L’assut

14.10.2012

Fa tanta xafogor que no ha trobat ningú; estan a casa fent la migdiada. Recolza la bicicleta a la barana i s’avia, amb la samarreta arrapada al cos, humida. Ha d’arribar el primer.

 

Sent com al poble el campanar toca el quart i s’afanya, la correguda cap al riu esdevé precipitada, se li enganxen les mosques a l’esgarrany de la cama. Agafa una canya i les espolsa, ara els moviments tornen a ser feixucs i maldestres, com si la calor li ablanís les extremitats. Es deixa caure damunt de les pedres amb la vista clavada a l’aigua, aquella aigua fangosa que baixa de l’assut i s’estanca en aquell redol abans de continuar el seu curs. Es fixa en els peixets que jeuen panxa enlaire a la riba i desvia la mirada una altra vegada a l’aigua, insistent. Se la mira com si fos un cos sòlid que li impedís veure què s’amaga a l’altra banda.

Fa un esforç més per distingir les formes del fons, massa fosques, compactes. Es neguiteja, però ell és un xiquet valent, el més valent de la comarca. Es descalça, es trau un calcetí banyat de suor i deixa el peu enlaire. Damunt de les pedres, les aranyetes i a l’aigua… Hi fica el peu sense pensar-hi més, només li arriba pel turmell però ja li costa endevinar-se els dits. Panteixa. Es trau com pot l’altra sabata i el calcetí. Ara ja en són dos, està dins.

En aquell tram gairebé no hi ha corrent, nota com alguna bestiola se li refrega per les cames. Remou l’aigua amb les mans per a aclarir-la, però no se’n surt. Veu com sura riu avall un tronc arrencat de soca-rel. Les rames li pareixen bracets prims que lluiten contra la força del riu, els bracets del xiquet de Xerta, que es va ofegar i no el van trobar mai més. El riu és enganyós -sent com li diu la iaia- en un moment se t’engoleix. Anava caminant per dins de l’aigua, no li arribava més amunt del genoll, però una passa i no va trobar més el fons. Hi ha un punt -li explicava sovint la iaia des de dalt del marge de la casa de les Planes, amb el riu al capdavall del barranc- en què la terra s’enfonsa de cop, un punt entre aquestes dos illetes, veus? Un dia més amunt, l’altre més avall, no et sabria dir ben bé on. Allí no pots agafar-te enlloc, menut, i el corrent és massa fort per a nedar.

Però el menut torna a estar a la riba, observant hipnotitzat com se li eixuguen els peus. Li pareix sentir el timbre de les bicicletes que vénen pel camí dels horts, ja no estan gaire lluny. Sap que ja són vora dos quarts, no tardarà a sentir les campanades. Ja no té temps per a provatures, ha de fer el cor fort. Es despulla a poc a poc fins que queda només amb el vestit de bany. Un gos borda, és Taca, que precedeix els altres. La colla arriba xisclant darrere la bèstia, llencen a terra les mandarines del berenar i es desfan de pressa de les samarretes suades. Abans que se n’adoni ja n’hi ha tres al riu, l’esgatxillen, el ruixen, li criden que entri amb ells a l’aigua mentre Josep mira com els braços se’ls tornen d’un color llefiscós i s’endinsen, riu endins, sota el sol del primer dia d’estiu.

Gemma Pellisa Prades