Garibaldi i la gastronomia mafiosa: ma come si mangia in Sicilia!

9.05.2017

Sicília acull aquests dies dues etapes de l’edició centenària del Giro d’Italia, amb un final d’atmosfera spaghetti western a les rampes de l’Etna i un altre a la ciutat de Messina. Divendres 26 i dissabte 27, una jornada abans que la corsa rosa acabi al Duomo de Milà, Sicília també serà l’escenari de la primera reunió del G7 amb la presència de Donald Trump i Emmanuel Macron. Política i Mediterrània, duet inalterable.

Fa més d’un segle i mig, durant un mes de maig amb agitacions polítiques d’una altra mena, el recalcitrant Giuseppe Garibaldi desembarcava en aquesta mateixa illa capitanejant l’històric Risorgimento, amb l’objectiu d’incorporar-la al nou regne d’Itàlia. Era l’any 1860 i els borbons i els aristòcrates cremaven els últims cartutxos dels seus privilegis davant el nacionalisme modern i la revolució. La voracitat de Garibaldi galopava amb la corretja descosida. Però a Sicília hi havia la Màfia, i aquella gent també volia dir-hi la seva…

Giuseppe Garibaldi

La figura de Giuseppe Garibaldi és una de les més extraordinàries d’un dels segles més fascinants de la història, el decimonònic, en aquest cas pel que fa a la formació de la Itàlia que coneixem. Trobaríem molt pocs comandants militars que, com ell, encapçalessin ofensives bèl·liques decisives per a la creació i la destrucció d’estats, regnes i colònies a banda i banda de l’Atlàntic. El més interessant del cas és que el líder del Risorgimento va lluitar, adés i ara, a favor de la unificació italiana i de la fragmentació sud-americana, sempre emparat en l’ímpetu desbocat del nacionalisme i la llibertat, conceptes reversibles segons els interessos d’uns i altres. Demiürg i cabdill del moviment, l’«heroi de dos mons» entrava en combat a favor de la gran nació italiana i contra els grans imperis colonials. Astut i decidit, addicte a l’aventura i megalòman, Garibaldi també era un amant de la bona cuina, àvid gastrònom de paladar més opípar que refinat, la qual cosa confirma l’evidència de caràcter que explica les seves fetes.

Tornem a posar la història en context: Sicília, 1860. Govern frangible del borbó Francesc II. Segona Guerra d’Independència italiana. Estat de revolta efervescent, Víctor Manuel ensumant el títol de primer rei d’Itàlia… i Garibaldi trepitjant la gran illa meridional decidit a unificar-ho tot després de l’èxit de les campanyes a les regions del nord. Res li feia ombra i Sicília era un gran trofeu de caça, però ignorava que precisament a l’ombra hi havia un seguici d’homes que el sotjaven amb la sang freda dels recaptadors d’impostos: els gabellotti, extorsionadors professionals que alguns ja coneixien com a «mafiosos» i que controlaven el territori amb els mateixos codis i pràctiques que més endavant exportarien als Estats Units. Per ells, l’arribada de Garibaldi al port de Marsala era menys una amenaça que una oportunitat. I van decidir aprofitar-la.

Aquests mafiosos també se’ls anomenava els zii (els oncles) de Sicília, i eren uns experts en el dubtós art del clientelisme, amos i senyors del poder local, intermediaris oportunistes entre l’aristocràcia i els camperols i intendents que s’apropiaven dels béns nacionals confiscats a la noblesa. Una mena de reencarnació del feudalisme medieval. Tot el que volien era aprofitar-se del ressorgiment peninsular gràcies a la correspondència entre els serveis prestats, els favors obtinguts i la llei de l’omertà. Els zii de seguida es van declarar «liberals» i van enviar una delegació a Torí per «oferir» Sicília a Víctor Manuel.

El cert és que la monarquia representava molts avantatges per la Màfia, sobretot perquè era una monarquia parlamentària, ergo, perquè les eleccions eren fàcilment manipulables. Ja ho feien a petita escala: en un referèndum sobre l’annexió de Sicília al Piemont (futura Itàlia), els vots favorables van ser del 97%. Els zii van controlar la consulta amb la impecable eficàcia de l’ordre mafiós. Per pactar amb la monarquia es van reunir amb Francesco Crispi, un ministre del rei… d’origen sicilià. Res casual. Aquest acord els atorgava un paper fonamental en l’establiment d’impostos, el repartiment de la contribució i els nomenaments polítics a l’illa, però Crispi exigia una contrapartida: el cap de Garibaldi.

La famosa Expedició dels Mil, comandada per Garibaldi, arribant a Sicília el 1860

 

Un esquer pantagruèlic

Les conquistes del llibertador van començar a aixecar suspicàcies entre Víctor Manuel i els seus homes, temorosos que Garibaldi dinamités les seves aspiracions amb l’obsessió que tenia per acumular victòries, ocupar Roma i oferir-la al rei. Per què? Perquè això podia provocar una aliança internacional (Àustria, França, Espanya, Portugal) contra Víctor Manuel. Roma era la ciutat papal i no s’havien de cometre imprudències. Garibaldi era com un artefacte explosiu: massa arriscat tenir-lo a prop. Aprofitant que aquella primavera arribava a Sicília, no hi havia res millor que confiar en la Màfia per desbaratar els seus plans. Mentre Palerm, Messina, Catània i Marsala celebraven l’eufòria de la llibertat que posava fi a l’opressió napolitana, els zii anaven construint la seva gran teranyina començant per l’emboscada contra el prohom del Risorgimento. Com s’ho farien? Fàcil: l’invitarien a un banquet que no podria rebutjar.

Garibaldi va caure de peus a la galleda: no podia negar-se a la invitació del poble sicilià, i menys encara si es tractava d’un festí pantagruèlic amb tots els luxes i detalls per honorar les seves gestes. El banquet va tenir lloc a Messina. Mai en tota la història de Sicília s’havia organitzat un àpat d’aquelles característiques; fins i tot es va degollar un toro per segellar l’eterna aliança amb la seva sang. Una exaltació delirant. Els zii van proposar a l’heroi nacional que perllongués una setmana la seva estada a l’illa. Borratxo d’eufòria, de menjar i beure, no va ser capaç de dir que no. Se sentia poderós, confiat, i va considerar que es mereixia una petita pausa abans dels combats que l’esperaven a Roma i als estats pontificis, sobretot si podia gaudir d’uns àpats com aquell. Anticlerical militant, Garibaldi no devia admetre el pecat de la gola com ho fa l’Església.

Una setmana. El temps que van necessitar els sequaços de Víctor Manuel per conduir les seves tropes fins a Calàbria i barrar el pas a l’exèrcit garibaldí. Els piamontesos estaven dirigits per un antic lloctinent de Garibaldi, Nino Bixio, que volia estrenar la seva capitania com a general amb una victòria sobre un personatge tan significatiu com aquell. Garibaldi havia picat l’ham, però va voler entrar igualment en batalla. Tan golut com intrèpid. I d’alguna manera el destí va ser benvolent amb ell: una ferida prosaica al peu al començament d’un enfrontament desigual va evitar el bany de sang. La batalla va ser honrosa, anecdòtica, i Bixio i Garibaldi es van reconciliar. Va ser més el soroll que les nous. Al capdavall, els seus propòsits eren els mateixos. Però l’experiència havia trasbalsat Garibaldi, que va decidir retirar-se a l’anònima i assossegada campanya i aparcar les conteses bèl·liques durant una temporada.

Va creure que oferia Sicília al rei, però en realitat l’havia regalat a la Màfia. Necessitava temps per assimilar la seva jugada, aquell banquet tan deliciós i traïdor que mai podria acabar de pair.

Els zii, per la seva banda, consolidaven la seva particular magistratura, i no trigarien gaire temps a escampar la teranyina a l’altre cantó de l’Atlàntic per estendre la seva influència als Estats Units, on Maranzano, Masseria, Luciano, Bonanno i companyia propagarien els usos i costums mafiosos amb un èxit sagnant, víctimes per parar un carro i enfrontaments constants amb altres clans de l’hampa. Usos i costums de bergants i galifardeus que tenen la devoció per la gastronomia, no cal dir-ho, entre les seves prioritats.

Charles “Lucky” Luciano

 

El menú del banquet

Aquest és l’àpat a prova de gastrònoms i gourmets que va captivar Garibaldi, contencions prohibides implícites:

  • Pernil fumat de la Conca d’Oro
  • Peix espasa agghiotta
  • Bacallà a la manera de Messina
  • Capons farcits de trufes estofades
  • Cuixa de cabirol adobada amb aiguardent de prunes d’Agrigento
  • Anyell de llet rostit amb oli d’oliva verge de Caltanissetta
  • Coliflors, carxofes i apis escumats
  • Formatges de cabra
  • Cremes
  • Gelats
  • Pastissos
  • Pignolata
  • Pomes escalivades
  • Vins: Bazia i Gebbia molt frescos pel peix; Faro i Corvo, dos vins negres secs per acompanyar les carns; i Marsala a l’ou per les postres dolces.

Un excés descomunal. Anche per Garibaldi.

——————————————————————————————————————–

Bibliografia: Garibaldi in Sicilia (George M. Trevelyan), Neri Pozza. Venècia, 2004; Memorias de Garibaldi (Alexandre Dumas), Biblok Book Export. Barcelona, 2014; La Mafia se sienta a la mesa (Jacques Kermoal, Martine Bartolomei), Tusquets. Barcelona, 1998.