Harold Pinter i la reticència

2.11.2012

Animalario ha passat per Barcelona sis dies justos per presentar ‘El montaplatos’ de Harold Pinter i avui tenim la sort de recollir les impressons de dos crítics que l’han vist i que ens donen el seu parer. A Harold Pinter i l’absurdAndreu Sotorra, que ha vist molt teatre i en conserva la memòria, compara aquest Harold Pinter amb un muntatge de Tot esperant Godot que havia muntat fa anys Lluís Pasqual al mateix Teatre Lliure. A l’arttice El montaplatos i l’adéu d’AnimalarioRaquel Loscos fa una descripció molt excata del que ha significat la companyia Animalario pel teatre a l’estat espanyol. Ara que pleguen com a companyia és just reconèixer la feina feta. Raquel Loscos, però, no s’està de dir el que no l’ha convençut de l’espectacle.

 

Harold Pinter

 

Sempre ve de gust parlar de Harold Pinter. És un dramaturg que ha irradiat molt a Catalunya. La presència del seu món als nostres escenaris ha estat persistent des de fa molts anys, i s’ha manifestat tant en produccions d’obres seves com en la influència que ha exercit sobre alguns dramaturgs de casa nostra. Quina mena d’influència?

En cert sentit, ens hauria agradat que la influència hagués estat més fonda, que no hagués quedat en una imitació purament retòrica, formal, del que se sol anomenar ‘pinteresque’. Harold Pinter és el mestre de la reticència. Per reticència no entenem aquí l’actitud de reserva o desconfiança, sinó l’acció de callar una cosa, deixant-la, però entendre. La reticència entesa per tant, no tant com a resistència a fer una cosa, sinó com a reserva i silenci. El terme anglès aquí seria ‘reticence’, i Pinter n’és un mestre perquè ha sabut traduir a l’escena silencis enormes, que contenen sovint una violència molt més letal que la que podríem expressar en paraules.

El problema és que els dramaturgs que l’han volgut imitar des d’aquí no sempre han entès que aquesta reticència suposadament ‘pinteresca’ no és més que un tret del temperament anglès. Els anglesos callen molt del que diuen o, dit d’una altra manera, molt del que diuen ho diuen callant. Aquest és un dels trets de caràcter que distingeix justament els anglesos dels americans. La seva inclinació per la ironia i el do per donar expressió al pervers són conseqüències directes d’aquesta reticence. 

I què ha passat quan els dramaturgs d’aquí han volgut escriure a la manera de Harold Pinter? Doncs que sovint no s’han adonat que la reticència del dramaturg anglès no és un simple recurs dramàtic exportable a qualsevol latitud, sinó la destil·lació de la idiosincràsia de tot un poble. Sovint, en escriure a la manera de Pinter, ens hem quedat en el mecanisme d’uns diàlegs freds i absurdament el·líptics, però no hem estat capaços d’encarnar sobre l’escenari personatges convincents que visquessin realment en la reticència, perquè la gent d’aquí som d’una altra fusta. Tendim a ser xerraires i obvis, baladrers i assolelladament càndids. De manera que està molt bé de prendre’s Pinter com a mestre, i d’imitar-lo, sí, però alerta que la matèria prima dramàtica, la gent que ens toca representar per aquests verals, és d’un altre planeta.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Seguint la teva línia de pensament, es podria sosternir que la Hedda Gabler s’explica perfectament pel costum que tenen les casades sueques d’amagar al marit que estan prenyades.

    I els catalans que callem certes coses deu ser sens dubte per una inconfessada tendència al vici anglès. Descarto que xerrem molt d’obvietats per amagar en un mar de paraules les quatre gotes de veritat que no ens interessa que ningú vegi.