Farts del CoNCA

16.06.2012

El nou CoNCA, constituït aquesta setmana

 

Prou, acabem-ho. Ja està. Era una bona idea, potser una bona idea escapçada o, tal com està constituïda la política cultural en aquest país -amiguismes i concepcions noucentistes mediocres-, una mala idea. Però cal finalitzar aquesta història de malentesos. El conseller Ferran Mascarell va declarar contínuament que un dels problemes del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts era la manca de transparència en algunes de les seves operacions. L’entitat es negava a oferir els noms dels analistes que avaluaven els projectes candidats a les seves ajudes. Bé, per la mateixa raó, caldria una exposició pública dels motius centrals que justifiquen el nomenament dels sis nous membres del plenari del Consell. Perquè amb Gemma Sendra, Isona Passola, Valentí Puig, David Albet, Mercè Gisbert i Carles Duarte, el CoNCA cau altre cop en un altre error de l’etapa 2008- 2011: La hiper- especialització.

Un perfil com el de Gemma Sendra reforça els coneixements en gestió cultural, però no el caràcter de discussió de continguts globals, de discussió intel·lectual crítica sobre les lògiques actuals de la cultura. No hi ha perfils transversals, sinó un conjunt transversal de perfils. Casdascú ocupant-se del seu àmbit. Què tenen a dir Passola o Puig sobre els centres de producció d’arts visuals? Què sobre el desterrament que sofreix la música contemporània dels nostres grans equipaments musicals? Aquest últim problema el podria avaluar una de les altres designacions, David Albet, responsable del conjunt BCN 216. Però què en sabria ell del problema de concentració editorial que afecta als segells catalans i el monopoli que han organitzat els darrers anys?

Aquestes deficiències no s’han pal·liat amb la reducció de consellers, l’última esperança que quedava per convèncer-se a un mateix que l’entitat buscaria persones amb visions de conjunt -i experiència en l’aplicació de tals visions de conjunt-. Gisbert seria l’únic nom capaç de satisfer aquesta exigència, per la seva experiència en la recerca i com a directora de l’Institut de Ciències de l’Educació de la URV. Amb ella es podria complir una aspiració vella i necessària, responsabilitat d’un organisme com el CoNCA: dissenyar i impulsar definitivament una forta alfabetització artística i cultural en els ensenyaments públics.

També crida l’atenció, però per un motiu diametralment oposat, el cas de Valentí Puig. L’escriptor, en un article a La Vanguardia del 12 de novembre de l’any passat (“Claridad cultural“) abominava amb contundència de la institució que ara l’acull com a conseller: “Per què s’arribà a construir el CoNCA i la història imparable del seu fracàs són un episodi més d’un constructivisme cultural per complet anacrònic [...]. Per això, benvinguda la llei Òmnibus si aconsegueix restringir al mínim o per complet les competències d’un organisme que, com el cas del CoNCA, per definició va néixer incompetent”. Aleshores què hi fa, independentment de la seva vàlua intel·lectual, l’escriptor Valentí Puig en aquest nou projecte?

No és una pregunta que hagi de respondre l’autor de Barcelona cau, sinó el conseller Mascarell. Després de la dimissió en bloc de la majoria de membres de l’anterior plenari -excepte Pilar Parcerisas, única supervivent-, el conseller de Cultura volia fer del CoNCA foc nou. Ara tenim, més aviat, un foc fatu. Apaguem-lo. Que desaparegui i passem ja la pàgina de l’últim gran desengany cultural viscut a Catalunya.