Gaziel, cronista de Barcelona

Avui us presentem La Barcelona de ayer. Estampas y crónicas (1919-1933), d’Agustí Calvet, Gaziel, un títol coeditat per l’Ajuntament de Barcelona i Libros de Vanguardia. Reproduïm aquí un fragment de article de presentació de Jordi Amat, editor i prologuista del volum, publicat a Barcelona Metròpolis.

“Recuerdo perfectamente, con su mismo dejo monótono, como si acabara de oírla, la recomendación que se nos daba todas las mañanas, en verano, cuando salíamos de casa para ir a los baños de mar: No paséeis por la Rambla de Cataluña…”. Amb aquesta frase arrenca “Una sombra, unos árboles”, l’article que a la pàgina 10 del diari La Vanguardia Agustí Calvet Gaziel va publicar la diada de Sant Jordi de 1919. És boníssim. Descrivint la successiva contemplació en el temps dels til·lers de la Rambla de Catalunya, Gaziel, fregant la temptació costumista, es va revelant com allò que era essencialment: un periodista filòsof, en feliç expressió de J.S. de Montfort.

La frase inicial de l’article es retrotreia a la infantesa de l’escriptor. La tardor de 1893 el matrimoni Calvet i Pasqual, enriquit gràcies a una indústria surera, es va establir amb els seus fills a Barcelona. Fins aquell moment havien viscut a Sant Feliu de Guíxols, el poble de mar del qual provenien els llinatges tant del pare com de la mare. Gaziel va arribar al Cap i Casal, doncs, als sis anys. La frase que rememora per iniciar “Una sombra, unos árboles” l’escoltaria poc temps després. “Esta avenida era entonces una interminable línea recta de sol. El ardor de julio se desplomaba verticalmente sobre ella. No pasaba un alma”. A l’article, a cada moment, s’estableix un contrast entre els antics records del carrer i una passejada que Gaziel havia fet darrerament. “Los transeuntes desfilaban todos, en la paz dominical, bajo la relativa densidad del ramaje. Recordé la soleada sequedad del paseo como cosa todavía de ayer, y el tierno verdor de ahora me sorprendió suavemente, con una leve punzada de melancolía. ¿Eran esos los mismos tilos escuálidos que vimos plantar? ¿Cómo podían ya dar sombra?”. L’antiga calorada havia quedat temperada per l’ombra actual.

Però la descripció d’aquell canvi urbà que s’havia produït, provocat pel creixement dels arbres, era només el tema específic de l’article. El tema genèric era la constatació de com els canvis a la nostra ciutat ens fan veure que ens anem fent grans. El tema, ras i curt, era el pas del temps. “Y una mañana de primavera, al salir del hogar recobrado, esos tilos que olvidamos nos sorprenden y nos encantan con su inesperada frescura, y nos recuerdan, de manera suave, que estamos tocando al crítico mezzo del camin: que en tantas andanzas se no está yendo la vida, y que el ayer de nuestra infancia se halla separado del hoy de nuestra cercana madurez –como aquella sequedad, de esta sombra- por un irreparable lapso de veinte años”.

Quan Gaziel va publicar “Una sombra, unos árboles” tenia trenta-dos anys i ja s’havia convertit en un periodista de molt d’èxit gràcies als centenars de cròniques que des del setembre de 1914 va escriure explicant la Primera Guerra Mundial i que en bona mesura i ben aviat, entre 1915 i 1918, es van recopilar en quatre volums que va publicar l’editorial Estvdio. Si durant els anys de corresponsalia bèl·lica va tenir el seu centre d’operacions a París, de retorn a casa, aquell prototip del catalanisme noucentista madurat al tramat mancomunitari de Prat de la Riba es va professionalitzar com a articulista de referència de La Vanguardia, el diari que acabaria dirigint.

Dels perfils d’aquell segon Gaziel periodista sobretot en destaca el d’analista polític de la Catalunya i l’Espanya del seu temps (de l’agonia de la Restauració, la Dictadura de Primo de Rivera i la Segona República). Però no només va escriure sobre política nacional. Ni molt menys. Durant gairebé vint anys va tocar altres registres periodístics –la sagaç interpretació de la política internacional, l’actualitat cultural a Catalunya- i un dels que ell més s’estimava era la crònica de temàtica urbana que va dedicar a la ciutat de Barcelona.

Ho crec així perquè molts anys després, quan a la postguerra franquista vivia a l’exili interior de Madrid i feia de temps que havia deixat per imposició el seu ofici, va recopilar tota la seva obra publicada a la premsa després de la Gran Guerra, la va fer transcriure i amb aquell material va preparar una antologia amb articles sobre política catalana (publicada recentment amb el títol Tot s’ha perdut) i una altra sobre la ciutat de Barcelona que encara roman inèdita. L’original, conservat al Fons Gaziel de la Biblioteca de Catalunya, recopila 30 articles publicats entre el 2 de gener de 1919 i el 2 de juny de 1933 que l’escriptor va corregir a fons (sobretot des d’un punt de vista estilístic). Ara es publica per primera vegada.

Quin Gaziel descobrim? A l’antologia La Barcelona de ayer compareix l’intel·lectual d’actitud senatorial que, igual com pretenia amb l’anàlisi política, mirava d’orientar, amb considerable supèrbia il·lustrada, una burgesia barcelonina que, comparada amb l’europea, judicava espiritualment de baixa qualitat (havia estat incapaç de dotar-se d’un diari propi en català, per exemple, com explica en un dels articles, tal vegada adreçat a Francesc Cambó) i massa lligada als hàbits i costums de la seva procedència menestral. Gaziel, com sosté Enric Juliana, renya. Renyava, fustigava i alliçonava. Als articles sobre Barcelona Gaziel volia donar forma a la seva sensibilitat dels seus lectors en tant que veïns de la seva ciutat. L’intel·lectual, parlant de la ciutat, feia com quan parlava de política: actuava com una elegant consciència crítica. Aquest Gaziel desconegut és el que descobrim ara per seguir perfilant així la trajectòria del periodista espanyol més important del segle XX.

Podeu llegir l’article complet  Barceolona Metròpolis.