, visites guiades, donatius, serveis educatius, Gaudí, història, simbologia, arquitectura… La pastoral no existeix. Ni en projecte. També molt simptomàticament, en l’última versió (actualitzada el 17-12-2010) de la Guia de l’Església disponible a la web de l’arquebisbat la basílica de la Sagrada Família no existeix. Literalment: no existeix. És evident que la Sagrada Família constitueix en si mateixa un enorme esdeveniment cultural, però no cultual. Em pregunto si “para este viaje hacían falta tantas alforjas”.

No vaig ser l’únic a criticar aquesta situació. El pare Hilari Raguer va escriure amb maldat montserratina que el temple expiatori havia sigut convertit en un temple recaptatori. El cas és que han passat 5 anys des d’aquestes crítiques, però la falta de projecte pastoral a la Sagrada Família no ha fet sinó consolidar-se. El cardenal Lluís Martínez Sistach ha boicotejat sistemàticament la major part d’iniciatives i propostes que tant des del mateix patronat com des d’altres instàncies eclesials i des de la societat civil s’han fet per dotar el temple de continguts que vagin més enllà del que es fa actualment, que no és més que l’explotació d’un parc temàtic. No sabem què farà el nou arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, que certament té ara l’oportunitat de canviar les coses.

Algú pot pensar que això és una qüestió irrellevant, una qüestió interna dels catòlics. No és cert. El cristianisme existeix per aportar alguna cosa a la humanitat. Per recordar-nos que no som només cèl·lules en moviment. Si li hem permès a l’Església catòlica modificar l’sky line de la ciutat, ho hem fet perquè li hem reconegut una capacitat per generar espais que afavoreixin el cultiu de l’espiritualitat. No perquè ens converteixi la ciutat en un parc temàtic. L’Església, amb la Sagrada Família, ha perdut el nord.

Article publicat al blog d’Ignasi Moreta

Podeu llegir la resposta de Borja Vilallonga a aquest article.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Monstruositat kitsch per a masses de turistes alienats, equivalent al museu del Barça. Un “temple” recaptatori, com algú ha dit….. Una mena de mal somni de cartró poedra, o una gegantina mona de Pàsqua…. UF!

  2. Després de llegir aquest article estic més convençut que als catalans ens agrada l’autoflagel·lació. Tenim una icona universal i un referent de marca, no només de Barcelona, sinó de Catalunya i Espanya i a sobre hi ha gent que els hi fa nosa. Hi ha milions de turistes disposats a gastar-se els diners (que ens fan prou falta) per veure un monument únic al món i resulta que això el fa un monument “recaptatori”. O potser és simplement l’enveja innata dels mortals a tot allò que funciona i a tots aquells que ho fan funcionar amb èxit.

    • si no son dels seus, que carai l’importa si es prostituegen?, per mi son lliures de fer el que vulguin i pensar el que els i sembli, poder ataquen la seva veritat absoluta?

  3. Em sembla un article, el de l’Ignasi Moreta, del tot adient. Em sento totalment identificat amb el que diu. Gràcies Ignasi per pensar, per pensar críticament i constructiva, i per expressar-h tant bé.

  4. Bon dia,

    sembla que els qui esperaven una activitat pastoral a la Sagrada Família no han rebut encara la notícia del secret que tots els membres numeraris de l’església Catòlica comparteixen de fa anys, si no pas segles: déu no existeix. Se’ls demana, per això, que tinguin paciència, o millor encara tranquil·litat, i no demanin espectacles públics de crides a la divinitat, ni comunicacions quotidianes a hora fixa amb la celístia, ni transformacions de pa i vi a sang i fetge; ara tothom ja sap que aquestes mutacions són figurades, que són una interpretació a divinis de la literatura a l’abast. I que les religions són una necessitat íntima, respectables com la poesia o la música, però domèstiques i no pas pròpies del fòrum de la vila.

    Així, doncs, d’on ve la sorpresa de l’activitat com a parc temàtic de la construcció de Gaudí?Pas més llarg cal fer-ho, oi? La contradicció rau al fet que qui més públicament s’allunya de les creences religioses més reclama la fidelitat en aquestes, de tots conegudes ja, subtileses passades de moda, de vitalitat a l’actualitat.

    Roman, això sí, el perill d’esfondrament de tot el monument, a causa de la incerta glòria que va suposar l’atlètica construcció del pas subterrani de les vies fèrries. [Continuarà]

    Salut i República (en construcció)!

  5. “Núvol el digital de cultura: GALERIES.”
    Ignasi Moreta, 19.1.2016.
    Article: “I ara, què en farem, de la Sagrada Família?”

    http://www.nuvol.com/opinio/i-ara-que-en-farem-de-la-sagrada-familia

    “El editor de Fragmenta, Ignasi Moreta, lamenta que el arzobispado de BCN haya prohibido a mossèn Lluís Bonet conducir visitar espirituales a la S.Fam.”
    . Lluís Bonet, rector de la parroquia y hermano del penúltimo arquitecto-director de la S.Fam.; ambos, hijos del arquitecto Bonet Garí, uno de los diez arquitectos de Gaudí.
    . “La S.Fam. es un enorme devenimiento cultural, pero no cultual.”

    Lo que hoy llamamos basílica de la Sagrada Familia, está pendiente de desvelar sus contenidos, entonces, el arzobispado que es quien debe tener amplia información de su proyectista el arquitecto riudomense Antoni Gaudí i Cornet (Riduoms, 1852-BCN, 1926), puede tener motivos para la discreción. En este caso, mantener la construcción como icónica y porque no, como recinto temático.

    En todo caso, la construcción de la hoy basílica y antiguamente temple, no va a parar su curso hasta su terminación: A.M.D.G. y para pasmo del riudomense l’Antón de la Calderera.

    Joan palmarola nogue
    palmarola3@gmail.com

    Barcelona, 23 gener de 2016