Gesamtkunstwerk

27.02.2017

El Quartett de Francesconi i Ollé ha irromput al Liceu com un revulsiu per dir-nos a tots: desperteu! Allison Cook com a Marteuil i Robin Adams com a Valmont han remogut els sentiments més íntims de milers d’espectadors en una obra que, juntament amb Elektra, consitueix l’aposta més interessant de la temporada.

Quartett, de Luca Francesconi, al Liceu

Quartett, de Luca Francesconi, al Liceu|Foto: Antoni Bofill

Si Wagner hagués viscut als nostres dies, hauria gaudit de Quartett com ho vaig fer jo, i hauria considerat que sí, que representava el que ell anomenava Gesamkunstwerk, “l’obra d’art total”. Els drames wagnerians integren música i paraula d’una manera intrínseca (una simbiosi que poques vegades més s’ha tornat a donar en l’òpera), però a més, les seves escenografies eren monumentals: pintura, escultura, arquitectura tenien cita al temple de la lírica. Si ens traslladem al segle XXI, la veritable revolució que ha fet la música, més enllà de difuminar la melodia, generar enllaços harmònics fins aleshores insospitats, transfigurar el ritme i introduir l’electrònica, és la fusió amb les arts visuals i plàstiques. I Quartett és l’exemple perfecte de la comunió de totes aquestes arts gràcies a la magnífica música i la poètica demolidora de Luca Francesconi, la producció dels tècnics de l’IRCAM, l’original i interpel·ladora direcció d’escena d’Àlex Oller, la impressionant escenografia d’Alfons Flores i les orgàniques vídeoprojeccions de Franc Aleu.

La música neix acompanyada d’un zoom que va des del cel ennuvolat a una estança d’un apartament, mentre va creixent amb la imatge de forma misteriosa. Aleshores queda suspesa a l’aire una caixa negra –està sostinguda per 300 fils invisibles- on hi ha primer un personatge, la Marquesa de Marteuil, i després apareix l’altre, el Vescomte de Valmont. La il·luminació de Marco Filbeck juga un paper importantíssim per transmetre les emocions que es couen en aquest búnquer, l’Inside, el lloc on s’escauen les emocions més primàries acompanyades d’una dialèctica mordaç que s’inicia quan ella li diu: “D’on ve aquesta sobtada passió i empenta juvenil?”. Abans d’aquests mots, que presagiaven un discurs d’intens erotisme, Alison Cook ens va remoure amb les seves paraules àcides pronunciades en Sprechgesang i la seva veu dramàtica de centre sòlid i aguts fàcils, però també amb una zona greu rodona i, sobretot, amb una desbordant personalitat escènica que va arribar a eclipsar el solvent Valmont de Robin Adams, un baríton tècnicament molt capaç i molt avesat a l’estil que tenia molt interioritzat el paper –l’ha representat en totes les ocasions des de l’estrena absoluta a Milà- que hagué de recórrer al falset, amb un timbre d’una profunditat amable tot i estripar algunes notes seguint les indicacions de Francesconi.

El duo empastà molt bé les veus, convertint en elegant unes línies vocals que a algú li poden semblar aspres i desagraïdes, féu gala d’una perfecta dicció i mantingué una química en escena constant, fruit de moltes hores de vol. S’ha de reconèixer que Francesconi coneix molt bé l’instrument humà i escriu d’una manera fluïda, natural, aconseguint girs melòdics de gran expressivitat i oferint cert virtuosisme en la part aguda. Un autèntic tour-de-force per als dos cantants, als quals no els mancava resiliència.

Per configurar aquest Inside que és el lloc mental dels protagonistes, l’electrònica i les vídeoprojeccions, gens efectistes i amb una estètica sòbria però de gran lirisme, ajudaven a crear aquest clima d’angoixa vital que tractaven de desprendre els protagonistes. Vull fer una menció especial als membres de l’IRCAM de París (Serge Lemouton, Benoit Meudic, Sébastien Naves) i a l’encarregat de la gravació, edició i mescla de la gravació de l’Orquestra del Teatro alla Scala, Julien Aléonard, pel magnífic treball realitzat, així com als tècnics del Liceu, ja que aquest element extern, distorsionador, que pot arribar a ser hostil si no es tracta degudament, va quedar totalment integrat a la veu dels cantants i els instrumentistes, d’una forma camaleònica, de manera que es feia difícil establir els límits entre allò acústic i allò electroacústic. Pura màgia.

L’Outside projectava tots els somnis, les frustracions i els malsons dels protagonistes, que eren dos, però eren quatre, ja que s’esdevenien desdoblaments de la personalitat (apareixent Volanges i Tourvel) i canvis de sexe a causa de la història torbadora, plena de manipulacions, que persegueix aquests dos antics amants. Però, com explicava Àlex Ollé, Francesconi encara va voler afegir-hi un altre espai, l’Out, que no és res més que el lloc que ocupa l’espectador dins de l’obra, una òpera que demana la implicació total del públic ja que quan seu a la butaca ha d’acceptar que les seves vísceres seran manipulades.

Però no n’hi ha per tant, el drama és violent, però la música no ens deixa abandonats enmig dels lleons -sempre. És atonal, sí, és clar, com ha de ser, però té moments estèticament amables gràcies al color caleidoscòpic de l’orquestra, rica en vents, metalls i percussió i un ús intel·ligent de les cordes. Malgrat ser una formació reduïda, el seu so es transmetia plenament i homogènia sota la batuta de Peter Rundel.

Esperem que es comercialitzi la versió en DVD, fins i tot en CD. Però no esperem que a casa ens transfiguri com ho fa en directe. Perquè la música d’avui és un espectacle complet que s’ha d’experienciar en completud. I no pel fet d’estar tan lligada a la imatge és menys música. Al contrari, sinó que els models d’escolta han canviat, com també han canviat els hàbits, i no ens queda més remei que anar al teatre i viure.

És evident que l’obra busca remoure’ns, apel·lar el nostre inconscient i superar capes fins a la pura sensualitat, fins l’epidermis. Si ens remou és que tot l’equip ha aconseguit el seu objectiu, perquè, quin sentit té parlar purament de la bellesa en aquesta obra d’art total? I si el temor us ha recorregut l’espinada, no patiu, que “la por ens farà filòsofs”.