Jo confesso

23.06.2012

Amb motiu del Premi Crexells, tres lectors de la plataforma Llibres per llegir han expressat la seva opinió sobre les obres candidates.

Jo confesso

Jo confesso, de Jaume Cabré

Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol…” Així comença Jo confesso, la novel·la que Jaume Cabré ha estat gestant durant els darrers nou anys, i que ja va per la vuitena reedició, a més d’objecte de traduccions i distingida  amb prestigiosos guardons literaris.

La “puta vida” com a matèria prima

De què tracta Jo confesso? De la pputa vida. Ni més ni menys, i així, amb dues pes, tal com ho escriu el propi Cabré, perquè una de sola és poc. En El sentit de la ficció (1999), Jaume Cabré deia: “Habitualment el novel·lista parla de fets que no ha viscut. El novel·lista inventa. El que ha d’haver estat capaç de viure o compartir, si de cas, és l’aventura moral del personatge.” En efecte, Jo confesso és una novel·la on l’essencial és anar al moll de l’os de l’aventura moral del seu protagonista, Adrià Ardèvol, i de tots i cadascun dels personatges que hi apareixen, sense excepció.

L’Adrià Ardèvol, el protagonista, no era un nen com els altres; Jo confesso tampoc és una novel·la com les altres. Jo confesso és la demostració de l’extraordinària qualitat i potència literària del seu autor en el fons i en la forma.

En la vida entesa com a aventura moral hi trobem, de la infantesa a la mort, l’afecte i el desafecte, l’amor i el desamor, l’amistat, els instants efímers de goig, el consol que l’art i la cultura donen a l’ànima: la música, la pintura, els llibres, el pensament… I la mentida i la traïció, la solitud, la covardia, la por, la reflexió sobre els límits i la naturalesa del mal; tot el que no podem saber dels altres, el cruel i inexorable pas del temps amb la seva ironia final: la destrucció i la mort. I el pes del passat evocat pels objectes i l’omnipresència dels records als qual vivim aferrats i que, com a premi, una malaltia cruel ens pot amputar. En síntesi: “la puta vida” condensada en un miler de pàgines.

La música de les paraules i les frases. Le style c’est moi

En paraules del mateix Jaume Cabré, si una novel·la només és argument és “estreta de pit”, “l’argument és a la novel·la com la melodia a la música”. Seguint amb les seves reflexions, a El sentit de la ficció precisa: “La col·locació de cada paraula està pensada tant per la necessitat d’aparició, com per l’efecte que produeix en el conjunt. I tot plegat té, per tant, una intenció profunda, perquè així expliquem més d’una cosa a la vegada: ho diem tot, com a la vida.”

Jaume Cabré, que ha demostrat en la seves obres anteriors que és un dels talents narratius més sòlids de la literatura catalana actual, arriba amb Jo confesso a la màxima expressió del seu virtuosisme. Totes les claus del seu estil hi són com en una meravellosa simfonia. Admirables el tempo narratiu, l’ús del temps intern i els seus efectes en la narració, la destresa en l’ús de l’elipsi, la riquesa de punts de vista narratius, la finíssima ironia, les metàfores i un desplegament aclaparador de recursos… no acabaríem si n’haguéssim de posar exemples.

Però potser el més remarcable sigui quant a l’extensa galeria de personatges, la seva densíssima complexitat, el joc de personatges d’èpoques, d’espais i temps històricament diversos que conflueixen i es confonen uns amb altres quan vol demostrar que el fanatisme i la crueltat de què som capaços els humans no té límit i històricament el mal té una cara amb la mateixa fisonomia, per això l’inquisidor medieval, el nazi i el fonamentalista islàmic són un mateix en el fons.

Cal fer esment de l’estructura basada en un concepte cíclic, com la vida, que flueix sinuosa com la memòria, que va desplegant-se en diverses històries paral·leles en aparença autònomes al principi, però totes unides i confluint per crear la il·lusió d’un univers vast i complex com el de la realitat. Narracions que neixen sovint de la contemplació d’objectes que sobtadament cobren vida i ens van explicant les seves atzaroses trajectòries: com l’extraordinari storinoni, el violí que va passant d’unes mans a altres i és un catalitzador de cobdícies, d’afectes, de desenganys, de morts. Com les pinyes d’avet i d’erable, com el medalló, com  el pergamí fundacional del monestir de Sant Pere del Burgal… Tot en un joc de metàfores paral·leles d’inici i clausura, de vida i mort, com a la mort del prior, l’únic monjo ha d’abandonar-lo portant la clau i altres records dins la Capsa Sacra i en aquest camí d’abandonar la santa casa, la mort li surt a l’encontre; magnífica metàfora, de la vida dedicada a l’estudi i al coneixement, acompanyat sempre de la solitud i dels records, d’Adrià Ardèvol, el protagonista de Jo confesso.

Des del punt de vist estilístic, cal remarcar el que és més característic de la narrativa de Jaume Cabré i en allò que excel·leix: el donar veu sense transició als diversos narradors i als personatges que dialoguen, de tal manera que aquest canvi es pot produir en un mateix paràgraf, en una mateixa frase o en les rèpliques d’un diàleg de veus múltiples, sense que el lector es perdi en els meandres de la seva escriptura. Una lliçó de domini i virtuosisme estilístic, en suma, només per la qual ja valdria la pena de llegir la novel·la, però Jo confesso és molt més, és una estada a l’Arcàdia de la lectura.

Gaudium magnun, per dir-ho amb l’expressió llatina que utilitza l’autor quan Fèlix Ardèvol, a Roma, experimenta per primera vegada l’amor… Gaudium magnum! No es pot descriure amb altres paraules el que s’experimenta en endinsar-se en la lectura de les 1.000 pàgines de Jo confesso; 998 exactament, car potser la perfecció i la rodonesa no ens és donada i l’autor ho sap, però Jaume Cabré en Jo confesso la ratlla a escassa, escassíssima distància.

Font: Llibres per llegir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Coincideixo plenament amb la crítica. Gaudium magnum! Gràcies senyor Jaume Cabre per deixar-nos compartir la vostra saviesa i poder gaudir amb el vostre peculir estil literari. Que sigui per molts anys!