Escoli de l’editar en Bertrana o l’extremitud del goig

1.01.2017

Edicions de la Ela Geminada acaba de publicar Tots els contes de Prudenci Bertrana en un volum monumental. Agnès Prats, que ha tingut cura d’aquesta edició, ens parla de l’experiència de llegir Bertrana.

El jardí de la muralla de la Mercè, l’any 1907. D’esquerra a dreta, Xavier Montsalvatge, Carles Rahola, Eduard Prats, Prudenci Bertrana, Tomàs Sobrequés i Pere Ciurana | Foto: Ajuntament de Girona

Mig per casualitat, mig per una sèrie de rituals propiciatoris que ara no detallaré, no fos cas que algú em robés el truc, tal dia com fa uns mesos em vaig trobar entre mans uns quants llibres de contes de Prudenci Bertrana que calia editar. Uns quants que es multiplicaven exponencialment a mesura que el temps corria més ràpid que no pas jo.

Jo, que no havia llegit sinó un parell de novel·les de misser Bertrana. I la sorpresa no va ser grata, que va ser gratíssima. Perquè anava ortografiant i descobrint, al mateix temps. Vaig trobar-hi el Ruyra de la muntanya, la màgia de l’enfondir-se en la natura, de mirar-la de dins estant i créixer-hi amb uns altres ulls, amb un contacte molt més de tu a tu, dur, nu i cru, «el meu goig viscut en les solituds meves, en el reposar de llargues caminades, quan el cos lassat afluixa els lligams de l’esperit i deixa que ell s’eixampli en un dissoldre’s quasi sacrosant dins el sublim misteri de bellesa que embolcalla el món», i això amb una sensualitat i un embruix, una set i una delícia per mi inèdits en autors d’aleshores. Vaig descobrir-hi la nostra llengua tornada a néixer i amb molts més camins, dreceres, giragonses i precipicis, una allau fecundíssima de vocables precisos per denominar, i bé, cada cosa per son nom. I vinga saltar de diccionari en diccionari.

I amb això ja us he dit natura i us he dit llengua. Per mi Bertrana és això, sobretot, i després molt més. És, també, un contista d’història de la bona, o sigui, de passar-hi per dins. T’agafa de la mà i et diu: té, oita, així és com funcionava tot, així és com érem, i no és com una reproducció d’època vista per un cineasta d’actualitat, sinó que és una visió que et parla des d’allà estant («ço que dic naix de dintre»), en diàleg viu amb els iniciats en aquest contacte directe, que eren els carboners, els caçadors, els pescadors, que la sabien més llarga que els que anaven amb la bandera de la cultura sota el braç. De matinar, d’errar per aquests monts de Déu, de seguir cérvols, perdius i conills escopeta en mà, de barranquejar per penyalars, d’esgratinyar la terra dura, de remullar-se, d’embrutir-se de cap a peus, d’esperar hores i hores sota una figuera, de barallar-se amb els elements, en Bertrana entra en la meravella i ens l’ofereix amb joia, diu la meravella. Diu no, canta. I no desafina. Pinta.

Des del meu punt de vista, esclar. A mi sobretot em fa pensar en el temps que passa. ¿Com pots entendre a fons que el temps passa si no et fixes en el pas de les estacions? O, dit d’una altra manera, ¿com pots acceptar l’envelliment, sense mirar la mort de cara, sense haver tingut entre mans un ésser viu que traspassava? Etcètera. Bertrana és vivència, créixer vivint i adonant-se’n al mateix temps. Aquest adonar-se’n és la paraula que li creix, que li fa l’amor follament. O potser és ell, que fa l’amor amb tot el que veu, en realitat. Sembla que no tingui prou ulls. «I dirigia la mirada a tots indrets, des del meu amagatall, esperant veure una contorsió flastomadora d’aquelles grans soques bonyegudes, escorxades per la destral de l’home, amb nafres pútrides que regalimaven, per la nuesa dels flancs, una saba negra com sang infecta. També em semblava possible presenciar l’extremitud del goig sensualment decrèpit d’una vella alzina abraçada per l’heura, o el bes furtiu d’una corol·la, o la palpitació monstruosa d’una penya».

«I com el sol envaïa poc a poc la roca, me n’anava a fer d’home, és a dir, a cometre petites arbitrarietats, tot pensant en coses inútils, en un altre indret».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Quina àpat més prometedor i que ben presentat… Per llaminers i per golafres! La més bona enhorabona.