Flors de carnaval

26.02.2017

Flors de Carnaval està publicat a El Carnaval i les seves figures, de Teresa Costa-Gramunt (textos) i Adelaida Murillo (figures). L’edició d’aquest llibre ha anat a càrrec d’El Cep i la Nansa edicions (Vilanova i la Geltrú, 2016). En publiquem un fragment.

Mercè Rodoreda (1908-1983)

 

En homenatge a Mercè Rodoreda (1908-1983) 

L’escriptora és a l’exili de Bordeus. El fum dels canons encara no s’ha esvaït del tot sobre el dolç paisatge català. Oh, sí, la Guerra Civil ja s’ha acabat, alguns fins i tot pregonen als quatre vents que ja és una pàgina per a la Història. Però, en realitat, no han minvat les ganes de matar ni a Catalunya, ni a la resta de la península ni… L’odi entre els germans, les idees que enfronten els humans, s’han convertit en una llefiscosa i densa taca de petroli que ara [1945] també escampa mort, misèria i follia racial amb resultat d’extermini al cor d’Europa.

Malgrat la joventut, els cabells li comencen a blanquejar. La finestra per on veu el cel gris, amb aires de ploure, és petita i els vidres no són gaire nets. L’habitació també és minúscula, a penes hi cap un llit de matrimoni i la taula on escriu. Li ha costat posar-s’hi, tot i el desig (la necessitat?) que té de deixar-se anar en el riu salvífic de l’escriptura. Un dia, amb més de setanta anys, dirà: Si no hagués escrit m’hauria tornat boja.

Flors de carnaval | Pintora: Adelaida Murillo

Van haver de fugir de París a peu. Els nazis, com aire podrit que surt d’una habitació massa temps tancada, també s’havien ensenyorit de la gran metròpoli. El 12 de juny de 1940, ella i Armand Obiols, escapant-se de l’exèrcit alemany, van encaminar-se cap a Llemotges, on la parella va viure un temps. Després vindrien els anys de Bordeus, on es troba ara, malvivint en una habitació llogada. Tants moments de desesper no la deixen escriure. Tanmateix, és en moments de desesper quan escriu.

El braç li fa mal, la mà li fa mal, els dits se li engarroten, se li enrampen. No és de fred, tot i que és hivern i el fred és de neu. És per la tensió acumulada, o pel sentiment de derrota, o també pels efectes del desamor. Fa temps que s’ha acabat l’idil.li amb Obiols, però necessiten estar junts, Déu sap per què. Mentida. Mercè sí que ho sap: estima aquest home, l’estimarà fins al final. L’estimarà fins i tot quan, a la seva mort a Viena, l’agost del 1971, sabrà que mai no li ha estat lleial. En cap moment de la seva llarga convivència ell no va voler separar-se de la seva dona. I al llit de mort d’Obiols, a l’hospital, va saber que el que es pensava que era el seu lloc d’amant, l’únic lloc, ara l’ocupava una dona jove.

Però avui encara és a Bordeus. I intenta escriure* per no perdre el cap. S’imagina que ella -o la seva protagonista- surt d’una festa la nit de Carnaval, tota embolicada amb una capa de seda. Al front hi duu una estrella, que brilla a la llum dels fanals com una copa de cristall. Es cobreix el rostre amb una carota. Com ell, com el xicot jove, molt jove, que troba al carrer i també duu una carota, si bé la seva és ben ridícula. Es posen a parlar. Ella buscava un taxi per anar cap a casa. ¿Un taxi a altes hores de la nit, i justament la nit de Carnaval? Decideixen fer el trajecte a peu. El jove, que figura que va disfressat de sastre, se la mira embadalit. La noia no només va vestida de fada sinó que sembla una fada, de tan bonica com és. Un vestit de fada dóna poder de fada, un poder per canviar les coses, per trabucar destins malfadats, pensa l’escriptora. O no?

Cap al tard fa un fred encara més viu, tallant, però ara la mà que escriu comença a entrar en calor. La noia que l’escriptora imagina, la fetillera, va al costat del seu admirador. Baixen carrer Balmes avall. Però l’encantadora és també capriciosa. I s’enamora d’unes flors blanques, menudes, que veu brillar com fars en un jardí a les fosques. I ja tens el jove, gairebé un adolescent, amb la cara plena de grans, enfilant-se per anar a buscar-ne un pom i desgraciant-se els pantalons, que li deixen, ai, una cama al descobert! La damisel.la viu al carrer Consell de Cent, el camí és llarg. A mig trajecte i negra nit els assalten uns lladres, que els deixen sense ni cinc a la butxaca.

En aquest punt del relat, els protagonistes del conte ja han perdut les carotes i la festa de Carnaval potser ja és un somni, si més no el somni de Mercè, que vol acabar la narració amb un final feliç. Però això és impossible per molt que la història passi abans de la guerra… La fada té son, una son que li comença a tancar les parpelles i s’empara de les cames i dels braços tot deixant-los ingràvids, com el cotó-fluix. Quan la parella arriba a la porta de casa, la noia ja només pensa a dormir i dormir, i s’acomiada del seu acompanyant de nit de Carnaval amb un adéu apressat, tot i que amb un to de veu molt tendre. El noi, amb els ulls encara com plats, la veu desaparèixer com qui veu desaparèixer la lluna… I les flors, on són les flors?

 

*Amb el conte Carnaval, escrit durant la guerra europea a l’exili de Burdeus, l’any 1956 Mercè Rodoreda va guanyar el premi Joan Santamaria.