Globus at nihil

30.05.2012

 

A Camús, el meu estimat gos.

(Dedicatòria de Pere Quart, al Bestiari)

A casa sempre hem estat més de gat que no pas de gos. Malgrat que a Begur hi hagi jardí tot l’any, a desgrat que per allí hagin entrat els lladres que ens han robat coses, els gossos no ens fan gaire el pes. En tindríem un que defensés la casa, però les contrapartides se’ns afiguren feixugues. I sabem, com tothom, que el cadell més simpàtic pot convertir-se en un mastodont xacrós.

El gos és un inútil, quan es veu condemnat a la civilització. Una cosa és un mastí, gros i robust, que vigila un mas, i que per tant té una feina. O un perdiguer de mena, que es guanya el pinso giravoltant un ramat. Però la majoria de gossos domèstics són petaners, en tots els sentits d’aquesta paraula.

L’avi escopia una sentència, que ens agafàvem molt seriosament, quan veia algú passejant un gos sense pedigrí:

-Pobret i alegret, l’amo: el xutxo s’acaba de llepar els collons, i ara li llepa la mà.

El millor amic de l’home, a casa sempre ha estat motiu de mofa. En Josep Pla en deia “el comensal de l’home”. Se sap que el guru de Llofriu també estimava més els gats, idependents i desconfiats com ell.

Aquestes criatures, els gats són animals d’una elegància que sorprèn. Facin el que facin, adoptant, de vegades, postures que ridiculitzarien qualsevol altra forma de vida mamífera, els felins semblen dissenyats per decorar l’ambient en el qual es troben. Tant és així, que hi ha més felins dissecats que no pas cànids.

La independència de caràcter, oposada al sotmetiment llagoter del gos, i la proporció corporal normalment exacta, fan del gat més vulgar una bèstia singular i aristocràtica. Si bé també és cert que hi ha gats grassos, mai un gos gras no hi podrà competir en actituds refistolades ni en la mise en scène gatívola. I la prova definitiva, de la superioritat dels uns sobre els altres, és que no existeix el gat salsitxa.

Ultra això, caldria sumar-hi que els gats se saben buscar la vida. A males, a falta de sobralles dels homínids, se les empesquen per agenciar-se un pardal, un llangardaix, la posta d’un niu elevat. El gos, com a màxim, papa mosques.

Ara penso: si els amos retirem a les bèsties domèstiques, a casa som de soca rància, però de soca, vet-ho aquí.

El gat és independent, donjoanesc, altívol. El ca no: té aquella mirada tristoia, entelada i xantatgista, que el gos és propens a activar per aconseguir l’atenció de l’amo. D’esdevenir-se, el resultat sol ser que llavors l’amo s’animalitza. Durant la mutació, pot arribar a panteixar, pot rebolcar-se i udolar, pensant que juga amb la seva mascota. Ah, quan un propietari de gos imita els clapits de son mantingut…

Els gossos són els preferits dels manaires frustrats. Després de la jornada laboral, després de dur cafès al director de l’oficina, al vespre demanen al quisso que els acosti les seves plantofes. De premi, alguns els deixen pujar al sofà, que s’omplirà de pèls, i de fortor. De coda, alguns -ho sé del cert-, els habillen amb samarretetes o mocadors del Barça, el dia de partit gruixut. Els gossos i els amos de gos s’ho deixen fer tot.

 

Els gats la fan diferent: se t’acosten, es refreguen, es repanxolen, però et fan botifarra si els emprenyes, i de retruc t’obliguen a ser una persona humana, equilibrada, justa. I miola, un gat, i els miols, si ens ve de gust imitar-los, fins i tot així podem reservar una quota d’humanitat alfabetitzada.[1] A més, el gat és una animal polit, i tranquil·lament casolà -pot viure a ciutat. Per oposició, en els medis urbans, el gos necessita ser tret a passejar, com a mínim, de dues a tres vegades al dia. És un discapacitat crònic.

Al vespre, amb roba còmoda, els amos surten al carrer, i esperen, a tocar d’un arbre, o al costat dels parcs infantils, a què la bestiola defequi i orini. I els amos més cívics recullen l’excrement amb una bossa de plàstic o amb un paper de diari. La fila que fa la persona, amb un gos lligat, i subjectant-ne la femta amb la mà, és del tot indescriptible. Fins i tot, ara no fa massa, es venen uns esprais que refreden el cagarro, per evitar la desagradable sensació d’agafar una buina fumosa.

Alhora, els amos s’han d’aturar cada vegada que la seva bèstia troba un congènere, perquè, indefugible situació, ambdós animals, o voldran jugar, o s’oloraran el cul, o començaran a barallar-se. En el tercer cas, els amos estreben les corretges respectives, enmig del bordam estrepitós, posant cara de circumstàncies.

Quan el guirigall afluixa, els amos enraonen, com agents civilitzats. La funció del gos, doncs, sembla ser la de posar en contacte educat el seu amo amb d’altres amos. I en el fons mitiga el desori que es produiria si els amos, cada cop que es troben engegant l’animaló, comencessin a jugar i saltar, a escridassar-se, i fins i tot a ensumar-se la panera.

De manera ciutadana, tanmateix agraeixin-ho al gos, els amos entaulen conversa. Primer, sobre la personalitat i els gustos de les bèsties. Quan s’acaben les ressenyes de caràcter mascòtic, passen a parlar d’ells. Hi ha petites reunions d’amos, per exemple, que, mentre els seus subalterns amb cua es persegueixen i s’atrapen per la plaça, parlotegen a la vora d’un banc qualsevol. Es tracta de gent que potser mai no s’hauria dirigit la paraula, si no fos pels pequinesos i pels pastors alemanys que tan bones estones els proporcionen. I amos i mestresses que se sedueixen, de vegades, de manera notòria. Aprofiten les hormones de les mascotes per activar les pròpies, siusplau per força gràcies als gossos. Quanta gent no deu haver lligat, passejant el seu gos lligat!

I, en definitiva, com a tot arreu, també hi ha l’amo solitari, el que no parla amb ningú. Aquest passeja el quadrúpede, i passa desapercebut, i això és un efecte directe de la insociabilitat del seu gos.

Digueu-me esteta: vora de casa, a la plaça de Tetuan -anti-plaça, vorejada de vuit carrils, quatre per dalt i quatre per baix-, un home seu en un pedrís. Sol com un mussol, és o aparenta ser cinquantí. Du xandall i bambes, i són quarts de dotze de la nit. I no ho podem assegurar, però ens en morim de ganes de preguntar-li-ho: pensem que aquest home, a hores d’ara s’estimaria més estar-se al sofà de casa mirant la televisió. O al bar, amb amics que no tenen gos, si és que n’hi resten. O fent el clau mensual amb la seva… és igual. Per contra, des del banc llença una piloteta, que saltironeja per la terra batuda, i que es perd entre les ombres del tedi.

 

 

L’avorriment multiplicat per les atencions al gos, una lacra social. Per això fem una crida. Per favor, no adoptin més gossos, sobretot la gent de ciutat. Pensin en l’home de la plaça de Tetuan, i decideixin si volen acabar com ell, piloteta al no-res, a la foscor de la mitja nit, i també a les sis del matí, abans d’anar a treballar. No cometin l’error, llevat de si són gent gran i sola, que a casa té un ca petitó i amorós. Aleshores, endavant: els gossos d’aquesta gent no són gossos, perquè viuen com gats. De propina, n’han imitat les virtuds, sempre tret de l’elegància.


[1] Vegin, ara que tot és a la xarxa, l’estranya interpretació del Duetto Buffo Di Due Gatti, a càrrec de Montserrat Caballé i de la seva filla, Montserrat Martí.

 Font de l’article: Escafarlata   Twitter: @AdriPujol