Falsa identitat

Ens acabàvem de traslladar, no semblava que fos la primera vegada que la mare conduïa per aquells carrers desconeguts, vam arribar tard a l’escola però sense perdre’ns ni un sol cop. L’edifici era vell, els passadissos llargs i la llum escassa, de fluorescent. Una monja em va acompanyar a la classe, l’eco de les passes enraria encara més aquell lloc decadent i quan va obrir la porta de l’aula va passar el que havia intentat evitar resant a un déu en qui no creia: tots els caps es van girar cap a mi. No recordo el que ens van ensenyar aquell matí, només sé que em delia per fugir d’aquelles parets que em feien sentir com en una presó.

Vaig jugar amb un grup nenes, les úniques que se’m van apropar mentre menjava el sandvitx que m’havia preparat la mare a corre-cuita feia unes hores. A la meva antiga escola, que era laica, també jugava amb les nenes. Va tocar el timbre i tot van ser corregudes i empentes per arribar on havíem de fer fila, vaig seguir a les meves noves amigues fins que els pantalons em van fer aturar. Em vaig quedar immòbil entre els dos rengles d’alumnes uniformats. La monja que abans m’havia acompanyat en silenci ara m’ordenava que em col·loqués a la fila, però… a quina? Jo volia anar a la de les faldilles. La meva confusió era tan gran que no em podia moure. Mai abans havia hagut d’escollir. Ella va interpretar la meva actitud com una provocació i em va començar a pegar i bramava que m’havia de tallar els cabells, que eren massa llargs per un nen. Jo somicava i entomava les plantofades que m’escalfaven les galtes amb una ràbia que no havia sentit mai abans. Miraculosament va aparèixer la mare –venia de deixar un paper de no sé què–, va córrer cap a mi, va escridassar a aquella dona que ho era tot menys una santa i se’m va endur en el Ford Mustang atrotinat del seixanta-quatre. Semblava un dimoni mentre conduïa a tota velocitat pels mateixos carrers d’abans i maleïa tot allò que representava l’escola on m’havien apuntat.

A casa em va tocar contestar un interrogatori que ni a les pel·lícules, a cada pregunta em sentia més allunyat d’ella, m’havia defensat, sí, però només per aquell instint protector que tenen les mares. I jo capcot al mig del menjador amb la mirada clavada en aquell hule ranci que havíem heretat de l’altre pis. A partir d’aquell fet vaig viure anhelant una sola cosa: fer-me invisible. La majoria dels meus dies eren d’un gris pesat com el que s’escapava de la xemeneia de la fàbrica que vèiem des de la finestra del nou apartament. Passaven els anys i al meu neguit se n’hi va sumar un altre: veure com als meus companys els començava a sortir pèl. Em mirava al mirall i tot i que en el meu cos encara no hi havia indicis de canvi, jo ja em sentia com un monstre. Va arribar la primera depressió i un intent de suïcidi, que va evitar un home esprimatxat a l’aparèixer a l’andana quan ja feia estona que la nit i els mals pensaments em rondaven.

Després, anys de frustració i solitud, de no saber quin era el meu lloc al món, fins que va aparèixer la dona amb els ulls blaus més bonics que he vist mai, la que em va acompanyar en el llarg camí d’acceptar-me i la que m’estima per qui soc. Potser sí que en algun lloc hi ha un déu a qui van arribar les meves pregàries –tard, molt tard— i em va enviar aquesta ànima amb qui avui fa una dècada vaig decidir compartir la resta dels meus dies. I la roba i el perfum. Si explico això públicament, jo, que sempre he volgut ser invisible, és perquè no vull que ningú més hagi de passar pel mateix. Si la meva història salva només una vida, ja em dono per satisfeta.