Google afer

25.02.2017

Tornant del màster a Uppsala, se’m fa difícil passar l’estiu en família. Tot és igual i tot és diferent, començant per aquest avi tan sorprenent com si l’acabés de conèixer. Fins ara me’l mirava de lluny, amb la sabuda llegenda d’home que de no res va arribar a constructor del morro fort; sí, més aviat prepotent. La mare sempre n’havia passat, però ara l’ha de tenir a casa, vidu, convalescent d’un infart, i sobretot perquè el fill gran se l’ha tret de sobre, l’única manera d’apartar-lo de l’empresa.

Foto: Pixabay

Jo el tenia per un cregut, i ara em ve al darrere com un gosset, em busca conversa i s’interessa per “com porto això del medi ambient”. Se’m mostra increïblement tendre i detallista, vesteix esportiu, es passa el matí al gimnàs i la tarda a la piscina, llegint pallisses sobre la història del pensament, diu. Perfecte, només li discuteixo que no vulgui saber res d’ordinadors, fins al punt de presumir de no haver-ne tocat mai cap. “Vaig néixer massa tard, i em podia pagar qui ho fes per mi”. Aviat vam fer-ne una polèmica, com si ens hi divertíssim. Però la setmana passada —quan més ofegada estava jo per acabar un opuscle de vint pàgines— entra al meu estudi i em critica tanta dependència. Per continuar la broma, el vaig acusar de no saber tot el que es perdia i el vaig fer seure. “Ho veus? Escric el teu nom i cognoms entre cometes i em surt tot de tu”, li vaig dir mentre teclejava, i tot seguit van aparèixer 3.726 entrades a la pantalla. L’home es va quedar blau, verd, groc, com si hagués perdut la parla, i per uns moments vaig témer que li repetís l’infart. Es va aixecar amb un cop de geni: “Va, tanca això i no perdis el temps amb carallotades. Ja t’explicaré tot el que vulguis saber de mi”, i se’n va anar força enfadat. Em va doldre, però no li vaig anar al darrere. A la nit, però, estava tan intrigada que vaig repetir la consulta al Google. El llenguatge del totxo em sembla soporífer i no hauria aguantat gaire, però de cop vaig llegir no sé què d’un judici per desnonaments i els ulls ja no van parar. Que si una trama d’evasió de capitals, que si una cadena de prostíbuls, que si connexions amb grups d’ultradreta… Podien ser notícies de diari, indicis a confirmar, falses atribucions, però el que ja em va fer plegar va ser el munt d’entrades que relacionaven la constructora amb l’ocultació de la mort de tres immigrants per accident en una obra. Aquella nit em va costar de dormir i l’endemà, quan encara anava somnàmbula, torna ell, amb la rialla de seductor, i m’engalta. “A veure si m’ensenyes com funciona aquesta màquina. Pot ser divertit saber què diu de mi”. El primer que se’m va acudir és que m’havia entrat un virus a l’ordinador i que ja l’avisaria. Ara, en tota la setmana, no hi ha hagut dia que no m’hagi fet un toc: “Què? Quan ens hi posem?”, i jo navego entre excuses, perquè no penso entrar en aquest joc, de cap manera. Tanmateix, m’he proposat rastrejar tota la informació, encara que no s’acaba mai i cada vegada em cou més. Com pot ser que hagi sortit tan ben parat de la justícia?, no paro de preguntar-me. I encara pitjor, perquè quan ens asseiem tots a taula i l’espio de reüll, fixament, no acabo d’explicar-me com és possible que algú amb tantes martingales al darrere ara és capaç de viure tan tranquil. En quin racó de la desmemòria ha aconseguit guardar-s’ho tot perquè no li faci mal? Ell ja em nota esquerpa, però jo no pararé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. En efecte, si els corruptes no poguessin viure a causa de les seves martingales, els carrers estarien plens de cadàvers.
    L’enhorabona Isidre, m’ha agradat el teu relat.

  2. Magnífic text de reflexió diària del que passa dia a dia amb els grans i molts lladres. Com acabarà? N’és fàcil la respostas. Hauran de passar 8, 10, o més anys per què tot quedi en no res. Se’ls va la memòria i en cas de les
    seves dones, no saben res de res. Per això la gran vida que hi porten. Ah, tots són molts amants de la pàtria.