Fe, culpa i perdó

14.09.2012

Flavia Company

 

Hi ha títols que tenen ressons d’advertència: et trobes davant d’una novel·la que no et deixarà indiferent. T’hi atanses amb curiositat i en poques pàgines ja t’hi has capbussat. I no de qualsevol manera, l’autora de novel·les com L’illa de l’última veritat (2010) o La mitad sombría (2006), ens perfuma ràpidament a la primera part amb Opium i ens aclapara subtilment amb la música del rèquiem de Brahms. I ho sabíem: la contraportada ens indicava que no ens hi posàvem per poc adreçant-nos una pregunta: “és legítim demanar a un moribund que cometi un delicte en lloc teu?”. A l’hora de trobar la resposta dins de la trama, haurem de mirar per un calidoscopi diverses formes de fe, culpa i perdó.

El protagonista, Enzo, un traductor de 44 anys que “recorda millor els llibres que ha traduït que no pas les dones que ha besat” s’enfronta a un càncer terminal. Quatre mesos de vida. Aquest temps és aprofitat per el seu amic íntim, en Víctor, per demanar-li la torna a un deute casual que els manté units: el fet que als vint anys, en Víctor salvés a l’Enzo d’un ennuegament que li hagués causat la mort. Una amistat que barreja l’admiració incondicional, la fidelitat, l’interès i les mancances emocionals de dos homes. Dos personatges que es complementen i que modulen el seu antagonisme per construir una amistat enverinada. La petició del favor últim, que compromet la consciència de l’Enzo. Un deute acomplert que arrossegarà i afectarà a la seva filla, vint-i-cinc anys després. Una herència en forma de carta expiatòria i desesperada que serveix també per introduir en la novel·la altres petites i suggerents històries epistolars. Tot en 217 pàgines dividides en quatre parts de longituds semblants, traç ordenat i repartiment d’intensitats similars.

No apte per a lectors que vulguin una novel·la per passar només una bona estona: d’aquesta novel·la en surts tocat. L’autora domina molt bé els tempos, ens regala grans frases i porcions de dilemes en cada un dels personatges principals: “Les creences eren una font de malentesos, una plantilla que es col·locava sobre la realitat per fer-la casar amb els propis límits”.

El personatge més sinistre, en Víctor, ens presenta un catàleg de valors propis de determinats perfils poderosos que circulen per la nostra societat. Tres perles de mostra per a reflexionar: “és molt millor que la gent et degui favors que no pas diners” o “només escollien els que decidien i que només decidien els que imposaven la seva manera de fer i de veure les coses” o “Si vols alguna cosa, agafa-la. Si no l’agafes és que no la vols prou.”

La novel·la no ens presenta prototips ètics, no salva ni acusa a ningú, i ens dibuixa les paraules del protagonista “el cel i l’infern són al mateix lloc, a dins d’un mateix”. Cap dels dilemes dels personatges ens serà indiferent: el desig de l’Amàlia i en Matías, a l’última part, ens qüestiona la fidelitat i l’amistat interpel·lant a la influència de la nostra voluntat en la passió. L’herència biològica: són les raons de sang prou fortes per endeutar moralment? es pregunta la Berta, la filla biològica de l’Enzo.

Els punts més febles: una carta a la filla que trontolla en el to i un final amb un context massa forçat. Punts forts: d’una banda, les referències a Crim i càstig, de Dostoievski (traducció catalana d’Andreu Nin a Edicions Proa), que són un fil transversal del llibre: el fi justifica els mitjans?, de nou, les grans preguntes se’ns presenten en la quotidianitat de forma descarnada.  D’altra banda, una primera part molt suggerent, capaç de posar-nos en la pell d’una persona a la que li falten poques hores per morir. Les conviccions a debat dins d’una freda habitació d’hospital. La necessitat de resseguir aquella història.

Existeix l’oblit? En aquest punt, els personatges principals desafien una sentència ben trobada que obre el llibre “Tant se val el que facis, robar un cotxe o matar un home, perquè tard o d’hora te n’oblidaràs” de Flannery O’Connor. No hi ha oblit, o com diria Mario Benedetti, l’oblit està ple de memòria.

Que ningú no et salvi la vida, de Flavia Company. Ed. Proa, 2012

Twitter: @carmefenoll