La inspiració

8.05.2012

Feliu Formosa

Crec en la inspiració i no crec en la inspiració. Crec en els resultats d’un esforç basat en el domini de la mètrica i no crec en aquests resultats. Penso que els meus esforços actuals donen uns productes subsidiaris i menors respecte als dos llibres que he escrit. Valoro i no valoro els dos llibres que he escrit. Crec en l’automatisme i no hi crec. No sé si estic a punt de fer un gran llibre, encara que moltes coses s’acumulen dintre meu (el perill dels projectes i de les estructures).

M’atreu una frase del text de Hans Mayer En memòria de Robert Musil: «Per a Ulrich (com per a Agathe) era definitiva la “manca de realitat” –com a profunda desconfiança davant totes les realitats ofertes».

Una altra: «L’absoluta disponibilitat i el moment realitzat s’exclouen mútuament».

Una altra: «La dialèctica fa d’ell una simple paradoxa».

De vegades em desperto a la nit i penso en l’absoluta indiferència que espera el meu primer llibre publicat. Després d’un cert esforç mental, arribo a la conclusió que, malgrat tot, hom ha de fer la trajectòria que s’ha marcat. Però tot plegat és una aventura ben atzarosa. Dic a tothom que no em considero poeta, que sóc inestable i que, així com he passat de la pràctica teatral a la poesia, també passaré a una activitat completament distinta. Això no sé si és veritat. Utilitzo la imatge del malalt o del paralític que, de tant en tant, cal canviar-lo de posició en el llit, per tal que no se li nafri el cos. Així defineixo la posició de l’intel·lectual a casa nostra. En parlàvem ahir amb un personatge encantador, Rafael Subirachs, en un bar de la plaça de Vic. Plovia. Va ser un bon moment, un moment inesperat.

Potser és que, en definitiva, em moc dins la mediocritat.

Enyoro el disc de Marlene Dietrich i els nocturns de Chopin.

Fragment del dietari El present vulnerable, 3 d’agost de 1973.