Hi sóc a temps?

Els diacrítics són per distingir mots de grafia idèntica, i per tant per evitar confusions.

¿Hi sóc a temps?

El ple per aprovar la proposta de nova ortografia de l’IEC és a mig novembre.

Els diacrítics són per distingir mots de grafia idèntica, i per tant per evitar confusions. Fins ara, crec que tothom que hi ha posat una mica de voluntat ha trobat prou espai al cervell per aprendre-se’n la llista sense perdre capacitat en altres àmbits. A més a més, la distinció tenia la seva lògica interna, a diferència de les raons molt més abstruses i especialitzades de quan tocava escriure erres i esses dobles o simples en mots cultes. Fa una mica de ràbia que, després de dècades de fer-te passar per un adreçador comprensible, ara l’autoritat vitalícia canviï innecessàriament un article secundari però molt sensible de la constitució de la llengua catalana.

Loudspeaker crazy party man shouting happy holiday

En això de les erres i les esses sí que trobo que la simplificació era necessària, i no hi tinc res a dir. No puc assegurar que el criteri dels membres de la Secció Filològica s’hagi emmotllat a l’enraonada proposta d’en Magí Camps (publicada a Canvi d’agulles), però el fet és que s’hi acosta molt.

Pel que fa als prefixos amb guionet o sense, jo seria més lax i permetria (com en tantes altres coses de la llengua) un binomi o fins i tot un trinomi de solucions, a l’anglesa (freehanded / free-handed o bé hairclip / hair-clip / hair clip). Això faria possible triar entre ex-alt càrrec i ex alt càrrec (com propugna també en Magí Camps) i entre sensesostre i sense-sostre (que veig com un anglicisme clar; en això tampoc hi tinc res a dir, però… que poc que ens costa incorporar anglicismes, i com ens costa incorporar castellanismes amb una antiguitat d’ús de segles!)

Una qüestió també ortogràfica que em rosega des de fa temps, sobretot quan apareix reflectida a la ràdio i la televisió, és la dels mots que tenen els sufixos -missió, -pressió i –gressió, juntament amb dissoldre (i derivats de tots ells), que s’hi pronuncien sistemàticament amb essa sorda. Jo no he sentit mai espontàniament, en un parlant competent, pronunciar-les amb essa sorda, sinó sempre amb essa sonora. Vaig treballar d’“assessor lingüístic” a Catalunya Ràdio i Ràdio Associació quan van començar (1984-1986) i vaig barallar-me perquè es pronunciessin sonores, però el responsable lingüístic d’aquella època, cenyint-se a la normativa, no s’hi va avenir, i les “Emisores de la Generalitat” van passar a ser “Emissores”. L’argument de les autoritats lingüístiques ha sigut sempre el respecte a l’etimologia, però crec que això és fer trampa; en el seu moment es va triar la grafia cavall i no caball, tot i la vacil·lació pròpia de l’època, perquè, tot i procedir del caballus llatí, en algunes regions del domini es pronunciava amb so de ve baixa. Doncs bé: fins que no va arribar la “Norma” en forma de mitjans de comunicació i docència en català, la pronúncia general d’aquests mots era amb essa sonora. Si aquest era el cas, i era (com és) un fenomen d’evolució interna de la llengua, s’haurien hagut de normalitzar amb una sola essa.

Em deixo coses, evidentment; això és un text escrit a rajaploma. Que trist haver de córrer després d’un segle amb la mateixa gramàtica! Quina llàstima que l’IEC no fes fa temps una “Lletra de convit” més oberta a l’estil de la de mossèn Alcover de fa 110 anys! A mi, en tot cas, no me n’ha arribat cap còpia, i fa trenta anys que em dedico a traduir. ¿Hi sóc a temps?

Per acabar, consigno aquí quatre propostes de modificació de termes puntuals.

gincama: Des de la dècada de 1960 jo sempre he sentit dir espontàniament, a diferents llocs, en diferents ocasions i al llarg dels anys, “gincama”, al marge de l’origen etimològic del terme; en algun cas, però molt menys sovint, “gincana”. És probable que la causa d’aquesta pronúncia espontània sigui el caràcter insòlit de la combinació -mc- (és l’únic cas en català, amb la ce amb so de k!). Pel que fa a la ema metatètica, podria ser per analogia amb “cama” o bé per simple metàtesi natural.

frànkfurt. És la forma gràfica fidel a la pronúncia alemanya ([ˈfraŋkfʊrt] o [ˈfʁaŋkfʊɐ̯t]) i a la pronúncia general en català. Termcat sense accent gràfic, però DNV amb accent gràfic i amb les tres accs. habituals: ‘salsitxa’, ‘entrepà’ i ‘bar’; amb l’acc. ‘bar’ ho trobo al DDLC amb accent gràfic.

gurú. ¿Qui diu “guru” com a paraula plana parlant espontàniament? Jo no ho he sentit mai. El terme és hindi, i de l’Índia va passar primer al portuguès i més tard a l’anglès. A l’anglès va passar inicialment amb la forma gooroo (igual que hindoo, que bé hem adaptat com a mot agut) sense marca accentual, mentre que al portuguès havia passat amb la forma guru. Aquí convé tenir en compte que en portuguès els mots aguts acabats en -i i en -u no s’accentuen gràficament, mentre que els acabats en -a, -e i -o sí. Hi ha la possibilitat que la grafia portuguesa desorientés pel que fa a l’adopció de la grafia catalana (si no és que la va establir algun descastellanitzador a ultrança que després ningú ha gosat posar en qüestió). En l’espanyol, en tot cas, no hi han caigut, i tant el DRAE com el María Moliner l’entren només amb la forma gurú.

cordilheira do Himalaia

l’Himalaia. Pronunciat com a paraula plana. Ho proposo com a possible alternativa a la pronúncia normativa esdrúixola preconitzada per en Coromines (LleuresC, p. 58) i adoptada sense discusió fins i tot per l’ésAdir. En anglès, sempre més laxes, accepten totes dues pronúncies. La més espontània en català, en tot cas, és com a paraula plana, per més que el terme compost sànscrit tingui llarga la primera vocal de la segona part del compost [ālaia]. D’altra banda, crec que la pronúncia com a paraula esdrúixola és violenta en català per la composició vocàlica de les dues síl·labes següents; en tot cas, totes les paraules que trobo acabades en –aia són planes: Laia, talaia, bavaia, palaia, baia, atzagaia, papaia, i Himalaia en seria una més per fer rima. A més a més, posats a ser rigorosos, la pronúncia tant en sànscrit com en anglès és amb hac aspirada, i si això es respectés en cat. s’hauria d’escriure “el Himàlaia”. (Al seu Manual d’ús de l’estàndard oral, Universitat de València 1990/201210, en Josep Lacreu inclou Himalaia com a admisible.)

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació