La literatura a les aules

15.05.2016

La simple enunciació d’aquest títol segur que fa pensar en el plany desconsolat i els vaticinis apocalíptics, sobretot si, com és el cas, l’autor fa anys que es dedica a la docència de la llengua i la literatura a secundària. La quantitat d’anècdotes i reflexions, sempre pessimistes, que suggereix la menció de la situació de la literatura a les aules és considerable. Tanmateix prefereixo evitar en la mesura del possible el to elegíac.

Foto: Paula Meijide

Foto: Paula Meijide

Comencem per reflexionar sobre la funció i el sentit que actualment té la literatura com a institució. Un cop d’ull a la mena de circ que ha esdevingut el Sant Jordi ens dóna motius suficients de reflexió. Sense necessitat d’entrar a fons en les implicacions que té el fenomen podríem pensar en dos elements determinants: d’una banda, el pes de les lleis del mercat sobre una societat que històricament ha desenrotllat uns hàbits de lectura precaris. De l’altra, la pèrdua de valor simbòlic de la literatura i la cultura en general. És obvi que es tracta de fenòmens connectats, però cal recordar que les lleis del mercat actuen sobre la literatura com a mínim des de fa dos segles.

Què ha canviat ara? Doncs que la funció social que exercia el món de l’art i les lletres s’ha perdut a partir del moment en què s’ha desintegrat el que abans anomenàvem cultura burgesa. L’espai dels “feliços pocs” que se socialitzaven a través de les grans obres literàries s’ha empetitit de manera considerable. Dubto que els burgesos actuals tinguin gaire necessitat de presumir de gust literari com encara tenien els de fa un segle.

El procés de reivindicació (sovint, sobrevalorització) de la cultura de masses ha portat a una dilució total dels criteris que asseguraven la distinció dels actius literaris o artístics i, per tant, això ha facilitat que els criteris purament mercantilistes s’imposin amb més facilitat. Realment estan al mateix nivell un Martí Gironell i un Francesc Serés? Un Tarantino i un Bergmann? Un Ruiz Zafón i un Vila-Matas?. Des del punt de vista del mercat qui més ven obté més prestigi. I així, just quan els criteris elitistes de valoració de la literatura havien començat a perdre el seu caràcter discriminatori i unes generacions de fills de treballadors havien assolit, per fi, la possibilitat de comprendre les grans obres dels clàssics aquests valors han deixat de ser operatius fins i tot per a les classes altes.

Sempre he cregut que una de les finalitats de la docència de la literatura, sobretot en l’ensenyament públic, consistia a oferir als alumnes les claus per a accedir al coneixement i comprensió d’aquelles obres que poden ensenyar-los a viure d’una manera més plena i enriquidora. Justament per lluitar contra el caràcter exclusiu que en un determinat moment podien tenir els autors clàssics cal formar una competència literària que és el complement necessari de la competència lingüística i que els ha de servir per fer-se un criteri que els permeti discriminar amb garanties d’entre l’oferta aclaparadora amb què es troben. No és un propòsit romàntic o idealista. La literatura, especialment la que es planteja des d’uns supòsits més ambiciosos, és crucial per al desenrotllament de l’individu, com han demostrat estudis recents: Berns, G.S., Blaine, K., Prietula, M.J., & Pye, B.E. (2013). “Short- and long-term effects of a novel on connectivity in the brain”. Brain Connectivity, 3, 590-600 o el molt il·lustratiu estudi de Kidd, D.C. & Castano, E. (2013). “Reading literary fiction improves Theory of Mind”. Science, 342, 377-380.

divine-mind

El veritable sentit democràtic i progressista de l’educació no consisteix en l’actitud antiintel·lectualista que per desgràcia han acabat imposant alguns paradigmes pedagògics de bracet amb una societat que ha fet de la banalitat el principal actiu per al consum. Sense una bona base curricular que tingui en compte tota aquella informació essencial per afavorir la comprensió lectora, no hi ha res a fer.

Deixeu-me remarcar un fet: malgrat tot, hi ha força alumnes que llegeixen. És veritat que molts freqüenten “El rincón del vago” amb la voluntat de trobar el resum de la lectura proposada per estalviar-se la lectura, però siguem francs, quan nosaltres estudiàvem molts companys haurien fet exactament el mateix, si els hagués estat possible. Al costat d’això passen coses com, per exemple, el fet de trobar-se un dia un alumne que entre classe i classe llegeix Charles Bukowski. També passa que, sovint, els alumnes demostren que els ha agradat una lectura que se’ls ha posat, sigui Salinger, sigui la Rodoreda o Guimerà (sí, fins i tot Guimerà i sense necessitat de les adaptacions i actualitzacions que ens imposen en muntatges teatrals miops). Hi ha alumnes que poden ser grans lectors i que fins i tot poden adquirir un criteri literari a pesar de les sempre denostades noves tecnologies entre les quals viuen. La pregunta més aviat és què hem de fer per acabar d’incentivar-los i per eixamplar-ne el nombre?

No pretenc tenir la resposta a una pregunta d’aquesta magnitud, però crec que podríem intentar algunes coses. Per començar, incrementant el pes de la literatura ja des de la primària amb alguns dels clàssics locals i universals en adaptacions que permetin treballar alhora la competència lingüística i la lectora. Se’m dirà que això ja hi és, però no és ben bé veritat. Penso en un model que està resultant un èxit als llocs on s’aplica, el de l’anomenat Core knowledge, amb unes propostes currículars pensades per bastir el coneixement sobre una base d’informació prou sòlida en àmbits diversos del saber.

En un llibre de lectura estimulant, The knowledge deficit (2007), E. D. Hirsch (Jr.) ens recorda que la comprensió lectora es basa sobretot en el coneixement bàsic sobre les matèries més diverses. Si els alumnes comparteixen uns sabers generals, és obvi que la seva comprensió dels textos millora notablement. Hirsch, professor de la Universitat de Virginia i crític literari, s’adonà que els problemes a l’hora de llegir i, per tant, de poder apreciar la lectura, provenien en part d’uns plantejaments pedagògics que deixaven de banda la formació integral i els continguts i, a través dels seus llibres, impulsà una proposta curricular que està pensada sobretot per als nivells de preescolar i primària.

A les escoles en què s’ha aplicat, en llocs com Nova York, els resultats han resultat molt millors que els obtinguts des del paradigma enganyós de les competències bàsiques que se’ns imposa des del Departament d’Ensenyament i que només té per objectiu crear una mà d’obra mal·leable i poc alfabetitzada, preparada per a un mercat laboral per al qual l’excel·lència no és, en el fons, el criteri definitiu. Tots sabem que alumnes amb una gran formació no se’n surten en un mercat laboral en el qual es valoren més les actituds que el saber. El coneixement abstracte, el coneixement en ell mateix, base del millor que ha donat la cultura occidental, està desprestigiat pel capitalisme actual, que supedita la formació de l’individu a les seves necessitats i, en aquest procés, el poder polític fa de corretja de transmissió. En lloc d’un individu format i realitzat a través d’una educació sòlida, es busca algú amb una formació mínima però adaptable a les formes d’explotació de la seva força de treball que més convinguin en cada moment. Amb una elit ben formada ja n’hi ha prou. Les recents declaracions de la consellera en el sentit que l’important no són els coneixements mostren la direcció en què encara es mou en aquest país el món de l’ensenyament. De fet, ella no fa més que repetir el mantra que els nostres pedagogs han fixat des de fa temps.

No cauré en l’error de pensar que tot el problema ve de les orientacions pedagògiques però és evident que aquest és un àmbit on seria més fàcil actuar. Des de secundària mateix hi ha molta feina a fer reivindicant el valor literari d’unes obres que, a priori, els alumnes poden veure allunyades del seu món i de la seva sensibilitat. En aquest sentit, el paper del professor és indispensable per demostrar que la literatura és la veu de l’espècie i que han d’aprendre a veure què hi ha encara en ells dels personatges literaris o com els afecten els poemes que se’ls fa llegir. Cal que s’adonin que en el fons Ausiàs March sentia el desig d’una manera molt semblant a com la senten ells, que la sensació de desemparança d’algunes heroïnes rodoredianes, encara que expressada de manera diferent, és reconeixible per part d’algunes noies d’ara, que les lectores actuals de les Cinquanta ombres de Gray són actualitzacions de Madame Bovary, etc.

El bon professor de literatura ha de ser un lector entusiasta i ha de saber encomanar allò que tenen de viu els clàssics sense necessitat de desvituar-los a força de voler-los fer “guais”. La bona literatura en té prou amb ella mateixa per arribar al lector sensible. Convertir els nostres alumnes en aquesta mena de lectors és una feina àrdua però apassionant malgrat les constants decepcions a què ens veiem exposats els professors de literatura. Aconseguir que un alumne descobreixi la poesia a partir de les classes impartides sobre Vinyoli, com m’ha passat a mi enguany, és una de les millors satisfaccions a què podem aspirar. Ara bé, ens cal suport, un currículum ben dissenyat i el temps adequat per fer possible aquest petit miracle.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

12 Comentaris
  1. Boniques paraules les seves, Sr. Bacardit, però toquem de peus a terra: els professor NO té cap suport, el currículum NO està ben dissenyat i el docent NO disposa del temps adequat per fer possible aquest petit miracle que vós demaneu i que NO es produirà. Els politicastres ja han espatllat una generació sencera de joves. Ara es disposen a destrossar la segona generació.

    • Justament és el que dic, ens falta això, currículums ben dissenyats i temps (més hores) per fer-ho. Però també és important un professorat que cregui en la literatura i que no vengui la idea que determinats autors són un “rotllo” o que els alumnes d’ara no poden entendre segons quines obres. Per desgràcia tenim l’enemic a casa perquè molt professorat s’ha cregut les mentides d’un pedagogisme que els politicastres com bé dieu han sabut aprofitar no tan en benefici propi com del mercat. Si lluitem per millors dissenys i més hores podrem fer-hi alguna cosa.

      • A parer meu, l’enemic dins de casa no és el professor de literatura, és el psicopedagog (que sovint sembla un parapsicòleg il·luminat), el mestre de primària paternalista sempre dient “pobret-pobret” i a qui deixen fer secundària, el professor de Matemàtiques que creu que està per sobre de la resta dels mortals i que, tret de les Matemàtiques, res és important en aquesta vida i, sobretot, aquests directors-tecnòcrates-funcionaris que actuen sectàriament i converteixen els instituts públics en pseudoprivats, en el pitjor sentit del terme.

        • Totalment d’acord amb els enemics que enuncia però els altres també hi són. Jo he sentit professors de literatura catalana dient que no se’ls hauria d’ensenyar literatura medieval als alumnes. I els responsables que molts estudiants acabin l’ESO creient que la pobre Gemma Lienas és una gran escriptora de la literatura catalana i no hagin llegit mai la Rodoreda són profes de català

          • Jo no generalitzaria tant…”professors de literatura catalana”, deuen ser doso tres o vint en un grup de cin-cents o mil.

          • Jo he vist estudiants de2n de batx. fugint esperitats i dient que no llegirien mai més cap llibre, després que del Detp. d’Ensenyament els hagués fet llegir obligatòriament “Drames rurals” o més recentment “El cafè de la granota” o encara més recentment “Bearn”. A un lletraferit o a un adult expert en literatura li poden agradar aquests llibres, però a un jove de 17-18 anys d’aquest nostre segle XXI més aviat no, perquè ja la mateixa llengua dels llibres els és aliena, i per tant en fugen.

  2. Puc dir que enguany he tingut estudiants de segon que no només no han fugit de lectures com Bearn o El cafè de la Granota sinó que els han agradat. Pocs potser, però més dels que sembla. En aquests casos el professor ha de saber superar el repte i això es fa creient en l’obra i comunicant-ne l’entusiasme. Contes com el de La plaga de la Ribera o el dels vilatans que van a l’enterrament i no volen perdre’s el partit han agradat força ( una mitjana de sis o set alumnes sobre una vintena, gens malament). I, mal m’està el dir-ho després del comentari de Bearn sobre la importància del record i la construcció de la identitat a través del passat molts estudiants van canviar de cara i es van mirar el llibre d’una altra manera. Si no ens veiem capaços d’aconseguir que alguns alumnes (sempre seran minoria com a la nostra època) adquireixin sensibilitat literària malament. Per altra banda, arreu del món els estudiants acaben els estudis havent llegit alguns dels seus clàssics, com toca. Al Regne Unit no deixen pas de fer llegir Dickens o Shakespeare pel que ser. Ara si som els primers en no creure en els nostres clàssics no cal que plantegem cap pressió a favor dels estudis literaris. Que llegeixin la Lienas o traduccions al català de l’infame Coelho i avall

    • Vostè ho ha dit, els qui han sabut apreciar aquests “clàssics” han estat “pocs” alumnes, molts altres professors també diran “pocs” i algun dirà “cap”. Ningú dirà “molts”.

    • Sembla que a vostè no li cau bé Gemma Lienas. jo no l’he llegida mai. A mi a l’institut em feien llegir Pedrolo, que com a adolescent em va impactar. D’adult hi vaig tornar, a Pedrolo, i em va caure de les mans. No l’h tornat a re(llegir) mai més.

      • té raó, he dit pocs, però no nes enganyem, quan jo estudiava alumnes interessants minímament per la lectura crec que devíem ser una desena escassa entre unes 90 estudiants de COU. Probablement mai seran molts però el problema que veig és que últimament perdem alguns d’aquests destinats a ser bons lectors i no ens ho podem permetre. Pel que fa a Pedrolo és obvi que no sempre les tries de lectures poden satisfer tothom i també que els gustos i els valors literaris canviïn. A les males vostè va poder llegir-lo i , després, amb més criteri, rebutjar-lo. De tota manera jo tampoc seria tan dur amb Pedrolo. El seu teatreseguiex sent interessant i algunes de les novel·les de Temps obert mereixerien més atenció.

  3. Pense que tot l’article és molt interessant i ajustat a la realitat. És cert, però, que sovint el llenguatge ens fa algunes males passades i que l’ús potser inevitable de les sinècdoques i d’altres recursos sovint poden desdibuixar el veritable contingut, però estic completament d’acord no només amb el conjunt de l’article, sinó més en concret amb el darrer paràgraf on es diu que “el bon professor de literarura” ha de ser un gran lector i encomanar la seua passió als alumnes. A més a més, cal tenir en compte, per exemple, que, com mostren Jordi Balló i Xavier Pérez en el seu llibre “El món, un escenari. Shakespeare: el guionista invisible” (Anagrama, 2015) en “bona part de la ficció audiovisual contemporània persisteix la petja d’un coautor no acreditat: Shakespeare; de Joc de Trons a El Cavall de Torí, de Funny Games a Breaking Bad, de L’amic de la meva miga a The Big Bang Theory, entre d’altres” com ara House of Cards o Borgen. Sí, Shakespeare hi és present en totes aquestes sèries audiovisuals. Per tant, no seria bo també que els alumnes conegueren Shakespeare en les seues obres originals? I qui diu Sahkespeare, diu Rodoreda, Guimerà, etc. Però ens els originals o en les bones traduccions de què disposem no en certes versions escèniques que l’unic que fan és eliminar la complexitat dels discursos i considerar que el públic és idiota. O quasi. Podria citar, per exemple, moltes de les versions de Hamlet que se’ns han oferit, però no paga la pena. Els alumnes són alumnes no idiotes ni badocs sense criteri. Per això, em sembla que cal reforçar la posició de Bacardit ja que, entre d’altres moltes coses, parla des de l’experiència, el coneixement i l’amor a la literatura. Gràcies.

  4. Una rosa plena d’espines… Llegir sempre ha estat cosa de pocs, toquem de peus a terra. Els clàssics no s’han d’edulcorar, s’han de llegir sense censura.
    a cada edat s’entén el que s’entén, els llibres van donant fruit a cada lectura. No passa res si un clàssic no arriba sencer a la consciència d’un jove, els consells tampoc hi arriben, però en el seu dia es recorden. És el mateix. Obligar a llegir és fumut, ja que els joves acostumen a refusar les obligacions. El camí ha de ser un altre. Un bon(a) mestre(a) de literatura encomana entusiasme. És la seducció la que farà que els que no llegeixen s’acostin als llibres. Als que ja els agrada llegir no cal que diguis res.