Gil de Biedma. El plaer solitari

Recordes aquella exposició tan deliciosa que es va fer, ara fa una dècada, a La Pedrera, comissariada per Carme Riera? La que es pot veure fins al 25 d’octubre a l’Arts Santa Mònica és ben diferent, menys fetitxista, podríem pensar, però també aspira a convertir el poeta en vers perquè no acusi el pas del temps.

Si pots, vés-hi sol (o sola). A una hora en què sàpigues que no hi haurà ningú. I havent rellegit (si et cal) alguns dels seus poemes.

Et trobaràs una exposició neta, sense objectes, sense artificis. No deixis que la blancor de les parets t’aclapari. T’hi endinsaràs i veuràs que el que compta és la figura del poeta. I potser et vindran al cap els antics aedes que recitaven les velles històries de pobles i viatgers. Però aquest viatge serà per l’ànima, una ànima ben mortal (i molt conscient de ser-ho) que et convidarà a ballar una coreografia de paraules. Escolta-les i deixa que t’embriaguin.

És la veu del poeta (la física i la literària) que se t’adreça a cau d’orella. Sense intermediaris. Per això la posada en escena és sòbria, intimista i amb clarobscurs. Ja t’ho adverteix el títol (“En palabras de Jaime Gil de Biedma”), i tot apunta que els responsables de l’exposició han preferit mostrar la joia sense enfocar el joier.

Els textos, procedents del corpus literari de Gil de Biedma (poemes, prosa i correspondència) se’t presenten en diversos formats perquè hi arribis a través dels sentits: en àudio, en vídeo i en text. I per ajudar-te a comprendre la seva cosmologia, trobaràs tres conceptes clau en la vida i l’obra (indeslligables) del poeta: la música que el va marcar (tan miscel·lània com ell), el context històric que va viure i les influències literàries que va beure.

Però ell mateix també va esdevenir influència, com la que va exercir sobre Luis Eduardo Aute i que el mes d’agost passat se’ns va revelar: estaven a punt de concretar un projecte extravagant que s’havia de cristal·litzar amb la veu de Pepa Flores. Què n’hauria sortit, d’una proposta com aquella? Mai no ho sabrem. Però reconforta saber que els diaris inèdits de 1978 veuran la llum, per fi, a finals d’any. I seran un bon colofó a la mostra de l’Arts Santa Mònica.

Recorda-ho: si pots, vés-hi sol (o sola). I assaboreix l’exposició en silenci –perquè així t’ho demana–, un silenci que, com el joc de fer versos, de vegades també s’assembla, en principi, al plaer solitari.