Un únic poema

4.02.2012

El proper dia 9 de juliol a les 22h de la nit a l’Ateneu Barcelonès Ester Andorrà, Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell i Joan Todó, amb la col·laboració de la LaBreu Edicions, volen retre homenatge a un dels grans poetes contemporanis, Francesc Garriga, que va morir el passat 4 de febrer mentre dormia. A continuació, Marc Romera fa un retrat del poeta i de la seva obra.

Francesc Garriga al Palau de la Música  |  Foto d’Ester Andorra

 

El setembre de 1959, en un article a la revista Alba, de Sabadell, sobre el primer llibre de Francesc Garriga, Entre el neguit i el silenci, Pere Roca afirmava que “el llibre és, en realitat, un únic poema, amb concatenació interna evidentíssima i…”. L’any 1973, al pròleg de Paraules cap al tard, quart llibre publicat de Garriga, Joaquim Arenas conclou que “tot el recull poemàtic ha estat treballat com una sola idea global”. Parlem de dos llibres que es porten catorze anys, però si agaféssim el Foc nostre, somni…, de 1960, o el Paraules, de 1962, podríem confirmar aquesta idea de la unitat absoluta del llibre, que també resulta evident, quasi vint anys després, en els posteriors llibres de Garriga (Els colors de la nit —1990—, Setembre —1992— i Ombres —2000). La unitat de cada recull sembla apuntar cap a un concepte de poema únic, poema que s’articula a través de les pàgines del llibre com es podrien articular els capítols d’una novel·la i que acaben en una història única, un únic propòsit, un únic poema.

Aquest caràcter únic de la poesia de Francesc Garriga no només defineix l’estructura dels seus llibres. També el seu llenguatge podria qualificar-se d’experiència única en l’àmbit de la poesia contemporània. Pocs autors hi ha, coneguts i desconeguts, i volem dir justament coneguts i justament desconeguts però també injustificadament coneguts i injustament desconeguts, que presentin unes credencials identificatives tan clares i evidents com Garriga. I és que la poesia de Garriga, per poc que s’hagi llegit Garriga, s’identifica al primer vers que es llegeix com a poesia de Garriga, encara que no se sàpiga que s’està llegint Garriga. I això passa perquè Garriga és dels pocs poetes contemporanis que ha estat capaç de trobar, de crear, un llenguatge propi que l’identifiqui i que el faci diferent de tot el pòsit de ferralla poètica que s’acumula en la massa excessiva de versets editats en aquest país.

L’originalitat, involuntària, de Francesc Garriga és fruit d’un cúmul de circumstàncies que l’han dut a la diferència i, per aquest camí, a dut els estaments, les patums, els mandarins, els lectors, els crítics i les capelletes a una mena d’indiferència condescendent que durant molts anys ha fet el que ha pogut per ignorar-lo. Garriga no pertany a cap generació que no sigui la de la coincidència cronològica, que no és argument suficient per generacionar. Els referents literaris formatius de Garriga no tenen res a veure amb els referents literaris de la majoria dels seus contemporanis, el seu pòsit inicial de lectures provenen de la literatura hispànica, dels clàssics grecs i llatins i de les lletres germàniques, però també hi ha autors d’altres literatures que són llegits molt abans que arribin aquí i que es posin de moda gràcies a les traduccions. Les circumstàncies vitals de Garriga calciguen rutes impensables, i, massa sovint, la seva tasca pigmaliònica l’ha dut al desinterès per la creació pròpia en benefici de l’eclosió d’incomptables deixebles en diversos camps creatius, sempre amb l’esperit crític i mai amb la carícia afalagadora amb que altres es guanyen la complaença dels seus falsos protegits.

La diferència desorienta, però. Molts lectors, davant d’un primer encontre amb el llenguatge de Garriga, se senten despullats perquè no troben referents on agafar-se. La simplicitat del seu vers, de la seva expressió, la seva sintaxi, sovint trencada a favor de la imatge o de la simplicitat clara d’allò que vol dir, despisten aquell que voldria comparar per poder valorar. Però d’avorrits imitadors de Ferrater, frustrats aspirants a Riba, castigats recreadors de Celan, envalentits renovadors de Carner, onanistes plagiadors de Foix i grupets d’amics que s’imiten a si mateixos, de tot això, ja n’hi ha prou amb el que hi ha, i a Garriga només se’l pot menjar com es menja Garriga, és a dir, sense posar-hi sal ni aromatitzants que el justifiquin, i enfrontant-se al poema tan despullat com el poema s’exhibeix davant del lector.

I dic poema, perquè malgrat estar parlant del darrer llibre de Francesc Garriga, estem parlant del poema de Garriga. Aquests poemes que semblen ser cada un dels llibres de Garriga i que, si en fem una lectura global, tenint en compte el pas del temps i les seves circumstàncies, ens adonarem que cada llibre de Garriga no és un poema sencer, sinó que és una part d’un poema, un poema molt llarg, unitari, que encara està per concloure i que a poc a poc es va depurant, un poema que en aquest darrer llibre que tenim a les mans assoleix el seu grau màxim de purificació. Pocs poetes treballen el vers com el treballa Garriga, maltractant-lo a base de treure-li tot el que no sigui essencial, extirpant-li extremitats i òrgans que no li siguin vitals, i deixant-lo en una mena de respiració assistida que s’assembla molt al silenci. El seu llenguatge, sempre despullat de retòrica però cada vegada més despullat de retòrica, està arribant a un punt en què quasi és només esquelet, un esquelet amarg, cada vegada més agre, amb aquesta agror que prové de la solitud i del pas del temps i del pas de tantes altres coses, una amargor àcida, però, amb aquell punt d’acidesa que permet, cada vegada més, un distanciament, una ironia, que ens el fa molt més universal que quan, el 1959, començava aquest llarguíssim poema. Benvinguts, doncs, als nous versos de l’únic poema de Francesc Garriga. Després d’això ja només ens quedarà mossegar llimones, però són massa verdes, encara.

Text de presentació del Poeta d’Honor al Festival de Poesia de Sant Cugat 2012.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Retroenllaç: l’escorça, la serp; l’escata, la branca (Francesc Garriga reloaded) | A redossa…

  2. Marc: En aquest text fas un retrat impecable d’una poesia genuïna, la de Garriga, do de molt pocs, com dius. I com que obliga a situar-se en unes altres coordenades i a pensar des d’una altra visió, la mandra ha fet que se’n parli poc. A mi personalment m’agradava el seu llenguatge despullat de retòrica, amb imatges potents.

  3. L’essencialitat de la poesia d’en Francesc Garriga ens acompanyarà sempre i els seus poemes seran nostres fins a la fi de la memòria. Això és el que ens queda després de pensar en tot allò que encara ens havia de dir i ensenyar.

  4. Gràcies Marc per aquest, ara, record de Francesc Garriga. Poeta i persona generosa. Gràcies.