Finale

Narcís Garolera s’ha mantingut fins ara al marge de la discussió que s’ha originat arran del seu article sobre la degradació de la llengua catalana als mitjans de comunicació, publicat a Els Marges. El debat ha estat viu i interessant, i considerem que és bo de tancar-lo amb comentari de Garolera, que és posterior a la darrera intervenció d’Oriol Ponsatí-Murlà, que és qui va propiciar la primera ronda d’aquesta conversa.

Veig que el malentès continua, i per això torno a intervenir en un debat que donava per tancat.

L’article que el va originar, publicat en una prestigiosa revista acadèmica, només pretenia mostrar alguns dels canvis operats en el català d’avui (sobretot en el que fan servir els mitjans de comunicació) en contrast amb els usos lingüístics habituals dels que tenim una certa edat i vam aprendre la llengua de boca dels pares i els familiars (que, a pesar del franquisme, la parlaven amb naturalitat, riquesa i precisió) i la fèiem servir habitualment en la comunicació amb els amics.

Els qui hem superat els 60 anys no vam tenir la sort d’aprendre el català normatiu a l’escola, i tampoc no vam poder escoltar un model estàndard de la llengua que parlàvem, ni a la ràdio ni a la televisió (que encara no havia entrat a les cases), i encara menys al cinema, on les pel·lícules, espanyoles o estrangeres, eren totes parlades en castellà. Però vam aprendre a parlar bé una llengua transmesa oralment de generació en generació, que havia incorporat uns quants castellanismes -sobretot lexicals- que no n’afectaven l’estructura (fonètica, morfològica i sintàctica).

Van passar els anys, i aquells escriptors o estudiosos del català manteníem uns usos lingüístics que, amb poques excepcions, trobàvem enraonats i científics. I aplicàvem als nostres escrits, disciplinadament -amb algunes discrepàncies-, la normativa acadèmica de l’Institut d’Estudis Catalans.

La incorporació del català a l’escola, i, sobretot, la introducció del català a la premsa diària (Avui) i als mitjans audiovisuals (Catalunya Ràdio i TV3) van contribuir a l’establiment d’un estàndard, que no es correspongués amb el català literari, ni reproduís les incorreccions de la llengua parlada.

Avui, al cap de més de trenta anys de la normalització del català en tots els àmbits -públics i privats- de la comunicació, la llengua presenta, en nombre excessiu i creixent, calcs o interferències del castellà que els parlants d’una certa edat no hem dit ni escrit mai de la vida.

Als més grans ens costa, doncs, incorporar a la nostra parla o a la nostra escriptura innovacions lingüístiques que ens sonen a innecessaris calcs del castellà, l’altra llengua dels mitjans de comunicació. I el diccionari normatiu ens ho confirma.

Per això vaig escriure l’article d’Els Marges. Sóc conscient que hi barrejava coses: castellanismes flagrants i neologismes de moda, formes inacceptables i preferències personals… L’article, però, havia d’anar seguit d’un extens apèndix (amb més de 500 exemples), que els responsables de la revista no van creure oportú de publicar, o, simplement, ultrapassava l’espai destinat a la meva modesta col·laboració. Potser aquesta relació, mínimament recollida en l’article, hauria donat una altra dimensió al problema que hi plantejava.

Sigui com sigui, em sap greu no haver-me sabut explicar, i m’agradaria que aquestes consideracions contribuïssin a tancar un debat que, a hores d’ara, ja deu haver deixat d’interessar els lectors d’aquest diari.