Fum als ulls

13.08.2012

Les quatre amigues van decidir emprendre aquell road trip per la Costa Blava per animar la Nora. S’havia esfumat aquella dona voluptuosa, sinuosa i alegre, ara convertida en un sac d’ossos. Acostumava a moure’s d’aquí cap allà, neguitosa, assedegada, escopetejada per culpa de la percepció del pas del temps. Sempre tant voraç del gaudi i la vivacitat i, de sobte, tot ella era silenci i resignació. Aprofitant les vacances tedioses d’agost, les seves tres millors amigues la van arrossegar fora de la multitud com una nena petita quan marraneja, la van empènyer com el primer paràgraf d’una novel·la.

-Com portes el llibre, Gala? – va preguntar-li la Marina, mentre amb el mòbil li escrivia un missatge a la seva filla de deu anys.

-Gens bé – deia ella, mirant per la finestra –. Sent sincera, fa un any que no escric res de profit. Ja no sé què fer…

-Pots començar per la meva història, si vols – va respondre la Nora amb un fil de veu, abaixant la mirada cap a la panxa.

La Gala li va allargar la mà, sense dir res. Es trobaven prop de Roses, totes miraven cap a fora i la Nora va baixar la finestra per ensumar l’aire salat que li estimulava l’esperança i també la malenconia.

Un cop a l’hotel, després de forces hores dins el cotxe, la Gala de seguida va sortir de l’habitació per poder fer un tomb sola. Després de dos anys, retornaven a aquella mansió excèntrica i luxosa que s’enlairava enmig d’un bosc frondós, del no-res. Era de nit i això la feia sentir encara més desemparada. Va anar fins al vestíbul, tot decorat amb espelmes i mobles d’antiquari, amb una remor de fons de música clàssica, i es va asseure en una petita sala d’estar a prop de la recepció buida i va aclucar els ulls. No podia suportar el plor de la Nora ni els intents desesperats i patètics de les altres per consolar-la. De sobte, va sentir que algú es movia per la sala annexa i xiuxiuejava:

-No hauríem d’haver tornat. Creia que tornant aquí recuperaríem el que havíem perdut pel camí. A vegades intentar refer-ho no té cap sentit – va dir la dona, mentre la veia obrir la porta de la terrassa i s’allunyava, tot parlant per telèfon, fent que la Gala ja no sentís res més.

Aquella nit, unes burilles van encendre un gran foc al bosc. Els hostes van ser traslladats a un refugi a pocs quilòmetres de l’hotel, mentre esperaven ser evacuats per la Guàrdia Forestal. Mentrestant, la Carolina, sempre tan calmada, es mossegava les ungles i mirava insistentment el rellotge. La Marina, com a bona mare, no deixava de repetir “sabia que no havíem d’haver vingut, ja us ho vaig dir” i la Nora tenia la vista perduda. Al costat d’una vora de foc falsa es trobava la dona de la conversa telefònica de la nit anterior. Recolzada a l’ampit de la finestra es mirava el marit amb una mescla de devoció i temor i ell s’allunyava cap a la porta, tot parlant per telèfon. De sobte, la Marina va trencar aquell silenci:

-Noies, aprofito aquest moment per dir-vos una notícia bastant negra també… Em divorcio del Manel – va deixar anar, freda, guaitant-les una a una-. Ell es creu que és per un altre home i va ben equivocat. La qüestió és no tenir responsabilitats, ja no dic la culpa! L’orgull ens perd, en general, no creieu? Pocs reconeixeran les seves culpes…

-Marina, no t’embalis. Ens deixes bastant bocabadades, em sembla – va dir la Mar, frenant aquell torrent de paraules.

-T’estàs veient amb algú, Marina? – va interrompre la Gala, molt natural.

-Sembles ell, dient això – va dir, somrient amb un deix de menyspreu, i va restar pensativa uns instants-. Més o menys. De moment, no gaire seriós, tot plegat.

-Sí, ja veig, ja… – va contestar la Gala, amb un somriure sorneguer-. I no li ho has dit al Manel?

La Marina, amb una ganyota amarga, va respondre:

-Hi ha coses que com els Reis Mags, saps? Només em sap greu per la petita Maria…

Es va fer silenci i després va començar un debat animat sobre les veritats i les mentides. La Gala va decidir aixecar-se i sortir a l’entrada. Des d’allà veia una columna de fum i sentia les sirenes dels bombers. No trigarien en marxar d’allà, esperava.

-Quina ironia – va dir la mateixa dona del telèfon de feia unes hores, aixecant el cigarret que tenia entre els dits, que li tremolaven lleument.

-El fum atrau el fum.

-Sí, com els problemes. Mai vénen sols – la va mirar fixament –. Perdona, no he pogut evitar sentir-vos. És valenta la teva amiga, que ha deixat el marit, i tenint una filla!

-Jo crec que és una covarda – va replicar la Gala, de sobte enfurismada amb la Marina. No s’atreveix a dir-li al seu marit la veritat. Ha jugat amb avantatge, i a sobre es quedarà amb la nena.

-Vaja, sí que és amiga teva…

-Sí, bé… – es va quedar pensativa-. A vegades m’envalenteixo. Però m’aprecio el Manel i em sembla injust, tot plegat. La meva amiga sembla que no en té prou amb una bon marit que l’estima i una filla i una bona feina… És molt més del que tenim la majoria, avui dia. I, a més, d’aquí dos dies voldrà tornar.

-A vegades les coses no són tan fàcils. Ni mantenir una relació insostenible ni deixar-la, i encara menys rectificar – la dona va fer dues xuclades seguides al cigarret –. Perdona de nou si m’he posat on no em demanaven.

-No et preocupis.

-És que estic en una situació similar… I no sé què fer. El primer cop que vam estar junts va ser aquí i l’he portat per revifar la nostra relació, però fa temps que no veig cap gest per part seva i potser ho hauria d’anar assumint… Però són quinze anys junts i clar…

-Entenc – va fer una pausa –. Nosaltres també hem vingut per refer l’amistat entre totes – va mirar cap els grans finestrals, veient les seves amigues discutir a la sala d’estar.

-I com us està anant? – es va encendre una altra cigarreta.

-Està clar que mai tornarem a recuperar el que vam tenir. La filla d’una de les meves amigues li agrada molt Aladdin i diu sovint aquella frase de: “Situaciones desesperadas requieren medidas desesperadas” –La Gala va somriure amplament, i la dona també-. Això és el que ens ha passat. Desesperades, hem cregut que podíem recuperar coses que ja hem perdut: una el marit, l’altra el fill… jo la inspiració. Només una, la Carolina, té una vida com una bassa d’oli, i me’n alegro per ella.

-Però potser hem de creure que es pot arreglar, si es lluita i si algú t’importa, no creus?

-No n’estic segura. Només sé que des que no puc posar a lloc les lletres, res té sentit. I sembla ser que no sóc l’única a qui l’hi passa.

De sobte, van veure entrar uns guàrdies forestals a corre-cuita i, sense dir-se res més, van apagar els seus cigarrets i es van reunir, una amb el marit i l’altra amb les amigues, amb els ulls vermellosos i lluents i fent olor de fum.