Fenòmens de paper

11.02.2017

L’Oliart compartia una arrogància natural amb el prestigi de descobrir nous autors. En el seu catàleg n’hi havia molts que havien passat de promeses a mediàtics de la nit al dia, i aquest era el seu objectiu amb l’Ernest Cardona en presentar-lo com la revelació de la temporada. Però el novell era tan modest que havia titulat la seva novel·la “Fulles de tardor” i els de marquèting el van haver de convèncer: una obra tan potent s’havia de dir “El gegant de l’huracà” i seria presentada com l’inici d’un cicle novel·lístic que fins llavors havia dormit al calaix d’un geni massa discret.

Abans de la roda de premsa s’havien generat tantes expectatives que la sala rebentava. Tot estava perfectament orquestrat, i allà on s’aturava la prudència de l’autor, l’editor creixia fins al paroxisme. Entre tanta loquacitat i el dossier generós que es va distribuir, l’impacte estava assegurat. No va ser fins al final, amb els periodistes bocabadats, que es va aixecar aquell homenet de la darrera fila. Abans de fer ús de la paraula, va passejar pels ulls de tothom un llibre de disseny anacrònic, on s’hi llegia “Fulles de tardor” i E. C. Font. “Potser el senyor Cardona Font ha perdut la memòria, però ja fa tretze anys que un servidor li va publicar aquesta joia”, va informar el senyor Florenci Eroles de la hivernada editorial Punta de Llança, amb la veu ben impostada.

Malgrat l’estupefacció general per algú tan sinistre, l’Oliart sí que el va reconèixer -de les antigues batusses a les reunions del gremi-, però amb una exemplar sang freda va tancar la reunió; el departament jurídic s’encarregaria d’aclarir l’evident malentès. Deu minuts després, al seu despatx, confessava l’acovardit Cardona, que encara es feia el distret, com si no es recordés de quan va caure en el parany d’aquell escanyautors. Però era cert, n’hi havia fet un tiratge de cinc-cents, la meitat comprats per ell i la resta a dormir en un magatzem; això sí, amb un contracte signat per quinze anys. Aquell dia l’Oliart va vorejar l’infart, fins que es va reprimir els instints assassins.

L’endemà la premsa en va anar plena; el gat vell ja havia previst convocar els nois a l’hotel del costat per posar-los en antecedents. Mentrestant la gerència del grup decidia treure’n partit i posava en marxa la segona edició de la novel·la, amb una faixa que advertia: “Un autèntic gegant de les lletres que no admet comparacions”. En paral·lel, encarregava als advocats la intimidació de l’antic editor fins que retirés la demanda per apropiació indeguda. S’ho prometien fàcil, sense comptar que l’home tenia per gendre un jove advocat amb ganes de marcar perfil i una filla que preveia reflotar la rovellada Punta de Llança. Només li calia un esquer publicitari i l’acabava de trobar.

Va ser l’escàndol d’aquella temporada. A anys vista, podem dir que amb final feliç. Ara l’Ernest Cardona acaba de publicar la tercera novel·la, els de la renovada Punta de Llança tenen cua d’autors que hi volen publicar, i l’Oliart, amb jubilació anticipada, disposa de tribuna en un magazine literari des d’on continua profetitzant revelacions i altres fenòmens.