Giovanni Sartori: “Arriscant-me a no existir, prefereixo resistir”

6.04.2017

Han estat 92 anys de lluita. De lluita crítica contra el conformisme, el postmodernisme, la decadència de la civilització, els vicis dels mitjans de comunicació i la ignomínia de les societats. Abans-d’ahir, Giovanni Sartori, un dels últims intel·lectuals europeus i gran teòric de la democràcia, deixava a la ciència política contemporània una mica més orfe.

Giovanni Sartori

Un pensador lúcid, brillant, considerat un dels més grans politòlegs de la magnífica Florència de Maquiavel. La seva ha estat una lluita que va des del multicuralisme fins als fonaments de la Unió Europea.

Una lluita aferrissada i oposada a l’actual civilització occidental “en mans de polítics ignorants” i habitada per “homo videns”, individus deshumanitzats a causa d’un abús del llenguatge audiovisual. “No hi ha líders ni homes d’Estat, i així ens va: la Unió Europea és un edifici mal construït i s’està esfondrant.”

Però sobretot, una lluita eterna contra tot el que és políticament correcte.

Profeta de l’apocalipsi i pare de la crítica filosòfica amb rigor científic, es mostrava horroritzat per unes societats mancades de moral i superpoblades “per animals interactius que juguen entre ells per atzar”.

Va anunciar el futur de les nostres ciutats, preses d’aprenents de bruixot els quals ni tan sols podien arribar a pensar quin seria el destí d’una ciutat entregada a l’animal post-pensant. Un ésser buit de valors i sense coneixement de la seva pròpia història o cultura.

“Els que encara són subjectes pensants han de denunciar la irresponsabilitat i inconsciència de, les cada vegada majors legions de venedors de fum que obliden que el món on vivim no és obra de la naturalesa, sinó un producte artificial de l’homo sapiens.” Així escrivia, exasperat per l’exigència d’una ciutadania que reclamava més democràcia, però que cada vegada era més inculta.

Va dedicar els seus textos a posar de manifest les veritats incòmodes dels nostres temps: la incapacitat davant el fonamentalisme islàmic, les incontrolables onades d’immigració, els discursos sobre integració mancats de contingut o les exigències de ciutadans sense coneixement, a ser escoltats.

Vivim en societats que ja no llegeixen i són regides purament per imatges audiovisuals. Factories de població que no ha estat capaç de desenvolupar el seu propi pensament de manera plena, mancats de llenguatge, i governats per discursos simples i sense ideals.

Sartori ens va ensenyar que un increment en la democràcia, requereix un increment en el saber. A major demo-poder, major demo-saber. Altrament, es permetrà el govern de l’inepte. És a dir, un govern suïcida.

Escrivia per a la posteritat, “La nostra és una època extraordinària per dues coses. La primera, perquè és una època summament rica d’encantadors i xerrameques. El pensament il·lustrat els havia fet caure en descrèdit i així va ser durant més de dos segles, on la cultura occidental els havia marginat. Ara, han reviscut i estan triomfant. Triomfen també perquè nosaltres sempre anem accelerats i volem córrer endavant. I aquesta és la segona característica de la nostra època. Vivim en un món on tot és neo, trans, o post. Aquest ‘novisme’ continu ens torna bojos. Avui dia, si no superes, si no avances o saltes tanques, no existeixes. Arriscant-me a no existir, prefereixo resistir”.

Serem nosaltres capaços de resistir?

Etiquetes: