Gara

4.08.2012

En Carles Osti, el mestre, no sabia què fer. En els últims 25 anys mai havia estat tan angoixat, ell que era tota una institució en el món educatiu, que havia estat director de dos instituts i que havia publicat 10 articles sobre família, escola i fracàs escolar, entre altres temes. En les altes esferes, la gent l’anomenava Don Osti.

Estava confús i astorat. Ell era basc, vivia a Sant Sebastià, portava txapela i barba blanca, un color que havia anat adquirint amb el pas del temps. Aquell dia, tot semblava normal però, de cop i volta, la lectura entre línies d’un article del seu germà publicat a la secció d’història del diari “Gara” li va fer adonar-se que l’oncle de sa mare, aquell jardiner que es deia Iñaki Iturriega i que havia treballat al Guggenheim, era sospitós de l’assassinat de l’amo d’una botiga especialitzada en material d’oferta per a motoristes anomenada Eskerri Casco.

En Carles sabia que el fet de saber que l’Iñaki era sopitós d’homicidi era perillós. Per tant, volia ser discret i no dir-ne res a ningú. Havia de prendre mesures de seguretat.

En aquell moment d’angoixa, en Carles tenia molts dubtes, el primer era com donar la notícia a la seva mare, que ja feia un parell d’anys que se n’havia anat a Sardenya, un cop jubilada. De fet, en Carles sabia que el fet de saber o no si l’oncle de sa mare havia assassinat aquell botiguer no li importava gaire. Però preferia saber-ho, per si de cas. No gosava, però, demanar-ho directament a l’oncle de sa mare.

El que sí que podia fer era fer publicar un article o una notícia relacionada amb el tema al diari. Sí, sí, així ho faria. Li ho demanaria al seu germà Víctor, que col·laborava amb el diari “Gara”. En Víctor, sempre atent a les exigències dels seus parents, va escriure, en un tres i no res, una notícia que deia:

“Un mestre d’una escola de Sant Sebastià reconeix que l’oncle de sa mare ha assassinat un botiguer de la ciutat a causa de la gelosia. El mestre esmentat ha volgut mantenir l’anonimat, per por a possibles represàlies. Ell mateix ha explicat, fil per randa, a la nostra redacció tots els detalls de la fugida del seu parent llunyà amb l’exparella de l’amo d’una botiga de motos el cadàver del qual va ser trobat el passat dia 13 a uns dos-cents metres de la sortida d’emergència de l’estació de tren que regentava un perpinyanès anomenat Lluís. De resultes de la fama assolida arran d’aquest cas, el mestre ha hagut de refugiar-se durant una temporada. Ha decidit, mentrestant, escriure una novel·la per desemmascarar l’autor del crim, però no ho pot fer a través d’al·lusions directes, així que creu que el millor que pot fer és inventar-se un protagonista que també sigui mestre d’una escola de Sant Sebastià que vol desemmascarar un parent llunyà que és criminal, però l’única manera que té de fer-ho és escriure un relat similar, el protagonista del qual hagi d’escriure un relat per comuniar quelcom”.

Segons la notícia del diari, el mestre ja havia començat a redactar la novel·la, que començava així: “El cambrer del Lizarran està molt trasbalsat arran d’una notícia que ha de dir a un dels seus millors clients, però no sap com fer-ho i, després de pensar-hi molt i molt, considera que la millor solució és escriure una nota amb una al·lusió a un fet semblant al que està vivint, però força diferenciat, per si de cas. És a dir, que el protagonista sigui un cambrer que, per no afrontar directament el problema que se li presenta, escriu una història semblant i l’amaga sota el tiquet de consumició del senyor Jon Iturrai, un client fix de tota la vida que, des que sap que el cambrer té un xalet amb piscina a Canet de Mar, sempre li fa la gara-gara”.