Garotes

Dues dones i un home jeuen en una cala minúscula i apartada, entre roques, damunt de sorra de trinxat de conquilles, davant l’illa de Portlligat. Clara Soley torna a Núvol amb una narració esplèndida.

Davant  l’illa de Portlligat,  en una cala minúscula i apartada, entre roques,  damunt de  sorra de  trinxat de conquilles, hi jeuen tres cossos: el de dues dones i  el d’un home.  Semblen una pintura del Noucents. Depèn de com, un Cézanne.  Els podries veure des de la carretera de Caials, després del casal dels submarinistes, quan el camí s’enlaira i apareix el miracle verd gris de l’illa, i les llepissades turqueses i maragdes de l’aigua.  A primer cop d’ull,  semblen llençats a la sorra,  després d’un naufragi. Com altres tres cossos morts, hi ha estesos els vestits de neoprè.

La llenca de mar que hi ha des de la cala a l’illa no és gaire fonda i l’aigua miralleja.

Estan despullats. Descansen del buceig. Han vist  al fons el vaixell que va naufragar davant la costa de Caials, s’han trobat miríades d’oblades, un parell de pops magnífics i un peix lluna que els ha mirat impàvid, ha orbitat al seu entorn i, finalment, ha fugit com volent-los fer un desaire.

Jeuen  espargits formant un triangle on la dona més  menuda esdevé la punta que toca la vora del mar. S’estan endormiscant? En la imatge que presenten no sembla que hi hagi cap tensió. En aquell triangle, no diries tampoc que hi vibri la del desig, que sembla que estigui apaivagada. No sembla que cap passió pugui enterbolir la bonhomia transparent del dia que els ha nascut, sembla,  asexuat. Els tres, en diferents variacions del mateix tema, han espremut els somnis de joventut. Fa poc temps que, seguint una pauta que desconeixen, han sincronitzat els seus ritmes vitals: tots senten que han reconquerit alguna cosa semblant a la serenitat. Vistos des d’aquí, no esperen que s’encenguin més incendis, en tot cas algun foc que podran apagar quan els convingui. Estirats, nus, prenen el sol. Potser dormen.

Si baixes pel camí costerut i escoltes rere alguna roca, procurant no punxar-te amb les argelagues, t’adonaràs que no és veritat que  dormin. Amb els ulls clucs estan mantenint una conversa lleugera. La dona de rínxols té la veu greu que contrasta amb l’esclat d’una rialla infantil. Riu d’un acudit de l’home. Mantenen una xerrameca mandrosa, espaiada, en una vibració que sembla que reverberi dins un cargol marí.

Que no se’t passi per alt. Sents la remor d’un mar salvatge,  esvalotat? Arriba del fons en un viatge d’espirall per les corbes del mol·lusc. Ells continuen amb la seva conversa esparsa, i ignoren  una marea entre les anelles del cargol, que puja, es trenca i torna a baixar.  Fustes, algues, petxines, cordes, fustes, plàstics. Si t’hi acostes, sentiràs que la xerrameca amable no pot tapar el so somort dels somnis trencats, que jeuen, suren i es balancegen suaument a la vora del temps.

Al bell mig de la dringadissa dels somnis esmicolats, hi ha també el so sec de closques i còdols sencers.

-Voleu que obri les cerveses?
-Perfecte. Obro la bossa de xips? I les olives?

Les respiracions estan sincronitzades entre ells i les onades. Encara recorden la immersió, quan acluquen els ulls enlluernats. Dins el mar, la calma s’ha  apoderat d’ells. El silenci del fons marí, les faixes de llum que argentaven el sostre del mar, des de sota, el balanceig de les algues, el misteri de les roques, el moviment  acolorit dels peixos, atoranjats, blaus elèctrics… Els meravella, sempre. I una calma fonda els ha dissolt tots els neguits. El mar, el fons del mar, és un món de treva.

Ara descansen. Els monstres marins dormen a les coves i ells tres riuen de bestieses.

De lluny, pots gaudir del seu idil·li, el gust salat del paradís perdut. En aquest paradís,  ells tres tots nus se senten infants. Les dones han oblidat el mandat de ser rivals. I l’home, gaudeix. Li pots veure l’expressió relaxada, la manera en què s’ha espaterrat. Diries que d’elles, espera només que li encenguin una fantasia lleugera, benèvola.

Han deixat les ulleres de buceig i els peus d’ànec en un cantó. Una, la més alta, arrinxolada, es queda plantada davant el mar, mirant la ratlla de l’horitzó amb les mans als malucs. En el contrast dels blaus, mostra triangle fosc del pubis, les arèoles del pit grosses i morenes. L’altra està mig recolzada a la tovallola. El sexe arreglat com un jardí, els pits, fruits que es vinclen d’un arbre invisible. Els seus cossos resulten acollidors. Desprenen un aire clàssic,  noucentista. Són dones de formes arrodonides. Belles ben plantades. De tant en tant riuen, naturals, i es miren amb complicitat perquè l’home les diverteix. Els fa gràcia alguna cosa, més enllà dels seus comentaris, mentre  intenta ara endinsa-se al mar, descalç, poruc, sortejant les roques cantelludes i les punxes de les garotes traïdores. Fa una mica el pallasso,  potser, i exagera l’entonació caricaturitzada d’una simplicitat muntanyenca.

De sobte, com si els empentés una onada, desprevinguts, es troben parlant del tema etern:  l’amor. Intenten definir-lo. Se’ls escapa. Tenen, potser, tots tres prou experiències de miratges, de reflexos, de cants de sirenes, d’esculls, de naufragis…Si els escoltes, sembla que no saben ja en què consisteix i no sembla que els importi gaire.  L’amor, com l’entenien, era una fascinació,  absoluta, una bellíssima i radical promesa.  I no pot ser això. Sembla que han sentit com s’esmicolen  antigues lleialtats,  juraments abrandats. Sents la remor de la trinxadissa de conquilles?  La dona alta diu que el desig  té la cua d’un peix. És escàpol, un rampell elèctric.

L’home, els diu, de cop, des d’una roca estant, que ho sent molt,  però que ell ja ha ben plegat, que qui les entengui, les compri. Que se n’ha cansat, d’entendre-les. Que ja en té els pebrots plens. I a elles els fa gràcia com expressa la rendició. I miren els pebrots que estan arronsats després del bany. Va en serio. M’ho dieu o què?  Que què voleu realment?. Els inquireix, ara, seriós. Això,  les enriola una mica més. I les inquieta, perquè han copsat una altra remor de fons.  També d’alguna manera, potser les  afalaga. En aquell prec hi cueja el poder  de l’Etern femení, i encara les fa sentir  el poder antic d’intrigar l’Home i, entendrides, encuriosides davant la seva desesperació, li arrenquen el secret.

S’ha enconyat d’una noieta que fa res l’acaba de deixar penjat. I no enténc re, re de re. Ha estat estimant-la,  l’amant indecisa que no ha gosat mai estimar-lo a ple sol, perquè era casada i tenia fills, i una nit volia fugar-se amb ell, i una altra, plorava, perquè mai els deixaria, perquè, de fet, eren la seva vida. I ara sí, i ara no, i ara una pluja de petons i ara esquerpa com una mala cosa. I ell s’hi ha tornat boig. L’ha destarotat.

Dins el quadre Noucentista, la Marina clàssica, la brisa lleugera de la marinada s’ha transformat en un vent més fred. El color turquesa del cel i el mar s’ha tornat maragada fosc.

N’estic molt d’ella. No sé què té. Perquè a vegades em posa malalt. No pot desempellagar-se d’un sentiment, els repeteix que va més enllà de l’erotisme,  tot i que només els ho pot explicar de manera còmica i sexual. Els diu que es mor pel cony de l’amant, que era com un forn encès, sempre disposat a coure’l sencer. Que durant aquell any s’hi havia endinsat i que hi perdia la xaveta de plaer i d’un amor que no tenia fi. N’estic molt d’ella. Repeteix lentament, per a ell. Una frase senzilla que  tal vegada les commou. N’estic molt, d’ella. Però no pot entendre re, re de re, perquè s’ha fet enrere,  de cop? Per què ha deixat de respondre-li els missatges, per què aquell silenci, per què tantes vacil·lacions, tantes pors? És que no em veu prou sòlid. No l’he sabut comprendre. Em sembla que l’he cagat. L’he pressionada.

El comprenen, potser massa bé. Una més que l’altra. Perquè una d’elles, la que l’escoltava amb les mans als malucs, en altres històries ha fet el paper de l’amant indecisa. Ha  jugat, i en el joc, el  foc se li ha escapat de les mans. I després, espantada, s’ha aferrat a la seva vida petita, com una àncora. Sorteja, potser per això, la temptació de condemnar la jove. També brega amb la gelosia que ha aparegut d’improvís, amb la mateixa   transparència rosada d’una medusa. Passa de sentir-te culpable, tu, ara.  Dóna-li temps. No li vagis al darrere. Passa d’ella.

Però  el mar on ell s’ha summgergit aquesta vegada el té tan fascinat, que no en sap sortir. La dona que estava estirada damunt la tovallola i que lluu una mitja cabellera negra,  s’ha incorporat. Com si hagués sentit també el frec electrizant de l’animal translúcid. Calla i se’ls mira seriosa. No entén, diu, per què no la deixa estar. No entén per què no té la voluntat de sortir-ne. I torna a restar en silenci i s’estira de nou. Però el cos no jeu amb la confiança de l’instant passat. Fins que torna a trencar el silenci i, amb els ulls clucs, estirada, els assegura que és ella que no l’entén.  Confessa, amb una veu cantelluda, que no pot comprendre que l’ambigüitat sigui  necessària en el joc amorós.  Si és que no, és que no. Deixa-la, i ja està.

Si escoltes atentament, pots sentir com li ressonen a dins records d’encontres fortuïts, quan li retreien la seva incapacitat per fantasiejar, per embogir. La seva distància. Desconfia dels desbarraments. No, si ets una Reina, una reina de les neus…li diu ell. I ella calla. Li ha dolgut. I reconeix que potser sí, que té raó, que se sent la reina de les neus. Resten en silenci. Aleshores, ella diu que fa mesos que no experimenta cap orgasme. Ha perdut el desig. Se li han assecat tot. Té els llavis ressecs. Diries que  és una deessa, una Atenea, racional, però, ara ha obert els ulls i ha fet un glop de cervesa. Humiteja els llavis. Insisteix: No té desig. I tant li fa. I temps enrere, els murmura, mig encorbada, ella també havia glatit per un amor que la raptés, que li raptés la ment, per poder quedar-se només amb el plaer del cos. Però l’Amor mai es va atrevir a segrestar-la. I ara, tant li fa. Tant li fa, diu, i es torna a estirar. L’altra recorda el que li va passar uns anys enrere. Un orgamse que no s’acabava, que s’encavalcava un amb un altre. Riuen. Però rera la rialla,  hi sona d’una manera lànguida, l’enyorança. Ja fa temps que no el troba a faltar. El dolor ja ha quedat apaivagat. Tot el seu dolor ha prescrit, sembla. Ja no li queden els records que abans eren una fiblada d’enyor. Ja no l’enyora. I a l’aire hi resta una vibració una mica trista.

Han tret garotes encastades en unes roques. Ell està content. Les fotografia amb el mòbil. Posa totes les garotes damunt una pedra plana.  En Dalí en menjava, els diu i ell, que n’és un admirador,  encara no n’ha vist ni n’ha tastades mai. Amb cura les obren amb el ganivet que s’han endut de l’apartament que tenen llogat. Els apareix la carn viscosa de color taronjat i marró.  La dona alta ho tasta primer. Té gust de mar, assegura, és deliciós, els insisteix, per animar-los.  Les tasten. La deesa Atenea, per entendre’ns,  també la xucla amb timidesa. Senten la salabror, el gust una mica amarg i el tacte al paladar d’una suavitat extraordinària.

Si t’esperes,  arribarà el capvespre. El cel encendrà els núvols amb esclats d’aram. I també podràs escoltar amb ells algunes cançons de Tom Waits. Rere la veu rogallosa, hi ha estotjats els laments dels seus dolors, la seva melangia de garota, taronja, i amarga. Es posen a cantar la tornada. Canten i ell s’hi esgargamella, gairebé plora. Els podries sentir des de la carretera. Diries que van borratxos. Si no fossis envejós, sabries veure també com la pena es barreja amb el goig. I podries comprendre que d’una manera tossuda, pueril, marginal els visita, de bell nou, una felicitat que té el cos  d’escates i una cua platejada, esclatant.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació