Harold Pinter i l’absurd

1.11.2012

El gènere de l’absurd té aquestes coses: és tan absurd que permet qualsevol interpretació, per absurda que sigui. Suposo que la companyia Animalario comptava amb aquest risc quan es va proposar aquesta adaptació de l’obra ‘El montaplatos’, de Harold Pinter.

 

Animalario presenta El montaplatos | Foto Andrés de Gabriel

 

La companyia convida els espectadors del segle XXI —més aviat educats en un teatre lineal i evident— a rememorar com n’era de rebuscada l’elit teatral de mitjan segle passat i ho fa ennegrint fins a extrems físics tant l’escenari com la platea, on els espectadors seuen en butaques entapissades amb plàstic negre de bosses d’escombraries davant un escenari rectangular, tenebrós, cobert també amb un tul negre del mateix plàstic.

Cal molta imaginació per veure en aquesta atmosfera la imatge de dos clowns, el pallasso llest i el que no ho és tant, que evadeixen tota mena de diàleg i que s’entenen només amb frases mig dites, monsíl·labs, expressions provocadores o reaccions de por.

Salvant totes les distàncies, el muntatge recorda una posada en escena de l’obra ‘Tot esperant Godot’, de Samuel Beckett, en aquest cas, al Lliure de Gràcia, el 1999, dirigit per Lluís Pasqual, en un marc escenogràfic també ennegrit, amb un parament gairebé escultòric de Frederic Amat, elaborat amb massa de cautxú per on es movien Vladimir i Estragó. Eren temps de pressupostos més grassos. En temps de crisi, el plàstic és més barat.

A ‘El montaplatos’, hi ha només dos personatges, Ben i Gus, pretesament dos assassins a sou —els dos revòlvers els delaten— que esperen instruccions des de “dalt” per executar el seu presumpte encàrrec. Però aquesta intenció dramatúrgica es capgira quan, a través del muntaplats, ascensor amunt, ascensor avall, acompanyat sempre d’un grinyolar de ferralla terrorífic, arriben encàrrecs amb notes de comanda de taules d’un inexistent restaurant per a una inexistent cuina on hi ha una capsa de mistos però no hi ha gas als fogons.

L’adaptació dirigida per Andrés Lima ha deixat tot el seu pes en l’èmfasi de la interpretació dels dos personatges. Per això el muntatge es converteix en un cara a cara que estiren i afluixen els actors Alberto San Juan i Guillermo Toledo. Després d’una hora i vint fa la impressió que Ben i Gus no s’hagin dit res però, sense dir-se res, han parlat molt, sobretot del pou fosc en què ha cau la societat quan se sent esclava d’un poder desconegut. A partir d’aquí, cadascú amb la seva absurditat i amb la interpretació que en faci, que pot ser tan lliure com la de la companyia Animalario.

 

«El montaplatos», de Harold Pinter. Traducció de l’anglès d’Alberto San Juan. Intèrprets: Alberto San Juan i Guillermo Toledo. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Il·luminació: Valentín Álvarez. Música i so: Nick Powell. Ajudant direcció: Laura Galán. Direcció: Andrés Lima. Companyia Animalario. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 27 octubre 2012.