Hi ha un poeta

9.05.2013

Al principi de Parc de gessamins, d’Eudald Puig, hi ha una “Nota preliminar” que indica:

“és ben evident que la tradició o el registre del qual parteixo és l’expressionisme alemany de principis de segle (i, més concretament, el de Georg Trakl); però he intentat alterar el “resultat final”. La meva “intenció” ha estat allunyar-me del discurs líric (en certa manera, com és el cas d’un redactor o lector de noticiaris) i, abreviant, mirar de significar crueses, banalitats, estupideses i contradiccions que un sent flotar cada dia, ja sigui directament o a través dels mitjans de comunicació”.

L’advertiment és arriscat: plantejar tan directament el precedent d’un altre autor convida a llegir els textos com si fossin els d’un epígon, t’exposa a posar-te tu mateix l’etiqueta amb què et faran circular. Però alhora és honest: perquè efectivament el primer poema del llibre comença així:

Hi ha la nit amb clavells purpuris.

Hi ha el difunt vestit de consolda roja,

que s’enfonsa dintre del negre avenc.

I és el mateix “es gibt” que Trakl va agafar del “il y a” dels poemes de Rimbaud (no és cap secret: Feliu Formosa ho indicava al pròleg de la seva traducció de l’alemany). Hi ha un poema de Trakl, “Salm”, que comença així:

Hi ha una llum que el vent ha apagat.

Hi ha una taverna d’on surt un embriac a mitja tarda.

Hi ha una vinya cremada i negra, amb forats plens d’aranyes.

Rimbaud ho havia emprat, per exemple, a “Infància” (“Hi ha un rellotge que no sona. / Hi ha una fondalada amb un niu d’animals blancs”, tal com ho va traduir Palau i Fabre). Però en els versos just citats de Trakl hi ha un altre senyal: La vinya cremada és el títol del segon llibre de Puig. I alhora, la “vinya” és més que una mera cita. A El traç d’un any, el seu dietari, Puig explica:

El pare del meu pare, l’avi, era un de nou germans que vivien de les vinyes, concretament a l’Ullastrell. Es van arruïnar amb la fil·loxera i cadascú se les va haver de campar com va poder. (…) Sovint -explicava el pare- l’avi deia: “Massa ferro per tan poc tall”, i recordava amb nostàlgia les vinyes. (…) Amb els anys, el pare es convertí en tècnic de màquines del ram tèxtil més important i cotitzat de Terrassa. Va ser en aquesta època de començament de l’esplendor de la indústria tèxtil que comprà algunes cases i un parell de vinyes per sadollar la nostàlgia de l’avi.

També és un avís arriscat: tempta identificar aquest pare que estimava la natura amb “el pagès mort dempeus / amb el brancam sarmentós agitant-se”. Perquè aquestes figures camperoles sovintegen durant anys a la poesia de Puig, cada cop més espectrals. I els incendis, la destrucció. I l’atenció a la natura, més detallada, més versàtil que la de Trakl. (Perquè hi ha, de fet, altres referències possibles, i explícites: Rilke, sobretot en els primers llibres, o Eliot, quan parla dels “morts per aigua”, una referència a The Waste Land que, al nostre país, arriba sobretot de la mà de Vinyoli, també evocat a El traç d’un any; o els poetes japonesos com Matsuo Basho, o Fernando Pessoa). I al capdavall la referència a Trakl resulta útil perquè no és un ornament sinó una plena sintonia. La vida entredita comença així:

Malgrat tot, no m’haig pas de penedir

d’aquesta llum de tarda que daura el verd

de pins i alzines i amoroseix els cremadells;

el sol florit m’ortigava la pell en ple migdia

i ara criden falciots sobre un cel molt alt;

És un crepuscle: un sol daurat vessant-se sobre pins i alzines, els ocells xisclant, una tarda primaveral. Però el poema continua amb aquesta aparició:

passa una dona pel camí amb una cama

negra de varius.

 

Eudald Puig | Foto de Carles Mercader Fulquet

 

i de cop ha aparegut el neguit, la inquietud. És un vaivè constant: l’encís de la Natura, la destrucció de l’home, el jo poètic que en viu separat, entremig d’ambdós móns, en un univers en decadència. La visió de la ciutat a La vida entredita (on, al poema XXXII, reapareix el “Hi ha…”), les deformacions grotesques de la gent del voltant (folls piròmans, vidents, domadors de circ, pagesos orats…) i l’individu que vol anar-se’n endut per la llum serena d’un migdia d’hivern. O, com diuen els últims versos de l’últim llibre publicat:

Miraré com esclaten els borrons de primavera

i com canta la deu dins del fullatge,

oloraré l’aigua clara entre els cavallons

o veuré caure la neu a l’hivern;

de nit, caminaré per les estances

i no despertaré a ningú.

Quan senti que algú parla amb la seva càlida veu,

jo em quedaré ben mut. Ningú em veurà.