Forever Young

10.09.2012

Acabades les vacances, torno a Núvol a escriure tonteries sense interès. Contràriament, he intentat passar l’estiu llegint coses que sí que ho són, d’interessants. Per exemple, el número de juny de la revista Avenç. Al seu article mensual a la publicació, l’escriptor Jordi Puntí teoritza sobre “La desaparició de la infantesa”, un assaig  de Neil Postman on, pel que he entès, el sociòleg nord-americà advertia que les influències de la cultura pop: música, cinema, televisió, videojocs… a la societat ianqui estaven provocant que cada cop els adults tinguessin comportaments propis d’infants. Vaja, que els majors d’edat actuessin com uns idiotes.

Això em va recordar una conversa que la meva dona va tenir amb una de les seves millors amigues amb la que, com sóc un paio extremadament irat, fa temps que no em parlo. Un dia que a casa meva sonava The Clash, però sense saber ella qui era Joe Strummer, aquesta dona ens explicava que cada vegada que va a la perruqueria es gasta no menys de cent euros, i afirmava convençuda que en la seva joventut, no tan llunyana, ella havia estat punk, però que seguint l’inevitable camí de la maduresa ara escoltava Luis Miguel. Una evolució que, tot i separar-nos no més de tres o quatre anys, segons ella nosaltres també acabaríem experimentant.

Esatava encanonant-me amb una Smith&Wettson Magnum 357 -la pistola que feia servir Clint Eastwood quan interpretava Dirty Harry (una d’aquestes referències de cultura pop que ens fa ser adults inútils)-, quan vaig pensar que sí, que potser la millor amiga de la meva dona amb la que no em parlo, en la seva adolescència havia estat punk i que per això, per haver escoltat compulsivament els Sex Pistols juntament amb el consum d’altres productes subculturals, ara és idiota. O potser no. Potser l’evolució correcta per ser ciutadans de profit sigui la seva, i l’idiota, per no escoltar Luis Miguel, sigui jo. Sigui com sigui, si mai em trobeu entonant “Por debajo de la mesa”, sisplau, premeu el gatell.

Twitter Oriol Rodríguez: @365d365e

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Estimat Dr. Rodríguez
    Amb 19 anys jo sentia (Nighthawks at the dinner), escoltava (The piano has been drinking, not me) i gairebé em tallava les venes (Blue Valentine) amb Tom Waits. Amb més de 40 el continuo sentint i escoltant (ja no em tallo les venes, ara pago l’IVA que és semblant).
    Què em passa doctor? Era un idiota? Ho continuo sent? O és que no ho he deixat de ser?