Hi ha un poeta

És un vaivè constant: l’encís de la Natura, la destrucció de l’home, el jo poètic que en viu separat, entremig d’ambdós móns, en un univers en decadència.

Al principi de Parc de gessamins, d’Eudald Puig, hi ha una “Nota preliminar” que indica:

“és ben evident que la tradició o el registre del qual parteixo és l’expressionisme alemany de principis de segle (i, més concretament, el de Georg Trakl); però he intentat alterar el “resultat final”. La meva “intenció” ha estat allunyar-me del discurs líric (en certa manera, com és el cas d’un redactor o lector de noticiaris) i, abreviant, mirar de significar crueses, banalitats, estupideses i contradiccions que un sent flotar cada dia, ja sigui directament o a través dels mitjans de comunicació”.

L’advertiment és arriscat: plantejar tan directament el precedent d’un altre autor convida a llegir els textos com si fossin els d’un epígon, t’exposa a posar-te tu mateix l’etiqueta amb què et faran circular. Però alhora és honest: perquè efectivament el primer poema del llibre comença així:

Hi ha la nit amb clavells purpuris.

Hi ha el difunt vestit de consolda roja,

que s’enfonsa dintre del negre avenc.

I és el mateix “es gibt” que Trakl va agafar del “il y a” dels poemes de Rimbaud (no és cap secret: Feliu Formosa ho indicava al pròleg de la seva traducció de l’alemany). Hi ha un poema de Trakl, “Salm”, que comença així:

Hi ha una llum que el vent ha apagat.

Hi ha una taverna d’on surt un embriac a mitja tarda.

Hi ha una vinya cremada i negra, amb forats plens d’aranyes.

Rimbaud ho havia emprat, per exemple, a “Infància” (“Hi ha un rellotge que no sona. / Hi ha una fondalada amb un niu d’animals blancs”, tal com ho va traduir Palau i Fabre). Però en els versos just citats de Trakl hi ha un altre senyal: La vinya cremada és el títol del segon llibre de Puig. I alhora, la “vinya” és més que una mera cita. A El traç d’un any, el seu dietari, Puig explica:

El pare del meu pare, l’avi, era un de nou germans que vivien de les vinyes, concretament a l’Ullastrell. Es van arruïnar amb la fil·loxera i cadascú se les va haver de campar com va poder. (…) Sovint -explicava el pare- l’avi deia: “Massa ferro per tan poc tall”, i recordava amb nostàlgia les vinyes. (…) Amb els anys, el pare es convertí en tècnic de màquines del ram tèxtil més important i cotitzat de Terrassa. Va ser en aquesta època de començament de l’esplendor de la indústria tèxtil que comprà algunes cases i un parell de vinyes per sadollar la nostàlgia de l’avi.

També és un avís arriscat: tempta identificar aquest pare que estimava la natura amb “el pagès mort dempeus / amb el brancam sarmentós agitant-se”. Perquè aquestes figures camperoles sovintegen durant anys a la poesia de Puig, cada cop més espectrals. I els incendis, la destrucció. I l’atenció a la natura, més detallada, més versàtil que la de Trakl. (Perquè hi ha, de fet, altres referències possibles, i explícites: Rilke, sobretot en els primers llibres, o Eliot, quan parla dels “morts per aigua”, una referència a The Waste Land que, al nostre país, arriba sobretot de la mà de Vinyoli, també evocat a El traç d’un any; o els poetes japonesos com Matsuo Basho, o Fernando Pessoa). I al capdavall la referència a Trakl resulta útil perquè no és un ornament sinó una plena sintonia. La vida entredita comença així:

Malgrat tot, no m’haig pas de penedir

d’aquesta llum de tarda que daura el verd

de pins i alzines i amoroseix els cremadells;

el sol florit m’ortigava la pell en ple migdia

i ara criden falciots sobre un cel molt alt;

És un crepuscle: un sol daurat vessant-se sobre pins i alzines, els ocells xisclant, una tarda primaveral. Però el poema continua amb aquesta aparició:

passa una dona pel camí amb una cama

negra de varius.

i de cop ha aparegut el neguit, la inquietud. És un vaivè constant: l’encís de la Natura, la destrucció de l’home, el jo poètic que en viu separat, entremig d’ambdós móns, en un univers en decadència. La visió de la ciutat a La vida entredita (on, al poema XXXII, reapareix el “Hi ha…”), les deformacions grotesques de la gent del voltant (folls piròmans, vidents, domadors de circ, pagesos orats…) i l’individu que vol anar-se’n endut per la llum serena d’un migdia d’hivern. O, com diuen els últims versos de l’últim llibre publicat:

Miraré com esclaten els borrons de primavera

i com canta la deu dins del fullatge,

oloraré l’aigua clara entre els cavallons

o veuré caure la neu a l’hivern;

de nit, caminaré per les estances

i no despertaré a ningú.

Quan senti que algú parla amb la seva càlida veu,

jo em quedaré ben mut. Ningú em veurà.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació