La torre

23.09.2012

Recorro els últims metres abans d’arribar a la porta, aquella per on, segons m’indiquen, he d’entrar per tenir la vista més grandiosa. Impacient giro la cantonada i entro al recinte, La Piazza dei Miracoli o del Duomo. Hi ha força gent, però aquesta multitud no aconsegueix omplir l’espai que s’estén davant meu. Realment el paisatge és magnífic. Davant meu, però a gran distància, en aquest lloc totes les distàncies són grans, s’aixeca el Baptisteri, darrera el Duomo i al seu darrera el Campanile. Als costats del recinte són presents altres construccions, el cementiri, annexos per serveis… A la meva dreta, un assortiment de botigues d’artesanies i records turístics, on dominen les reproduccions del edificis esmentats. Més lluny les construccions del nucli antic de Pisa.

Em deixo omplir per les imatges que em van arribant, em relaxo i deambulo amb vagància. Observo, observo i observo, no em vull perdre ni un detall.

A poc a poc m’acosto a les grans construccions fent el badoc, i gaudint amb les tonteries que fa la gent, mil i una postures per sortir a les fotografies fent veure que aguanten el campanar. Ho fan de totes les maneres possibles, la més corrent la persona inclinada i empenyent amb les mans, però es poden veure totes les variants, aguantant amb una mà, amb dues, amb el cap, amb els peus, amb l’esquena, amb el cul… Desprès hi ha tota la sèrie de postures, estirats al terra, asseguts… La torre s’aguanta amb el que sigui, mans, cap, peus; inclús alguns simulen un enorme fal·lus.

De sobte se sent un lleu tremolor, un suau murmuri que s’incrementa fins a un gran brogit. Què passa? Tothom s’espanta, fan l’intent d’arrencar a córrer, però ningú es mou. La curiositat és més gran que la por. Totes les mirades busquen l’origen del terrabastall, que sembla originar-se a la torre.

De mica en mica torna la calma i s’estableix un gran silenci; semblava impossible, feia un moment, que tanta gent pogués emmudir de cop.

S’acosten lentament cap a la torre, la miren fixament de forma incrèdula.

Ho han aconseguit! A força de simular l’empenta, la torre s’ha redreçat.

Tots els turistes persisteixen quiets, sobtats.

S’adonen que ja no fan falta, l’original fotografia ja no té cap motiu, marxen.

Quan ja marxo sento un moviment i un cert atabalament a les parades de souvenirs. Que fan? És clar, tots s’afanyen a redreçar les seves torres en miniatura; i és que, malgrat tot, el negoci és el negoci!