Fomentem la lectura o fomentem l’engany?

21.01.2015

Josep M. Aloy planteja en aquest article, originàriament publicat al blog Mascaró de proa, les dificultats que tenen els professors de secundària a l’hora de fer llegir els adolescents i qüestiona algunes lectures que es prescriuen als Instituts. “Hi ha, encara, massa professors que fan llegir sense haver llegit”.

The Fantastic Flying Books of Morris Lessmore

The Fantastic Flying Books of Morris Lessmore

El comentari d’avui és un d’aquells que no hauria volgut escriure mai però no podem ser tan ingenus i pensar que això de fomentar la lectura és sempre una activitat tan dolça com formativa i d’una transcendència capital en l’educació dels nois i noies. A vegades més valdria que alguns dels qui fan llegir es dediquessin a una altra feina menys “delictiva”.

M’explico: a diversos Instituts de Secundària “s’obliga” a llegir el llibre Mi hermana Elba y Los altillos de Brumal de Cristina Fernández Cubas, un conjunt de vuit excel·lents relats no massa fàcils per als lectors poc habituats a llegir. Després de la lectura del llibre —una lectura individual i sovint sense ser ni orientada ni acompanyada ni, amb prou feines, estimulada— es passarà un control —nefasta paraula!— on els alumnes hauran de contestar —sisplau per força— preguntes que tenen sobretot la finalitat d’esbrinar si el llibre s’ha llegit i sobretot si els lectors l’han entès i, potser en algun cas, si s’ho han passat bé llegint-se’l.

Fins aquí semblaria que la cosa no té massa delicte tot i que ja és prou greu fer llegir obligatòriament sense cap estímul ni cap orientació. Però seguim: ara entreu a Google i busqueu el llibre de Cristina Fernández Cubas. Jo ho he fet i he trobat una pàgina on algú, no sabem qui ni amb quin objectiu solidari, engipona un resum de cada un dels vuit relats, breument i sense trencar-s’hi massa la closca i, un cop fet això, ho penja en un acte de servei a la comunitat estudiantil. Pocs dies després, la seva tasca solidària és recompensada —almenys fins ara— amb quinze comentaris d’estudiants que han consultat la pàgina i n’han llegit els continguts.

Els comentaris que hi han deixat són prou eloqüents i no caldrà pas que els comenti. La majoria tenen un mateix tarannà: Amb això aprovo”, “… se piensa la de castellano que voy a leer el libro teniendo esto”; “Graciass!!!!! con esto dejamos KO y fuera de juego al profe jajajaja…”; “Esto si que sirve, mañana a por todas XD”; “Mañana examen jojojo. Mil gracias ^^”. Dos o tres comentaris agraeixen els resums i un o dos en critiquen algun error… No hi ha un sol comentari que hi afegeixi alguna reflexió sobre el llibre o un comentari sobre algun aspecte interessant a partir de la seva lectura.

Ja sé que és una mostra molt esquifida, tot i que prou significativa, però em suggereix algunes reflexions. Per exemple, crec que a molts estudiants és pitjor fer-los llegir per obligació que no pas no fer-los llegir res. Dit d’una altra manera: crec que és millor que no llegeixin que no obligar-los a fer veure que han llegit. S’ha de ser bastant ingenu per creure’s que estàs fomentant la lectura quan en realitat estàs fomentant l’engany i, com a conseqüència d’això, la desaparició, entre els joves, de la lectura com a plaer, com a descoberta, com a creixement personal, com a oportunitat d’obrir debat dins l’aula… Hi ha, encara, massa professors que fan llegir sense haver llegit. Sense ser amants de la lectura. Fer llegir és facilitar i promoure que els alumnes parlin entre ells, debatin, s’esbatussin si cal, i opinin i reflexionin sobre el que han llegit i comparteixin dins l’aula les seves emocions…

En el camp de l’ensenyament encara hi ha massa gent que fa coses sense estar-ne prou preparat, desprestigiant així una professió que hauria de ser de les més dignes, delicades i creïbles i que alguns saben portar amb una enorme dedicació i dignitat. I sort en tenim, d’aquests últims! No sé com entomaríem el fet que ens operés del cor un metge que no està prou preparat per a fer-ho. Però és clar, en el món de l’ensenyament, en el món de la canalla, els errors passen desapercebuts fins i tot pels mateixos que els cometen. Però el futur dels joves se’n ressent, i de quina manera, sobretot quan alguns en comptes de fomentar la lectura, com dic en el títol, fomentem l’engany. Fomenten l’engany entre els estudiants i, alhora, s’enganyen ells mateixos. O potser és tota la societat la que ja ha perdut la capacitat de transmetre l’alegria que comporta llegir?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

47 Comentaris
  1. Totalment d’acord, ara fomenten l’engany. Jo sempre agrairé que em fessin llegir Cien años de soledad, El árbol de la ciencia i Tiempo de silencio. Teníem un professor de literatura (el Sánchez, que encara recordo i m’agradaria trobar) que era un veritable amant del que ensenyava, i transmitia amb passió. Per mi llegir literatura és una forma d’intentar entendre la vida.

    • Gràcies pel teu comentari, Anna Giró.
      És curiós que tots recordem aquell professor que ens va entusiasmar ja sigui amb la seva passió per la lectura o per qualsevol altra matèria. I avui hi continua havent professors que fan estimar allò que ensenyen. Sort en tenim d’ells! Amb la seva passió dignifiquen l’ensenyament. Aquesta és una de les idees que jo vull transmetre amb el meu article.

  2. No puc estar més d’acord. A primer de batxillerat em va tocar empassar-me “Mi hermana Elba y los altillos del Brumal”. Apassionada de la lectura com sóc m’ha sabut greu haver perdut temps llegint obres de les quals no n’he tret res. Amb la de Cristina Fernández Cubas, recordo un gran embolic mentre la llegia i una incertesa de cara a saber del cert els arguments de cada relat -eren històries fantàstiques, alguna fins i tot paranormal que no acabaves de saber què volia dir; ni el professor en va saber treure aigua clara-.
    És una llastima que amb lectures obligatòries com aquesta, els alumnes acabin perdent l’apetit literari.

    • Gràcies, Mercè, pel teu comentari.
      No sé si aquest títol que esmentes -i jo també esmento en el meu article- és adequat o no als alumnes de Batxillerat. Però fins i tot un llibre inadequat es pot fer llegir si el profe l’acompanya i l’il.lumina una mica. Si sap traspassar el goig de llegir i de discutir un llibre encara que els alumnes no l’entenguin del tot…

  3. Totalment d’acord. És una anècdota? potser, però com aquesta, n’està ple. A un dels meus fills, als 12 o 13 anys, li donaren de lectura obligatòria a llengua castellana Un altre pas de rosca, també perfectament inexplicada. Un disbarat tot plegat: primer, els nins difícilment entenien de què anava tot allò i segon, es veu que no hi havia cap autor de llengua castellana que s’adaptàs al currículum del curs. Ho vaig comentar a la professora i em va posar cara de no saber de què li parlava. Més tard, al batxillerat, els criteris de selecció de les lectures obligatòries per a la selectivitat també eren un misteri que tampoc no vaig aclarir. Per exemple, les Balears el llibre de Tusón “Una imatge no val més que mil paraules” era com la l’essència de la literatura: mai no podia faltar i, francament… A més de la bestiesa que és posar 3 llibres obligatoris i demanar l’argument i l’estil a Selectivitat, que se suposa que és un examen per a gent amb una certa maduresa. Aquí he de dir que la meva opinió coincidia amb les dels professors de llengües. En fi, i després seguim trobant estrany que fugin dels llibres com el dimoni de la creu!!!

    • Hola, Antònia Galmés:
      Gràcies pel teu comentari, Antònia Galmés. Toques diversos temes i no sóc jo qui et portaré la contrària. Em sembla que qualsevol llibre és adequat per llegir-lo, comentar-lo, debatre’l i fer que els alumnes, si cal, el destrossin amb arguments sòlids… Penso que “Un altre pas de rosca” és un bon llibre si el mestre (o profe) sap treure’n partit. Aquesta és la principal qüestió, crec. I aquest el tema principal del meu article: si el professional que té la responsabilitat d’ensenyar una matèria ho sap fer bé o seria millor que no toqués aquesta matèria i la deixés per aquells que es deleixen per fer-la bé.

  4. Quina culpidora reflexió. La meva filla està llegint aquest llibre i no la veig gaire entusiasmada, tot i que amb la Celestina o amb Plenilunio també va rondinar, avui li torno a preguntar com va la lectura…li agrada llegir però li agrada triar-se les lectures.
    Tot i que jo trobo que hi ha coses que s’han de llegir per obligació i altres per devoció.

    • Totalment d’acord, Olga: hi ha coses que s’han de llegir per obligació i d’altres per devoció. Però el paper del mestre és intentar reconvertir l’obligació en devoció. Fer que un llibre que ell o un Departament ha recomanat arribi al cor dels lectors, desperti el seu interès, la seva passió i debat participatiu i estimulant… Com més treballem aquesta obligació perquè esdevingui devoció més fomentarem la lectura i tots els seus beneficis.

  5. Por supuesto, comparto la opinión del articulista. No obstante, quiero señalar que el fomento lector no es una obligación a leer. Por tanto, son términos antagónicos y que no pueden ser relacionados a menos que no sea para mostrar al fomento como destructor de la obligatoriedad. Yo he realizado innumerables sesiones de animaciones lectoras y fomento lector y créanme que no se engaña a nadie.

    • Totalment d’acord, Odín: fomentar la lectura s’ha de fer sense enganyar a ningú encara que facis llegir per obligació. És el que he respost a l’Olga: la feina del professional és reconvertir l’obligació en devoció. Si no és així, fer llegir no té cap sentit

  6. Sr. Aloy, em sap greu de dir-li que s’equivoca de diana. Les lectures que vostè esmenta formen part del curriculum prescriptiu establert pel Departament d’Ensenyament de la Generaitat de Catalunya. S’hauria d’adreçar als responsables del Departament. És per tant, a tots els instituts de secundària que s’han de llegir.
    D’altra banda, una mica d’experiència t’ensenya que és ben difícil de complaure el públic juvenil. Sovint, passats els anys, són capaços de valorar amb més justesa els anys escolars.
    La funció d’un professor tampoc no és pas de conformar-se als gustos del jovent, sinó d’intentar fer-los anar una mica més enllà.
    Dit sigui tot això sense voluntat d’entrar en el valor literari de les obres esmentades: Cristina Fernández-Cubas és una autora ben prestigiosa.

    • Afegeixo que són lectures prescrites per als alumnes de 2n de batxillerat, de les quals s’hauran d’examinar a les PAU. Malament si el profesor no les fa treballar a les seves classes!

      • Pere, tu mateix quedes retratat.
        Que Ensenyament marqui el que és obligatori, així com el fet que en tota aula hi hagi almenys cinc “dropos” que no tenen interès per res, no implica que el mestre hagi de dimitir de la seva responsabilitat de fomentar el gust per la lectura entre els seus alumnes.
        Com redimonis pretèn un mestre que els seus alumnes passin les PAU si orienta l’ensenyament com un mètode per sobrepassar obstacles o barreres (com la selectivitat o unes oposicions), enlloc d’orientar-lo com una forma de fer que els alumnes s’enriqueixin?
        El que molt encertadament critica l’Aloy no és tan sols l’existència de lectures obligatòries, sinó també la manca d’empatia que molts mestres tenen amb els seus alumnes, i que tots els que hem estat alumnes hem patit més de dues i tres vegades. Dels vuit mestres de llengua i literatura que vaig tenir al batxillerat, només una transmetia il·lusió per la seva feina. Els altres set, es limitaren a complir el seu expedient sense aportar res de significatiu a la nostra formació més enllà de la matèria que ens donaven. Trist!

      • Molt bé, Pere, pels teus dos comentaris.
        Estem més d’acord del que sospites. L’objectiu del meu article no és criticar a qui recomana i proposa les lectures ni si són lectures adequades o no al públic lector a qui van dirigides. L’objectiu del meu article, em penso, i si no ho vull deixar clar, és veure com els profes fan arribar i fan llegir aquests llibres que algú ha recomanat. Com transmeten la necessitat d’entendre’ls, de comentar-los… Com encomanen el cuquet de la lectura, la passió per les paraules, l’interès pels personatges, els conflictes que s’hi narren… Per “disfrutar-los” i recrear-los conjuntament, malgrat tot.

        • Si és així, estem molt d’acord. És evident que no es pot abandonar els alumnes a fer una lectura sols, sense acompanyament del professor. I encara més si la lectura en qüestió és complexa i, potser, no prou adequada al seu nivell o edat.
          Salutacions

  7. Per descomptat, la qualitat de la literatura que fem llegir als nostres alumnes adolescents és ben important. I, malgrat que el concepte “lectura obligatòria” no deixa de ser, com a mínim, paradoxal, també és cert que més important que el “què” potser ho és el “com”. Per això crec que la part més rellevant d’aquest article és la que fa referència a la manera com encarem, presentem, “treballem”… les lectures, siguin obligatòries o no. De fet ens hauríem de plantejar com és que joves que són bons lectors (i lectors de totxos que, a sobre, formen part de sagues), que en tenim a les aules de secundària, no tenen cap interès per lectures que els proposem, sovint ben esquifides en extensió (però molt substancioses, és clar). De fet, mai no hauríem d’oblidar que ben poc podrem ensenyar allò que no estimem: algú va dir que la literatura no s’ensenya, es contagia. I amb exàmens, resums, qüestionaris… podem contagiar moltes coses, però dubto que contagiem res semblant al gust.

    • Gràcies, Andreu! Tens tota la raó. Obligació i lectura són conceptes paradoxals. En tot cas, hem d’obligar al principi per després anar encomanant, com dius molt bé, el gust i el plaer de llegir allò a què els hem obligat. I és ben cert que la part més rellevant del meu article és “denunciar” la poca traça d’alguns profes a l’hora d’acompanyar, d’estimular i d’incitar a la lectura i provocar, és clar, que els alumnes vagin a internet a copiar i enganxar comentaris que no sabem ni qui els ha penjat i que els permet no haver de llegir el llibre. Incomprensible. És evident que no tinc cap intenció de generalitzar (només faltaria) i que reconec que molts professionals ho fan amb una excel.lent habilitat i dignitat.

  8. Felicito Josep M. Aloy per la valentia d’aquest article, que subscric plenament. Sóc professor de llengua i literatura i comparteixo amb ell la crítica constructiva i necessària que fa a “Fomentem la lectura…?”. Com a coneixedor directe de les deficiències que ell posa sobre la taula i amant de la lectura, recolzo la seva reivindicació d’un bon nivell lector entre el professorat (sobretot del de lletres) i per tant la millora en la qualitat docent. Recomano la lectura (o relectura) de “La lectura i la vida” d’Emili Teixidor, molt recomanable especialment per a tots els docents. Hauríem d’encomanar la passió lectora als alumnes i a les noves generacions predicant amb l’exemple.

    • Llàstima de tanta demagògia fonamentada en la ignorància i el menyspreu de la professió docent.
      No hi veig crítica constructiva enlloc.
      Tots estarem d’acord que cal fomentar l’interès per la lectura. El problema és com s’aconsegueix. No és pas tasca fàcil! Ni hi ha, per tant, receptes màgiques basades en la simplificació o en l’insult.

    • Gràcies, Eloi, pels teus comentaris. Hi estic d’acord. I m’agrada que recomanis al professorat -i hi afegiria els pares i mares-, el llibre de l’Emili Teixidor, “La lectura i la vida”. Deixo aquí mateix l’enllaç a un article del meu bloc on parlo precisament d’aquest llibre:
      http://mascarodeproa.blogspot.com.es/2012/12/la-lectura-i-la-vida-de-lemili-teixidor.html

      També toques un tema molt interessant: cal que els docents llegeixin, i no només els professors de Llengua i Literatura. Cal que el llibre estigui sempre present en l’entorn dels joves. I a casa, cal que els pares comparteixin algunes lectures amb els fills i les comentin i es traspassin les impressions i les emocions. Com la cosa més natural.

  9. En aquest país només s’excel·leix en una cosa: l’analfabetisme. Per a això tenim els millors professors. Finlàndia ens envejaria.

  10. No conec aquesta escriptora però quan a primer de BUP ens feien llegir “la família de Pascual Duarte ” de CJC, entre d’altres escriptors, no crec que m’inculquessin la voluntat de llegi, snio que ens feren agafar una mena d’anticossos contra le laiteratura. Potser ara tornaria a llegir el QUixot per plaer, però no per força. La resposta és clara: no es fomenta la lectura en esperit crític. Es fomenta l’engany d’allò que s’ha llegit..

    • D’acord, Joan Soldevila. Provocar que uns alumnes agafin anticossos contra la lectura perquè el mestre (el seu mestre!) no es preocupi d’encomanar-li la passió i l’interès és gairebé un acte delictiu perquè està matant totalment una possibilitat de créixer i de disfrutar amb les paraules a un col.lectiu que tot just comença a adquirir-ne l’hàbit i el costum.

  11. El senyor Aloy té tota la raó.
    A mi em commou i m’emociona comprovar que encara hi ha gent que parla de lectura i literatura a l’ensenyament. De fet, de tant en tant es troben alguns -pocs!-profes i mestres que llegeixen, que s’entusiasmen llegint i fent llegir, contagiant la passió de viure moltes vides, de sentir intensament i conèixer mons nous. Aquest és el goig que experimenta el que ensenya a llegir, a entendre, a reflexionar, discutir, pensar i avançar amb els bons llibres.
    Però tot això, amics, està proscrit, a l’ensenyament. I si no ho han clausurat del tot (ja hi van, ja…) és per la cosa del país i la llengua que els fa de bandera, quan convé, i perquè tenen una certa por de ser els primers. (Vegeu les humanitats a les universitats…).
    Fixem-nos que la literatura i la lectura, els textos creatius i els reflexius, han passat a ser un “complement” de les classes de llengua (que és l’important, i tant!, oh, sí!, tu dirás…). Es llegeix per fer exercicis, no per viure; per “treballar”, per omplir temps i papers, no per gaudir i pensar. I es fan fer treballs escrits, ridículs, qüestionaris patètics, per cobrir l’expedient. El que convé és fer “emprenedors”, gent “útil”, “pràctica” i no somniatruites!!!
    A part d’això, després de gairebé 40 anys a les aules, no m’he trobat mai, però MAI, ningú realment interessat per saber què llegia amb els alumnes ni com ho feia. Ja no diguem inspectors o autoritats, que fan gala d’un analfabetisme literari ( i doncs: humà) més que destacable, que els acosta molt a llocs preminents de la societat, des d’on exerceixen i legislen amb alegre ignorància, només FENT ÚS de la cultura escrita per fer cites o lluir.
    Sí, amic Aloy, es tracta de mentir. El sistema vol fabricar súbdits, no ciutadans. El que interessa és tenir la joventut fermada, ocupada, tancada, controlada dins dels centres, el que s’hi faci, el que s’ensenyi, és ben igual. (Als centres “dels bons” ja tenen cura d’ensenyar; els altres guarden i, si hi ha algú que hi ensenya alguna cosa, mira…).
    No cal fer res, doncs, el que es demana (i la burocràcia ho fomenta) és que sembli que es fa.
    No cal que sàpiguen comprendre un text, ni un autor, ni unes idees: el que cal és que diguin que les coneixen, que sembli que en saben.
    I tan fàcil com és explicar i compartir l’entusiasme que un sent, amb la gent jove!! (Però la cosa vol feina i mooooolta lectura… I decència).
    (Disculpeu la vehemència)

    • Totalment acceptada la teva vehemència, Antoni, i molt agraït pels teus contundents comentaris.
      Tens molta raó i crec que el món de l’ensenyament necessita un revulsiu i l’àmbit de la Literatura encara més. Treballem amb persones i les hem d’ajudar a créixer per tal que vagin construint-se una personalitat crítica i madura. I la lectura és eina fonamental. Hi ha molta feina a fer i cal fer-la. No podem tirar la tovallola. Cal anar insistint i el meu article, bastant carregat també de vehemència, pretén precisament ficar una mica el dit a la llaga..
      No oblidem, però, que encara hi ha un bon grapat de mestres que fan molt bona feina. Hi disfruten ells i fan disfrutar els seus alumnes. Jo en conec bastants. I els admiro!

  12. Parla d’una lectura prescriptiva de Batxillerat, de la qual els alumnes seran examinats a les PAU. Els professors fan el que el que han fer, preparar els seus alumnes i treballar-la. A banda d’aquest “detall” penso que la crítica generalitzada al professorat no porta enlloc. Aprofito per agrair als mestres i professors la seva tasca.

      • Pere, no puc creure que et quedis amb la idea que generalitzem quan parlem del foment de la lectura. En el meu article dono per fet, i ho deixo clarament escrit, que hi ha un bon grapat de professors que treballen -treballeu- amb una gran dignitat i professionalitat. I si denuncio algunes males pràctiques són les d’aquells -més dels que ens pensem- que amb la seva rutinària manera de treballar, la seva poca sensibilitat i la seva poca habilitat per entusiasmar els seus alumnes, desprestigien precisament els que intenten fer-ho bé.

    • El tema no és què llegir, és com fer-ho!. I està clar que si envies una lectura per ser llegida a casa i que facin un treball… els que habitualment llegeixen, la llegiran, la resta es perdran pel camí. I la voluntat d’un mestre/professor quina és? perpetuar les diferències que ja hi ha entre l’alumnat? o bé permetre que tots avancin respecte el seu punt de partida?

    • Em sembla que no faig cap crítica generalitzada a l’àmbit docent. No m’estic de felicitar aquells que fan una feina admirable. Però, alhora, i com a coneixedor de moltes pràctiques bastant pobres i rutinàries, denuncio aquells que no saben fer la seva feina. No poden jugar amb el jovent aquells que tenen la responsabilitat de formar-los.

  13. Perdoneu, no ho havia entès.
    Em pensava que parlava de com fer llegir bé, de si calia fer-ho, de si es vol que es llegeixi bé, de si és adequat el què i sobretot el com, si la finalitat de les lectures (totes?) és saber respondre unes qüestions formals i si s’ha d’ensenyar per sortir del pas i “per complir”.
    Ja dic: no havia entès res.
    E la nave va! Avanti!!!

  14. Totalment d’acord. M’ha agradat molt la paraula “acompanyada” aplicada a la lectura que es fa al centre d’ensenyament. Si hem de dir als alumnes “Llegiu aquesta novel·la per a tal dia” no sé què fem els professors. M’agrada treballar l’obra a fons una obra mentre els alumnes la llegeixen (de fet, la llegim en gran part a classe) i no pas fer activitats relacionades per un tema, per exemple, com proposen certes editorials (allò de “Com que en aquesta novel·la hi surt un ocell, fes una redacció sobre un ocell”). Jo acompanyo la lectura oralment, però he confegit dossiers per a ajudar altres professors. El darrer http:http://www.xtec.cat/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/dcd99f16-8ab6-42e9-9557-5452a1581a53/oleguer_homs_terra_promesa.pdf. I he fet fins i tot un experiment: fer llegir a 1r o 2n d’ESO un conte curt que sé que no ha agradat gens a cap alumne si l’ha hagut de llegir sol (per exemple, “La maleta marinera”, de Pere Calders) i mirar a veure què passa si acompanyo la lectura. El mateix conte els encanta!

    • Gràcies, Carme Vilà, el teu comentari és exemplar i la proposta de lectura que ens presentes, un model a seguir. Val la pena difondre tant una cosa com l’altral. Jo ho faré.

  15. Té raó, els alumnes de secundària (sobretot a partir de 3r) la primera cosa que cerquen,quan hi ha un llibre de lectura, és el resum, la pel.lícula, etc… Això preocupa, evidentment. Una possible solució és la lectura oral a classe guiada i comentada pel professor i el treball per projectes, potenciant la creativitat i afavorint el comentari literari des de la pràctica. El procés és molt més lent, però el profit més gran.

    • Doncs, sí, Sílvia, el procés és molt més lent però molt més efectiu, molt més educatiu i molt més digne.
      Crec que val la pena llegir i rellegir el comentari de la Carme Vilà.

  16. Per què… i fer-los llegir blogs? També és llegir, no?. Segurament per fer el suposat treball han hagut de llegir més blogs i buscar més que no pas havent llegit el llibre!. Si no treballem el gust i l’amor per la lectura, estem perduts.
    No penalitzem als estudiants, donem-los ajudes i ales que els permetin gaudir de les lectures que fan!.
    Les lectures obligatòries no estan penalitzades, però cal treballar-les, cal preparar-les i cal saber-les estimar per poder-ho transmetre als alumnes.

  17. No recordo cap passió en els professors de literatura de BUP (que no vol dir que no n’hi hagués), però sí recordo que El Cantar del Mío Cid amb 13 o 14 anys em va semblar un càstig, i ara amb 37 m’enamora. I que, amb 15, els meus companys detestaven Pío Baroja i a mi em va acabar d’impulsar a escriure.
    Les lectures d’institut són un tràmit per l’asolescent. Si hi entra, fantàstic. Si no, hi haurà més oportunitats.

    • Això és evident. I inevitable. L’escola obligatòria acaba als 16 anys i el batxillerat als 18.
      Podríem instaurar un retorn a l’escola als 35. Molts en traurien més profit.

    • D’acord, Marc: “Si hi entra, fantàstic. Si no hi entra, hi haurà més oportunitats”
      Però a mi el que em preocupa és: Si no hi entra, per què no hi entra? No serà per haver tingut un profe que no hagi tingut l’habilitat d’estimular-lo a la lectura? I, per tant, un profe que no té el nivell d’encomanar el cuquet? Un profe a qui no agrada la lectura? Potser un profe cansat i rutinari? Pot seguir ensenyant a llegir, aquest profe? En tenen la culpa els alumnes de tenir un profe com aquest? Podem quedar tranquils pensant que l’alumne que no hi entra tindrà noves oportunitats? I si no en té cap més, d’oportunitat? Vull dir l’oportunitat de ser un lector format, crític i competent.
      Gràcies, Marc.

      PD. Utilitzo la paraula “profe” amb tot l’afecte. A mi, els alumnes, m’ho deien sempre.
      I utilitzo el masculí per estalvi de paraules. Demano disculpes per les dues coses.

  18. Al meu centre, a la Secundària, les lectures es fan dirigides per un professor de llengua (gairebé sempre) i desdoblant els grups (mentre la meitat de la classe fa biblioteca, l’altra fa laboratori). Es llegeix a l’aula en veu alta i en silenci, es resumeix l’obra i es debat a partir de les explicacions que fa el professorat. És un èxit (segons la majoria d’alumnes) tot i programar Guimerà, Bertrana, Llull, García Márquez, el Lazarillo, Curial e Güelfa… Es tracta que el professorat sigui l’adequat, es preparin les lectures i s’acompanyi els alumnes a descobrir-les amb entusiasme. Penso que tots els centres haurien de prestigiar les lectures donant-los un espai adequat. Sé que no a tots els meus alumnes els agraden les obres que fem llegir, però puc afirmar que tots les llegeixen i que tots en treuen suc (més o menys segons diversos factors, si fa o no fa com a la classe de Matemàtiques).

    • Un comentari molt adient i molt oportú.
      Felicitats Àlex i felicita el professor de llengua.
      Això és dignificar la lectura i fomentar el seu gust entre els joves.
      Felicitats!!

  19. Felicitats per l’article. Més que res per moure a la reflexió. Fer que els alumnes assaboreixin el plaer per la lectura és difícil, fer-ho amb lectures obligatòries també. Gran atzucac que encara ningú m’ha resolt! Recomano, com ha dit algú altre, el llibre del Teixidor, “La lectura i la vida”, amb moltes idees per qui a classe no es vol limitar a impartir autors i obres.
    És imprescindible ensenyar literatura, fer veure als alumnes que la literatura (i la poesia, gran oblidada!) també parla d’ells i de les seues coses! Jo la intento treballar sempre amb alguna cosa que els motive: blogs, twitter, àudios… Segurament no arribarem a tots els alumnes per igual, però estic convençut que molts d’ells, amb els anys, hi entraran.
    I no em puc estar de criticar la decisió d’un polític visionari que va reduir a 2 hores setmanals, a batxillerat, la classe de llengua!! No podem fer malabarismes: gramàtica, fonètica, dialectologia, propietats textuals, repàs d’ortografia, morfologia, sintaxi… i a sobre, temps per a dedicar-nos a les lectures a classe d’una manera diferent. Sincerament, no hi ha temps, si es vol fer ben fet.

    • Tota la raó, Carles, i gràcies pels teus comentaris, tots ben encertats.
      No es poden fer malabarismes, certament i els programadors del Departament haurien d’estimar més la lectura per tal d’entendre que el seu foment entre els joves és un procés que, si es vol fer bé, necessita temps i paciència perquè és un procés doblement dificultós perquè a més d’ensenyar a llegir, amb la lectura formem l’esperit crític dels joves, estimulem el debat a l’aula, els forcem a expressar les pròpies opinions i sobretot els animem a manifestar les seves emocions davant d’un text. Gens fàcil, sense cap dubte, però una tasca apassionant. I això ho han de tenir en compte els polítics visionaris, com dius tu, i els tècnics del Departament.

  20. Subscric plenament les paraules de Josep M Aloy, alhora que també molts dels matisos que han aportat els “comentaristes”. Al cap i a la fi es tractava de fomentar el debat, no, Josep M?
    De tot plegat m’agradaria assenyalar unes quantes idees:
    1.- L’article no fa una crítica generalizada als sector del professorat. Senzillament detecta una situació que es produeix en moltes aules, crec que això és evident. També està clar -i l’article ho esmenta- que hi ha molts ensenyants que, per sort, són bons exemples del contrari que es critica. L’estadística necessitaria un altre nivell d’anàlisi.
    2.- Que el tema de fons no és tant el “Què es llegeix” (hi ha cànons literaris per a donar i vendre) sinó el “Com es llegeix”. I aquí sí que hi ha un debat a fer sobre la metodologia que s’empra per apropar-se a les lectures (siguin obligatòries o no). Ens apropem a la lectura des de molts àmbits (lectura per a aprendre a llegir, per a aprendre d’altres coses -sobre literatura per exemple-, com a plaer…) i està clar que no sempre hi ha aquesta diversitat d’objectius en els plantejaments lectors a l’aula.
    3.- Que segurament passa com amb qualsevol matèria. Quants de nosaltres no vam acabar odiant les mates, o la llengua, o la física, o la música… perquè un mestre/professor ens va posar en situació de viure-la de manera negativa? També és cert que alguns hem tingut la sort de redescobrir amb passió i interès coses que l’escola o l’Institut ens havien fet avorrir. L’element “passió” del docent hi té molt a veure, però també la seva competència com a educador. I aquí topem amb el següent punt.
    4.- Quines polítiques educatives afavoreixen que es produeixi la situació denunciada per Aloy? Més enllà de currículums obligatoris (que òbviament hi han de ser), potser és més un tema de com formem als nostres professors en aquest àmbit.

    Deixeu-me també recomanar un cop més la lectura (aquesta sí, obligada per als mestres i futurs mestres) del llibre “La lectura i la vida” d’Emili Teixidor.

    Sóc mestre de primària i fa molts anys que llegeixo i faig llegir llibres als meus alumnes. Alguns “obligatoris”, en la lectura dels quals, acompanyo -com deia algú-, i d’altres de ben lliures, pel simple plaer de llegir i fer-ho en veu alta -gaudint d’un bon model-. I no en faig cap treball posterior. La meva avaluació està en l’interès que he estat capaç de generar en els meus alumnes. Ja sé que no tots seran grans lectors -tampoc ho pretenc a la vida hi ha d’haver de tot. Només intento que, en algun moment de la seva vida hagin tingut una experiència gratificant i enriquidora davant de la lectura d’un llibre. Ei, i no oblido mai la poesia, l’altra gran damnificada en tot aquest sidral.
    Espero que aquest article hagi servit per a esperonar en la millora de la situació, no tant en la discussió polèmica per si mateixa. L’autocrítica constructiva sempre és una bona eina per a avançar. Gràcies Josep M per ajudar-nos a fer-ho.

    • Moltes gràcies, August, per la síntesi que acabes de fer de les qüestions més importants de tot aquest excel.lent debat. No hi afegeixo res per no repetir el que ja s’ha dit. El teu resum recull molt bé la majoria de les opinions i deixa clarament exposada la problemàtica que es detecta en una part important del professorat a l’hora de fomentar la lectura. Sort en tenim que una altra bona part té les idees més clares i porta a terme una tasca lloable i sobretot digna.