Genealogia portàtil de la flexibilitat

3.05.2013

Conceptes com el mecànic «treball fordista», «l’empresari gris» o el «conformisme institucionalitzat», segueixen essent fórmules metafòriques que no han perdut la seva vàlua com a mobilitzadores de sensibilitats. El ritme del nostre metabolisme verbal i mental requereix encara d’aquests conceptes, la importància dels quals és exacerbada pel discurs de la globalització: les nostres vides estan deslocalitzades, esdevenen làbils, líquides, modificades estructuralment per la mà invisible d’una tercera fase del capital que ens obliga a tenir una major disponibilitat, a acceptar la irregularitat en els horaris com si d’un renovat imperatiu categòric es tractés. Aquests discurs acostuma a mistificar, per bé o per mal, el concepte de flexibilitat.

 

Michel Foucault

Des de la dècada dels 90 la flexibilitat —entesa com la imbricació de la dimensió pública i la dimensió privada dels ciutadans— ha esdevingut un valor en alça, sense necessitat que tots compartim l’axioma marxià que fa del treball l’essència de l’home. La seva nova raó de ser és la modificació estructural del món empresarial. La flamant configuració del món globalitzat, amb internet en el paper de sobredeterminant d’aquestes transformacions, té com a corol·lari inevitable l’entronització d’un model laboral que sigui compatible amb aquest nou hardware social. No és d’estranyar que, en aquest context, les empreses hagin vist en la flexibilitat —del temps, dels contractes, dels salaris— la punta de llança del seu model de negoci i que, sota l’eufemístic nom de reengineering, es decantin per la reducció de llocs de treball, la retallada de salaris i l’imposició expansiva del treball en la vida privada dels assalariats.

Precisament és en aquest punt on vénen a incidir pensadors com Richard Sennett, el qual a La corrosión del carácter mostra fins a quin punt és nociva aquesta nova organització social del treball: la precarietat del treball va acompanyada d’un discurs —el de la flexibilització— que no ofereix un relat de vida, que no implica una ètica, que no ofereix un sentit lineal i acumulatiu de la pròpia dimensió del treball. Com destaca Sennett, «flexibilitat» és una paraula que entra en l’idioma anglès al s. XV i que designa la capacitat de l’arbre per cedir i recuperar-se; és la posada a prova i la restauració de la forma original.

La necessitat d’innovació, l’alta tecnologia i la velocitat de les comunicacions són tres motius bàsics que Sennett considera basamentals de la societat reticular i fragmentària en la qual el lèxic de la flexibilitat s’ha tornar visible i determinant. Però aquests són els mateixos motius que pensadors com Zygmunt Bauman o Ulrich Beck identifiquen com a causes principals de la flexibilització de les relacions interpersonals: la flexibilitat esdevé la lingua franca del declivi de la modernitat, de la caiguda moral, de la pèrdua de caràcter o de la dissolució de les relacions amoroses denses.

Tanmateix, cal parar atenció a la manera com aquests pensadors cataloguen el discurs de la flexibilitat: aquesta no seria més que una forma de falsa consciència, una construcció ideològica que tindria per objectiu suplantar el lloc de la vella ètica del treball. El problema, aleshores, radica en la impossibilitat per part d’aquesta nomenclatura fantasmàtica d’ocupar el lloc dels valors i creences fortes que articulaven el treball. El resultat d’aquesta crítica neofrankfurtiana és la de reduir el paper de l’individu a un mer efecte de conjunt, això és, a considerar-lo un simple epifenomen de les noves relacions de producció: la imatge prototípica d’aquest nou subjecte és aquell Bill Murray de Lost in translation, atrapat en el temps i confinat a un no-lloc, incapaç d’estimar i viure.

Aquesta és una visió molt limitada del que suposa actualment el discurs de la flexibilitat, ja que, atrapats en la crítica encegada dels efectes perversos que d’aquesta en resulten, perdem de vista el seu atractiu, el capital emotiu que pot animar i guiar les conductes dels treballadors.

En aquest sentit cal destacar l’aportació de Michel Foucault al debat sobre la flexibilitat. La noció foucaultiana del funcionament polític de la societat es distancia de les visions clàssiques en la mesura que entén el poder com un fenomen capil·lar, microscòpic, que travessa horitzontalment totes les realitats: per ell el poder no es juga només verticalment, en les institucions, en l’Estat, en l’Economia. El poder ha de ser vist també com una entitat productora, que habilita, que institueix noves realitats: per això ell destaca com a partir de 1840 la flexibilitat —en unes coordenades absolutament heterogènies de les actuals— esdevé un valor important del capitalisme emergent.

En unes conferències realitzades l’any 1978, La verdad y las formas jurídicas, Foucault reconstrueix la manera com les pràctiques empresarials passen d’un model de treball basat en el control absolut, en el domini extenuant —que era exemplificat en les fàbriques-presons—, a un model que constreny menys però que es torna més extensiu, més penetrant. La flexibilitat és la tècnica de control del temps més efectiva: permet ajustar el seu treball a les necessitats del moment, així com acomiadar temporalment els treballadors mentre la seva força laboral no és requerida. A més, perquè aquesta flexibilitat no sigui una condemna a mort, Foucault constata que anava acompanyada d’una pujada de salaris perquè els obrers no es morissin de gana durant els períodes que no poguessin treballar.

No obstant això, aquesta no seria una fórmula eficaç si la flexibilitat tingués com a contrapès l’augment substancial del poder adquisitiu dels treballadors: entre el 1940 i el 1950 apareixeran les caixes d’estalvis i les cooperatives d’assistència, que permeten drenar les economies dels obrers i controlar en què són invertits aquests diners. Així —especifica Foucault— no només es controla el temps laboral, sinó el de la vida al complet.

Aquest moviment —el control del temps laboral i el temps vital— es troba a la base de l’estructura del consum i de l’organització de la vida contemporània. Per tant, convé no deixar-se obnubilar pels discursos que volen convertir la flexibilitat en la resposta unívoca a les mutacions de l’esfera productiva, així com tampoc sembla encertat quedar-se en la crítica superficial, en la denúncia de la flexibilitat com el nou Frankenstein construït amb les restes de la vella ètica del treball i animat per l’alè vital de la globalització:  cal observar que la flexibilitat consisteix l’essència mateixa de la nostra condició i que, en conseqüència, no es tracta solament de mesurar els nivells de flexibilitat que acceptem considerables, sinó, més primordialment, d’assenyalar el seu caràcter estructurador respecte a la nostra identitat. I, només després, començar a desplegar-ne la crítica: una crítica que, per força, si no vol ser supèrflua, haurà de ser radical.

Etiquetes: